«La meva gran aventura és al cervell»

Néixer en una família assolada pels vents de la història –és fill de Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo, dos exiliats republicans– podia convertir-lo en algú circumspecte. Aspre, fins i tot. Però Sergi Pàmies (París, 1960) és el que millor explica les anècdotes en els sopars, el que li troba la volta a tot. Cultiva el gust per l’absurd en els seus contes i novel·les –A las dos serán las tres (Anagrama) és l’últim títol–, la ràdio i els comentaris que tanquen el talk show Col·lapse de TV-3. (Sembla que la cosa va a més). ¿Mai va pensar a dedicar-se només a la xerrameca? Soc molt poc lluitador, així que tant escriure com parlar tenen molt a veure que, quan vaig començar a fer-ho, em va sortir bé. Als 19 em vaig independitzar i als 24 vaig fer el primer llibre de contes i es va vendre. Vaig publicar els tres primers treballant d’administratiu en una gestoria i en una casa de mobles, i m’ho passava molt bé. No era el típic amargat. La inclinació a la fantasia arrenca abans. En un context com el de la clandestinitat, al nen calia protegir-lo. No se li deia la veritat. Preguntaves «¿per què no anem de vacances?» i el que et responien era un sopar de duro. Aquest clima era propens a la fantasia. Això, sumat que ens passàvem el dia al carrer. Jo no era especialment fort, ni habilidós, i vaig veure ben aviat que el rotllo era entabanar-se la gent a través de la paraula i la simpatia. Era el que hi posava ganes. Podia haver sortit malament. La seva mare era una flamarada. Escriptora, activista, articulista. La prioritat del meu pare era fer la revolució, la de la meva mare érem els fills. ¿La política no li va interessar? A cap dels quatre germans. Crec que va ser el gran èxit de la meva mare. Jo passava més hores jugant a futbol que en reunions del partit amb els fills de [Santiago] Carrillo. L’adoctrinament ambiental va ser l’humanisme i la cultura. Podies elegir. Em va quedar certa pulsió davant les injustícies i l’intent de no entusiasmar-me amb les ideologies, perquè vaig veure a casa el que poden arribar a fer. També vaig aprendre aviat el mètode de la discussió, de manera que puc parlar hores i hores d’un tema a favor o en contra. D’aquí ve la major part del que vaig acabar fent. ¿Com li sona l’ús contemporani de la paraula exili? L’exili és una condició que decideix el que el viu. Dit això, em resulta ofensiu, fins i tot grotesc, comparar el cas de Puigdemont amb el de la gent que va passar la frontera caminant el 26 de gener del 39 i van haver de passar per llocs com Saint-Cyprien i Argelers. Jo soc fill de l’exili, una tribu molt especial. I quan acaba l’exili dels teus pares, comença el teu. Els germans diem que el nostre país és el exili. És un lloc. Porto 52 anys aquí, però hi ha coses que encara no acabo d’entendre. Pensava que la seva pàtria era el Barça. Abans vaig ser futboler. Des dels 2 anys vaig anar al cine, perquè no teníem tele i la meva mare ens hi portava dues vegades per setmana, i als 4 vaig començar a xutar la pilota. Quan em van treure de França vaig tenir una mitja depre i va ser la meva taula de salvació. Per a mi no hi ha gaire distància entre l’escriptura i el futbol: són maneres de coneixement de l’espècie humana. ¿El de Xavi Hernández és un relat tràgic? Moltes coses que diu el Xavi són veritat, però ho són per a ell. El moment en què s’espatlla tot és quan la interferència emocional el supera. El veig massa bon tio. Li falta mala llet. A vostè li sobra autoparòdia. Ho faig per estalviar-me el psicòleg des del primer dia. Mai vaig veure l’autoretrat d’un pintor significatiu complaent, tot i que en el fons estigui coquetejant. ¿Ha lligat molt gràcies a l’escriptura? ¿Jo? ¡En absolut! D’adolescent escrivia poemes que donava personalment a les destinatàries. Era assetjament postal. Però quan escrius per a tu és un exercici d’intimitat. Va començar amb una caixa d’eines sòbria i ara en té una de bricomaníac. A l’inici les regles de joc eren no parlar de la família ni de mi, usar el mínim de paraules... Caminava en línia recta i ara, com un gos. Endavant, enrere, aturant-me. Ja sense cap interferència emocional forta –els pares, l’amor, la bomba atòmica dels bessons–, he introduït les digressions perquè són alegria. ¿En quin moment està, literatura a part? No em puc oblidar de la literatura. Tinc la sensació que les coses transcendentals ja les he fet. La vida dels meus fills ja no és meva. L’amorosa, ¡tinc 64 anys! ¿Què és el més important? L’ofici. Tot el que visc, fins i tot agafar l’autobús, em serveix per escriure. ¿En això pensa quan s’aixeca? Intento celebrar que només fa mal el que ha de fer mal, i vaig a la cosa concreta. Si m’observessin des de fora, pensarien que soc un robot. Sempre faig el mateix, de la mateixa manera. La meva gran aventura és al cervell.

El més llegit