‘Oppenheimer’ arrasa en uns Oscars sense sorpreses

La història en passat i en present, en cine i en la vida real, es va donar la mà aquest any en els Oscars. Oppenheimer, l’obra sobre el pare de la bomba atòmica, es va coronar com la millor pel·lícula en la 96a edició dels premis de l’Acadèmia de Hollywood. Aquesta ha sigut una de les set estatuetes d’una pel·lícula que arribava amb 13 nominacions i que ha portat al seu primer Oscar com a director en la seva vuitena nominació general a Christopher Nolan, a Cillian Murphy com a millor actor i a Robert Downey Jr com a actor de repartiment. Els premis de fotografia, muntatge i banda sonora, han completat el seu triomf. La victòria com a millor pel·lícula, a què una estranya presentació per part d’Al Pacino va afegir una sensació d’anticlímax ("els meus ulls veuen Oppenheimer", va dir a l’obrir el sobre), era una que s’anticipava. Representa la consagració definitiva de Nolan, un autor imprescindible avui, i de la seva aposta per un cine entès de forma clàssica, en sales i en cel·luloide (com també ha defensat apassionadament el director de fotografia Hoyte van Hoytema). Després de diversos anys recents dels Oscars entregats a pel·lícules de tall més independent, com l’any passat Tot al a vegada a tot arreu, o abans Coda, Paràsits o Moonlight, torna els Oscars a la seva entrega al cine comercial, però no de superherois. I ha acabat de dirimir el duel cinematogràfic que Oppenheimer ha lliurat aquest any amb Barbie. La pel·lícula que va recaptar gairebé 1.500 milions de dòlars a les taquilles de tot el món se n’ha anat del Dolby Theater de Los Angeles només amb l’esperat Oscar de millor cançó per What was I made for? per a Billie Eilish i el seu germà Finneas, ja els guanyadors més joves amb dues estatuetes, però cap de les altres set a què optava. El premi a la millor pel·lícula per a Oppenheimer era també el cim d’una nit amb poques sorpreses, on es van complir aquest i la majoria dels pronòstics, incloent els aplaudits a millor guió per a Anatomia de una caída, la triomfadora de Cannes i, en categoria adaptada, per a American Fiction, el director del qual i guionista, el novell Cord Jefferson, va demanar a Hollywood que deixi de ser un lloc "al·lèrgic al risc" i els va suggerir: "En comptes de fer pel·lícules de 200 milions de dòlars, facin-ne 20 de 10 milions, o 50 de quatre". Stone, la segona estatueta Una de les incògnites més grans de la nit, la de l’Oscar a millor actriu, es va acabar resolent a favor d’Emma Stone, que va guanyar la seva segona estatueta després de la de La la land per la seva creació de Bella Baxter en Pobres criaturas, la pel·lícula de Yorgos Lanthimos també premiada en maquillatge i perruqueria, disseny de producció i vestuari. La seva victòria ha deixat a les portes de la història Lily Gladstone, ja la primera actriu protagonista nativa nord-americana nominada en la categoria pel seu treball a Los asesinos de la luna. I ella, i la pel·lícula de Martin Scorsese, se’n van anar de buit, com Maestro o Vidas pasadas. Per a Scorsese és una situació coneguda: també amb Gangs of New York i El irlandés va arribar a les 10 nominacions i llavors, com ara, cap es va tornar premi. El final dels somnis espanyols La predictibilitat d’aquesta edició, que va deixar aplaudits moments com l’Oscar d’actriu de repartiment a Da’Vine Joy Randolph pel seu treball a Los que se quedan o el primer Oscar com a director per a Wes Anderson ( pel curt La maravillosa historia de Henry Sugar, ha sigut també la portadora de males notícies per als somnis espanyols. El de Robot dreams en categoria d’animació el va punxar El chico y la garza, la pel·lícula del mestre de l’animació Hayao Miyazaki. I La societat de la neu no va poder en pel·lícula internacional amb la britànica La zona de interés (també premiada pel seu so) ni en maquillatge i perruqueria amb Pobres criaturas. El triomf de la pel·lícula de Jonathan Glazer davant la de J. A. Bayona va deixar un dels moments políticament més intensos d’una nit on, dins i fora del Dolby, es punxava la bombolla de glamur per recordar els horrors que, més enllà del cine, sacsegen el món. Manifestants que clamaven per un alto el foc a Gaza van retardar l’arribada d’estrelles a l’alfombra vermella i el teatre i la retransmissió va començar amb diversos minuts de retard. I tot i que Jimmy Kimmel, el mestre de cerimònies, no es va referir a la causa en el seu monòleg inicial, tot i que sí al retard, aquesta es va fer visible en el Dolby. Alguns dels artistes i convidats portaven a les seves solapes un pin d’una campanya que urgeix a aquest alto el foc i d’altres fins i tot fermalls amb la bandera palestina. I al recollir la seva estatueta per una pel·lícula que retrata la banalitat del mal a les portes d’Auschwitz, Glazer va fer el discurs més contundent. "Totes les nostres eleccions les vam fer per reflectir i confrontar-nos amb el present, no per dir ‘mireu el que van fer’ sinó ‘mireu el que fem ara", va dir el director. "La nostra pel·lícula mostra on porta la deshumanització, dona forma al nostre passat i al nostre present. Ara mateix estem aquí com a homes que ens neguem que el nostre judaisme i l’Holocaust siguin segrestats per a una ocupació que ha portat el conflicte per a tanta gent innocent, siguin les víctimes del 7 d’octubre a Israel o en l’atac en marxa a Gaza. Totes són víctimes d’aquesta deshumanització. ¿Com ens hi resistim?". L’audiència va aplaudir en diverses ocasions. Una altra guerra Poc després una altra de les guerres obertes, a Ucraïna, portava també fins a l’Oscar a millor documental Mstyslav Chernov, el periodista d’Associated Press que va realitzar 20 días en Mariúpol. Era el primer Oscar per al seu país, però Chernov va donar un apassionat discurs assegurant que el canviaria perquè Rússia no hagués envaït Ucraïna. "No puc canviar la història. No puc canviar el passat. Però tots junts podem assegurar-nos que la història es registra correctament i que triomfa la veritat", va dir entre aplaudiments. "El cine forma memòries i les memòries formen la història". Era un missatge polític que també arribava al In memoriam a través d’una frase d’Aleksei Navalni, el dissident rus que va morir empresonat per Vladímir Putin: "L’únic necessari perquè triomfi el mal és que la gent bona no faci res". I ho deixava igualment en l’aire Murphy, que a la pantalla dona vida al pare de la bomba atòmica. "Vivim en un món d’Oppenheimer", recordava, abans de dedicar el premi "als que treballen per la pau a tot arreu". Tot i que Kimmel s’havia mantingut allunyat de bromes d’índole política, i això en un any d’eleccions als EUA, al final va acabar amb una. I l’hi va posar amb safata l’expresident i candidat republicà Donald Trump, que va penjar en xarxes socials un missatge criticant-lo. Després de llegir-ho en públic el còmic va dir amb ironia: "¿No se li ha passat ja l’hora d’anar a la presó?", va dir fent un joc amb l’hora d’anar a dormir dels més petits però, sobretot, amb les quatre causes penals que afronta Trump. I les rialles van ser sonores i visibles.

‘Oppenheimer’ arrasa en uns Oscars sense sorpreses

¿No se li ha passat l’hora d’anar a la presó?», va dir el presentador al referir-se a Trump

Seguint els pronòstics, el film de Christopher Nolan va guanyar set estatuetes, entre les quals la de millor pel·lícula, direcció i actor, en una nit en què ‘La societat de la neu’ i ‘Robot dreams’ es van quedar sense res.

El més llegit