Possible adeu de Paul Auster

En els últims temps la desgràcia ha assolat amb força Paul Auster (77 anys). El març de l’any passat, la seva dona, l’escriptora Siri Hustvedt, anunciava que l’autor novaiorquès es preparava per a una dura lluita contra el càncer i que, després d’haver superat efectes adversos del tractament a principis d’aquest any, encara continua vivint a cancerlàndia, com irònicament es refereix el matrimoni a aquest procés. Així que Baumgartner, la seva última novel·la, la número 20, publicada originalment al novembre i que ara arriba en castellà i català de la mà de Seix Barral i Edicions 62, inevitablement ha sigut rebuda com una mena de ficció testamentària, majorment perquè segueix un septuagenari professor de filosofia a Princeton, Seymour Sy Baumgartner, que encara la seva jubilació i es mostra molt poc hàbil per a les petites misèries de la vida quotidiana, mentre passa revista a la seva vida a través dels seus records i dels diaris de la seva estimada dona difunta fa una dècada. No es tracta d’una novel·la en què passin moltes coses, sinó més aviat un recompte d’una existència marcada per la pèrdua, però hi ha una gran temptació de llegir-la en clau de resum final perquè l’autor va rebre el diagnòstic en l’etapa final de la seva escriptura. Reflexió sobre el dol No té tampoc Baumgartner el to elegíac i ombrívol que se sol suposar a un comiat, tot i que en l’única entrevista que l’autor ha donat –al diari britànic The Guardian–, després de la seva publicació, parli de la possibilitat de no tornar a escriure cap altra novel·la. L’obra és breu i lleugera i té un tractament humorístic lleugerament dramàtic, a excepció dels moments en què el personatge parla de la seva dona, que va morir nedant en un mar agitat, una absència que percep intensament, com les persones que han patit una amputació i continuen sentint el membre fantasma. Auster acudeix a la idea de membre fantasma per fer una reflexió sobre el dol i la pèrdua en una reflexió que es diria sembla molt influïda pels estudis neurocientífics que tant interessen la seva dona. No seria estrany que en el to final de la novel·la s’hagin filtrat dos successos terribles que el van afectar molt poc abans de la seva escriptura i dels quals es va fer ressò profusament la premsa el 2022. La mort de la seva neta de 10 mesos, que va ingerir heroïna i fentanil per una distracció del fill de l’autor, Daniel Auster, que,després de ser acusat d’homicidi accidental i homicidi negligent, va morir de sobredosi tot just sortir de la presó sota fiança poc temps després abans de ser jutjat. Dos cops duríssims que van tancar una relació que sempre va ser molt conflictiva entre l’autor i el seu fill. Daniel, als anys 90, havia sigut testimoni (i va ser pagat, pel que sembla, perquè no parlés) de l’assassinat i posterior esquarterament d’un membre de la moguda nocturna novaiorquesa. El fill també va alimentar l’argument de Allò que vaig estimar, una de les millors novel·les de la seva madrastra, Siri Hustvedt, que als anys 80 el va retratar de forma esbiaixada però reconeixible com un noi inquietant i perillós, descripció que va generar una gran indignació de la mare del noi, la també escriptora Lydia Davis. Relacions complexes La literatura de Paul Auster, que va tenir també un pare profundament introvertit amb qui mai es va entendre, ha estat marcada per les complexes relacions entre pares i fills (com es pot comprovar en les seves magnífiques memòries La invenció de la solitud) i per aquesta raó no és aventurat pensar que aquestes dues morts recents hagin alimentat aquesta novel·la. Baumgartner beu també de les conegudes obsessions de l’autor, que més d’una vegada –ho va fer en Viatges per l’Scriptorium– es va retratar a si mateix com un avi que encarava el final de la seva vida. Però , tot i que és fàcil veure en el professor emèrit un àlter ego i en els trets de la dona perduda, Siri Hustvedt –una relació definida com de «camarades intel·lectuals i espirituals»–, on més es percep el caràcter autobiogràfic d’aquesta novel·la és en el relat de la infància i els orígens centreeuropeus compartits pel creador i el personatge. També són les seves habituals picades d’ullet metaliteràries vinculant realitat i ficció, com el detall que el cognom de soltera de la mare de Baumgartner sigui precisament Auster. És una bonica manera de tancar el cercle amb el que va ser la seva primera novel·la Ciutat de vidre, primera entrega de la Trilogia de Nova York, sens dubte, la seva obra més influent, en la qual un detectiu anomenat Quinn rep una trucada en què li pregunten per un detectiu anomenat Paul Auster i ell decideix assumir la seva personalitat. Pur joc de miralls que torna a ratificar-se i del qual esperem que no sigui el seu últim treball.

El més llegit