Després d’un impactant debut amb Custodia compartida (2017), centrada en les relacions tòxiques i violentes entre una parella tot just divorciada, Xavier Legrand ha trigat sis anys a realitzar una altra pel·lícula. Temàticament, alguna cosa del seu anterior film és present en aquest, tot i que no podem revelar el que converteix l’existència del seu protagonista en una experiència angoixant. Formalment El sucesor s’aparta de Custodia compartida almenys en els seus primers 20 minuts, en què veiem l’existència quotidiana del director artístic d’una famosa casa de moda parisenca: Legrand el filma en consonància al seu treball i la seva forma d’entendre la vida.