S’insinuava en el tríptic. Allà era més la incomoditat, aquí és la intempèrie absoluta, símptoma de la meva època. Mostro com des de fa uns anys vivim en una seguretat aparent, sembla que estiguem bé, però molta gent està a un pas de viure al carrer, que té molt de medieval: la brutícia, la inseguretat, la violència... A més, la gent té feines tan precàries que els arriba per menjar però no per pagar-se un sostre sota el qual viure, i menys de forma independent. La protagonista ho diu, la ciutat és sanguinària: fabrica solitaris i els obliga a conviure, a compartir pis amb parella, amics o, en el pitjor dels casos, com li passa a ella, amb desconeguts que van i venen. I res t’assegura que avui tinguis habitació i demà et vegis abocada a viure al carrer. És una possibilitat molt real, veiem gent com nosaltres a qui li ha passat. Quan vivia a Barcelona, veia un home amb americana i corbata i el maletí dormint al carrer, feia uns mesos havia d’anar així a treballar i després era allà. Hem construït una societat en la qual això és possible. La protagonista es pregunta en quin moment va passar de compartir pis amb amigues a fer-ho amb desconeguts. Aquí ja hi ha un salt. I en quin moment l’habitació ha deixat de tenir finestra. Un altre salt. El sistema et porta cap a baix. Com he dit, la ciutat és sanguinària. No funciona. Hi ha gent amb carrera i estudis, que ho han tingut tot en la infància i han fet el que se suposa que s’havia de fer i acaben on ningú els havia explicat que podien acabar. La societat ha canviat molt amb tanta precarització laboral. I després t’inculquen la culpabilitat d’haver acabat al carrer. Penses que no hi ha un lloc per a tu en la societat que t’ha expulsat. Diu "no vull morir, però sí deixar d’existir per un temps", perquè no veu cap camí, no pot fer un pas en cap direcció, i al carrer és molt vulnerable. És la desesperació. Als carrers de nit tot són llops. I desconfia de les persones, és un virus que t’intoxica i va a més, neix de la por. Sí. Dues nits seguides. Fa 20 anys vaig arribar a Berlín amb una beca Erasmus que just em va donar per al bitllet. Havia fet una reserva per fax en un hostal molt humil i a l’arribar-hi em van dir que no els constava i que estava ple. Encara no havia activat la targeta de crèdit i no podia pagar un hotel. Així que vaig anar a una estació i vaig sentir la intempèrie, la por, va ser una nit llarguíssima i molt freda en què no vaig aclucar els ulls perquè vaig estar tota l’estona alerta... Sabia que al cap d’uns dies ho hauria arreglat, però la gent que viu al carrer... En una nit pots envellir 10 anys. Intento mostrar com es desgasta tot molt ràpid, la roba, l’aspecte... tan important per mantenir la dignitat. Una vegada un jove em va parar i em va dir "no vull diners, només que em paguis una tallada de cabells", i vaig entrar a la barberia i l’hi vaig pagar. No escric amb la voluntat de denúncia social, però mostro el que està passant i això és tan denunciable... Reflecteixo un món urbà. És impossible pagar 800 euros per una habitació, per aquest preu als pobles llogues un pis, als pobles no hi ha homeless. És un abús, no s’aguanta, és un engranatge que pot acabar triturant-te. I la precarietat, la temporalitat, el no poder accedir a una jornada sencera... M’interessa trobar una veu que em sedueixi i explorar-la. I vaig estirar la història d’una dona de fer feines. Escric sempre a partir de paisatges de la meva pròpia vida i mentre era estudiant universitària, durant un parell d’anys, vaig treballar netejant cases. Vaig arribar a la conclusió que les feines que trobava de cambrera eren tan precàries i desagraïdes, amb tantes hores dempeus, amb caps que de vegades et tractaven malament... que vaig pensar: "Sé netejar, i bé, me’n va ensenyar la meva mare. Així potser podré muntar els meus horaris, organitzar-me per no treballar tantes hores, seré més independent i estaré més ben tractada...". Per a mi era interessant entrar a les cases dels altres. Sense ser xafardera ni obrint calaixos, ¿eh? Allò em va nodrir com a escriptora, perquè et deixen entrar en un espai d’intimitat on ningú del carrer entra, però sí una dona de fer feines. I veus coses estranyes que passen a les cases sense buscar-les. Ella ho diu: hi ha històries que són a les cases i la casa te les vol explicar. Era una feina cansada i dura i de vegades s’aprofitaven de tu: s’acostava Nadal i em van contractar per netejar cuines que estaven brutes de tot l’any, i una vegada ben netes, em van dir que no feia falta que hi tornés. No és l’habitual, però hi ha gent que no té xarxa. Jo mateixa hi va haver moments en la meva vida en què no la vaig tenir. Els amics els he començat a tenir als 40 anys. I durant uns anys no em parlava amb la meva família. Si hagués tingut un problema gros, no hauria tingut a qui recórrer. Sí, hi ha gent que no et coneix de res i t’estén la mà. Hi ha molta gent que sosté el món amb una solidaritat desinteressada com la seva. Gent a qui tampoc li sobren els recursos. La protagonista diu "una abraçada no et salva però et dona esperança". A Mamut hauria pogut posar que jo matava gallines de manera molt bèstia i no ho vaig fer (ja n’hi havia prou amb els gats...). Aquí escric que, al netejar cases, crees petits cosmos. Mostro com concebo la neteja, que és fer la feina a consciència i bé, com fer que el terra brilli, treure bé la pols, parar-te a cada objecte... En aquesta novel·la no hi ha sexe, però sí que hi ha l’eròtica d’acariciar i polir i tocar els objectes dels altres. [Rialles] Sí, per a mi Fascinació és un conte de Nadal de terror. La fascinació ve després de l’ocàs, el d’aquesta persona, el de tota una civilització. I la sortida que té és un punt místic. Sense revelar gaires detalls, ella diu que li aniria molt bé creure en un déu i fabrica una imatge per adorar i crea un santuari. I llavors la seva vida cobra sentit, mantenint el temple i la verge. Sí, està sola però la seva fascinació és dins del seu cap i no saps fins a quin punt pots fiar-te del que t’explica. Jo vaig estudiar primària amb els capellans i no soc practicant, però valoro molt haver tingut una tradició que em formés, m’he alimentat molt de tot aquest lèxic, simbolisme i imaginari i l’he abocat en una novel·la. No. No pensar com el rebrà el lector em dona llibertat. Així escric el que vull. Creo personatges incòmodes i que, com a lectora, m’inquieten. I em sentia molt bé comprenent la bogeria d’aquesta dona capaç de crear un temple del segle I en una habitació del segle XXI. Ella veu una verge pura. Aquí he volgut matar molt: la maternitat, una casta social, una civilització. Jo connecto amb els meus instints més destructius i els canalitzo a través de la creació en una cosa que no fa mal per compartir-los. Busco de quins monstres vull alliberar-me, què és allò que arrossego i no vull en la meva vida, i creo aquest personatge. Així jo quedo neta. [Rialles]. No ho puc dir. Tots adorem altres persones... Amb això ja ho he dit tot.