Cartografia del cine quinqui a Catalunya

El cine quinqui té dos precedents clars en Los golfos (Carlos Saura, 1960) i El espontáneo (Jorge Grau, 1964). Les dues pel·lícules ofereixen retrats de colles marginals madrilenyes i en les dues pel·lícules ser torero es presenta alhora com a somni de glòria i única escapatòria possible de la marginalitat. El gènere tal com el coneixem, no obstant, va néixer a Barcelona amb Perros callejeros (José Antonio de la Loma, 1977) i no hi ha ni rastre del món taurí. De la Loma va abordar el fenomen de la delinqüència juvenil sorgida a les barriades de nova creació a l’estil del cine d’explotació i li va aplicar una capa de crítica social de soca-rel cristiana. Eloy de la Iglesia va aparcar les coartades morals i va redoblar l’escabrositat i la denúncia en la seva pel·lícules ambientades a Madrid (Navajeros, 1980; Colegas, 1982) i eal País Basc (El pico, 1983; El pico 2, 1984). Carlos Saura va portar el cine quinqui a territori d’autor amb Deprisa, deprisa (1981). En aliança amb la rumba quinqui, aquesta cinematografia va convertir un fenomen social en un fenomen pop que encara ressona amb força en la cultura espanyola. Sense anar més lluny, Rosalía va arribar a la coronació popular amb la seva interpretació en els Goya 2019 de Me quedo contigo, cançó de Los Chunguitos per a la banda sonora de Deprisa, deprisa, i Mario Casas va debutar com a director amb Mi soledad tiene alas (2023), un intent d’actualitzar l’estètica de les pel·lícules calorras. L’Acadèmia del Cinema Català dedica el seu nou projecte de recuperació del patrimoni cinematogràfic al cine quinqui rodat a Catalunya. Comissariada per la crítica Núria Vidal, la iniciativa ha elaborat un itinerari virtual per escenaris destacats del gènere i avui s’acosta al públic amb una taula rodona en què participen Vidal, el cineasta Juan Cruz, l’escriptor Miqui Otero i la investigadora Alba Solà Garcia, a l’Auditori Barradas de l’Hospitalet. Un dels objectius de l’operació de rescat és "reflexionar sobre si el cine quinqui va ser denúncia o espectacularització d’una realitat, si va servir per millorar alguna cosa o va estigmatitzar els barris on es va rodar", diu Laia Aubia, directora de l’Acadèmia del Cinema Català. El projecte té com a nucli Perros callejeros, Perros callejeros II (José Antonio de la Loma, 1979) i Yo, el Vaquilla (José Antonio de la Loma i José Antonio de la Loma Jr., 1985), a les quals afegeix tres adaptacions de novel·les: la d’Últimas tardes con Teresa (Juan Marsé, 1966), realitzada per Gonzalo Herralde el 1984; la de Prótesis (Andreu Martín, 1980), dirigida per Vicente Aranda amb el títol de Fanny Pelopaja el 1984, i la de Les lleis de la frontera (Javier Cercas, 2012), firmada per Daniel Monzón el 2021. De les sis recorrem els seus escenaris a continuació. ‘LES ÚLTIMES TARDES AMB TERESA’ (1984) . És la figura del Pijoaparte, un protoquinqui de finals dels anys 50, la justificació per incloure la pel·lícula en la iniciativa de l’Acadèmia del Cinema Català. El seu barri és el Carmel, on encara quedaven barraques quan es va rodar la pel·lícula. El Bar Delicias, a la carretera del Carmel amb Muhlberg, continua on era quan Marsé va escriure la novel·la i quan Herralde va rodar la pel·lícula. També sobreviuen el Bar Escocés del carrer de Mandri i la sala Apolo, no així el restaurant La Font del Lleó de Pedralbes. El parc Güell i els barris de Gràcia i Sant Gervasi brinden altres localitzacions. ‘PERROS CALLEJEROS’ (1977) . La pressió dels veïns va expulsar el rodatge de La Mina, a Sant Adrià de Besòs. L’equip de la producció va trobar solucions per completar el metratge perifèric a Ciutat Badia i Bellvitge, a l’Hospitalet, on es va filmar l’atropellament de l’Esquinao (davant del cine Lumière, actualment un pàrquing) i on la pel·lícula va causar un enuig veïnal que encara perdura entre els veterans del lloc. El reformatori de Wad-Ras, al Poblenou, convertit en presó de dones el 1983, té un paper rellevant en el film. Algunes escenes d’acció automobilística, un dels punts forts de la pel·lícula, van tenir lloc a la C-31, popularment coneguda com els revolts del Garraf, i en una carretera, per dir alguna cosa, que creua el parc natural del Garraf. ‘PERROS CALLEJEROS ii’ (1979) . Les protestes dels habitants de la Mina en el rodatge de la primera entrega de la saga, així com el ressentiment dels de Bellvitge amb la pel·lícula, van aconsellar que les escenes suburbials de Perros callejeros II es rodessin sobretot al barri del Pomar, a Badalona, i en descampats d’aquesta ciutat. La discoteca Zafiro 3 del carrer de Sants, la presó Model, el parc de la Ciutadella i el port de Barcelona són escenaris de la pel·lícula, així com carreteres dels voltants de Sabadell i Rubí i l’autopista de Mataró. Els Chunguitos interpreten Soy un perro callejero en el film. ‘YO, EL VAQUILLA’ (1985). Les principals localitzacions urbanes són els barris de Torre Baró i el Besòs i el Maresme. Surten les restes del Camp de la Bota, on ara es troba el Parc del Fòrum i que abans havia sigut lloc d’execucions franquistes i poblat de barraques. En un dels càmpings que hi havia a l’autovia de Castelldefels (de fet, encara en queda algun) comet un robatori el Vaquilla nen (interpretat per Raúl García Losada). Juan José Moreno Cuenca, el Vaquilla real, comença a narrar la seva història en el penal d’Ocaña, on estava pres. També apareixen en la pel·lícula Lloret de Mar i Perpinyà. Els Chichos van escriure i van interpretar la banda sonora, amb cançons encara més mitificadores del personatge que la pel·lícula. ‘FANNY PELOPAJA’ (1984) . Més un drama policíac amb una relació hipertòxica en el seu cor que una pel·lícula del gènere quinqui. Pel submon delictiu de la Rambla, el Raval, Sant Antoni i el port de Barcelona es mou el film de Vicente Aranda, en el qual té un paper rellevant El Molino dels vells temps. L’assalt a un furgó blindat està rodat en un bosc de Collserola pròxim a Cerdanyola. Sant Just Desvern i Vilafranca del Penedès subministren escenaris. ‘LES LLEIS DE LA FRONTERA’ (2021) . La Girona marginal de finals de la dècada del 1970 on transcorre la novel·la de Cercas ja no existeix, de manera que va ser necessari reconstruir-la en gairebé 20 localitzacions de Catalunya. Els barris Antic i de Valldaura de Manresa i la Colònia Sedó d’Esparreguera van tornar a l’era quinqui per a la pel·lícula dirigida per Daniel Monzón. La discoteca Pacha es va convertir en la discoteca Rufus i el Cinema Casal de Montblanc es va transformar en el Cine Oriente. El localitzador Jaume Jordana també va descobrir llocs que podien transportar a aquell temps perdut a Barcelona, Creixell, Cardedeu, Vilanova i la Geltrú i la Roca del Vallès. La pel·lícula va guanyar cinc premis Goya, entre aquests els de direcció artística, disseny de vestuari i maquillatge i perruqueria, en reconeixement a la seva resurrecció d’una època.

El més llegit