Quan l’iPhone és una càmera de cine

La convicció que l’únic vàlid era el cel·luloide i la càmera cinematogràfica va quedar en entredit quan els danesos Lars von Trier i Thomas Vinterberg van redactar el seu manifest-moviment Dogma 95. La idea era democratitzar el cine: amb l’aparició de càmeres HD cada vegada menys cares, qualsevol podia fer una pel·lícula. Després, cineastes que treballaven en grans produccions de Hollywood, com Michael Mann, van demostrar que rodant en digital es podien aconseguir èxits tan bons com en suport químic. La revolució digital va triomfar i avui són pocs els que prefereixen rodar en cel·luloide: Quentin Tarantino i Christopher Nolan, a més de cineastes de tipus més independent que, en el procés invers al del Dogma, reivindiquen el suport químic i els formats del cinema mut (1.33:1) i del cine dels anys 30 (1.37:1). Precisament és una qüestió de format. El del mòbil seria el contrari a les pantalles amples. I si vols fer una pel·lícula per mostrar com un jove se sent atrapat en el seu entorn, res millor que simular l’efecte de la imatge vertical d’un mòbil però projectat a la pantalla d’una sala de cine. Això és el que va fer el canadenc Xavier Dolan a Mommy (2014), filmada amb una petita càmera de format 1:1. La sensació durant tot el metratge és realment la d’un personatge empresonat fins que en un moment revelador, dels més inspirats del cine contemporani, el jove fa amb les mans el gest d’ampliar la pantalla i aquesta s’eixampla pels dos costats fins arribar al format panoràmic. L’1:1 és un quadrat perfecte, però petit, i és compatible amb moltes xarxes socials, com Instagram. Dolan va pensar com veiem les imatges a les xarxes. Un any després, l’indie nord-americà Sean Baker –autor de The Florida Project– va realitzar Tangerine, un drama sobre una prostituta transgènere que acaba de sortir de la presó. En la seva filmació, Baker va utilitzar només tres iPhone 5S, el model d’Apple que va estar en circulació entre 2013 i 2016, que pesava 112 grams i tenia una pantalla de 4.0 polzades en diagonal, amb un zoom digital 32 i resolució de 8 megapíxels. Però ja el 2010, un pioner en gairebé tot, Jean-Luc Godard, havia registrat Film socialisme amb vídeo d’alta definició i imatges capturades amb un mòbil o simulant les seves textures. La pel·lícula es projecta en 16:9, una mica més panoràmic que quadrat, el de molts ordinadors a partir del 2009, però la sensació és similar. La imatge digital i els formats li estaven guanyant una petita batalla al cine tal com s’havia desenvolupat durant el segle XX: fins i tot Fursat (2023), un film de Bollywood –el cine musical indi– ha sigut rodat amb un iPhone 14 Pro; el premiat documental Searching for Sugar Man (2012) va ser realitzat amb un smartphone proveït de l’aplicació 8 mm Vintage Camera, que va afegir gra a la imatge, i el coreà Park Chan-wook va filmar amb un iPhone 4 el curt de terror Night fishing (2011). Això sense comptar les pel·lícules que inclouen en un moment determinat una o diverses escenes rodades en mòbil com a part del relat. En el cine espanyol hi ha un pioner, Pablo Larcuen, que el 2013 va rodar Hooked up amb un iPhone 4. Presentat al festival de Sitges d’aquell any, és un relat de terror nocturn i claustrofòbic protagonitzat per dos turistes nord-americans a Barcelona i va ser pensat per al públic jove que grava amb el mòbil tot el que fa. Un film instantani, conforme al seu temps, que va costar 14.000 euros. Larcuen va realitzar després el videoclip de Booty, un tema de C. Tangana i Becky G. L’univers Soderbergh Qui millor ha entès les possibilitats que ofereixen els iPhone és Steven Soderbergh, el director nord-americà contemporani més interessat en tota mena de noves tecnologies. El 2002 ja rodava en vídeo digital i va ser un dels primers a veure les virtuts del cine per a streaming abans que els seus defectes. També pioner en realitzar una sèrie de televisió interactiva (Mosaic), que a més estava concebuda per ser vista al mòbil per HBO. Si Godard, Dolan o Baker han fet pel·lícules minoritàries per a circuits de festivals –tot i que Mommy va ser un relatiu èxit a les sales–, Soderbergh ha realitzat pel·lícules comercials. Perturbada, el thriller que va fer el 2018 sobre una jove reclosa en un psiquiàtric, va ser gravat amb un iPhone 7 Plus... ¡i va participar en el festival de Berlín fora de concurs! Va costar, gràcies a aquest procés de filmació, un milió i mig d’euros i va recaptar-ne 13 milions. Soderbergh s’ha adaptat a aquest tipus de qualitat d’imatge i procés de rodatge treballant, això sí, amb iPhones cada vegada més sofisticats que vencen les reticències dels que veuen en aquests films una estètica amateur. Grava amb trípode i realitza moviments de càmera complexos amb la mateixa facilitat. Amb mòbil ha fet també High flying bird (2019), sobre jugadors de bàsquet i agents: va utilitzar un iPhone 8 amb un estabilitzador especial i lents anamòrfiques acoblables.

Quan l’iPhone és una càmera de cine

Directors com Steven Soderbergh realitzen pel·lícules comercials amb telèfons intel·ligents i arriben a recaptar 13 milions d’euros en taquilla.

El més llegit