Vila-Matas, l’inventor d’entrevistes

Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) tenia 20 anys quan va començar a treballar a la revista de cine Fotogramas sota la direcció d’Elisenda Nadal. Un dels primers encàrrecs que va rebre va ser la traducció d’una entrevista a Marlon Brando els drets de publicació de la qual havien costat "moltíssims diners", comesa que el jove redactor va acceptar sense revelar que, en realitat, no sabia anglès. El que va fer va ser inventar l’entrevista de cap a peus; va aparèixer, firmada per Mary Holmes, en el número de Nuevo Fotogramas del 5 de juliol del 1968, i Brando hi deia coses com "si ho volgués, podria deixar-me morir sota el pes d’una muntanya de dòlars" i "els fills són com les flors en el gran prat de l’amor". Ningú va semblar advertir la impostura. Sortir ben parat d’aquell tràngol va donar a Vila-Matas la confiança necessària per repetir la jugada diverses vegades en els anys següents, amb personatges com Rudolf Nureyev, Anthony Burgess, Cornelius Castoriadis, Patricia Highsmith i Juan Antonio Bardem. L’editorial barcelonina H&O Editores ha reunit ara vuit d’aquelles entrevistes inventades en un volum apropiadament titulat Ocho entrevistas inventadas, que es completa amb un pròleg del professor i crític literari Mario Aznar i amb la col·lecció de Recuerdos inventados que obria el llibre de relats del mateix títol publicat el 1994. Por de ser acomiadat "Em vaig inventar totes aquelles entrevistes per la mateixa raó per la qual Tom Ripley mata en les novel·les de Patricia Highsmith: per necessitat", es justifica Vila-Matas 56 anys després d’aquest primer exercici de suplantació en quèl Marlon Brando explicava a la revista Fotogramas la seva decisió d’abandonar el cine per dedicar-se a combatre les injustícies socials a temps complet i vaticinava que moriria assassinat "com els Kennedy i Martin Luther King". "Tenia por que m’acomiadessin, que és una cosa que m’ha perseguit tota la vida", assenyala l’autor barceloní. Si en el cas de Brando va ser el desconeixement de l’idioma el que el va empènyer al camí de la ficció, amb el ballarí soviètic exiliat a França Rudolf Nureyev el problema va ser de naturalesa una mica diferent. "La nit anterior a l’entrevista es va produir un incident en una discoteca en què un grup d’amics ens vam enfrontar al grup de Nureyev. I, és clar, l’endemà jo no podia trucar al timbre de la seva habitació com si res, perquè el tio m’havia trencat la cara". En l’entrevista publicada a Fotogramas el 25 d’abril del 1969 (títol: "La mort és més poderosa que el ballet"), el ballarí declarava: "Espanya és un bonic país, molt atractiu. Em sedueixen poderosament els toros, el sol, la sang sobre l’arena, els aprenents de torero valents, l’estètica de les arenes". "En aquella època –recorda Vila-Matas–, els famosos venien a Barcelona i se n’anaven l’endemà, i no s’assabentaven del que es deia sobre ells, així que jo em sentia impune". Però d’altres sí que hi prestaven atenció. Pocs dies després de la publicació, Vila-Matas va caçar al vol a la discoteca Bocaccio una conversa en la qual Terenci Moix li preguntava a Jaime Gil de Biedma si havia llegit "les barbaritats que ha dit Nureyev". "Jo em vaig ofendre moltíssim, perquè estava d’acord amb tot el que havia dit Nureyev [riu]. I, de passada, vaig quedar advertit dels perills que tenia l’ofici d’impostar". A diferència de Brando i Nureyev, els cineastes Juan Antonio Bardem i Francisco Rovira Beleta sí que van poder llegir les coses que Vila-Matas havia posat a les seves boques respectives. I no van reaccionar bé. En els dos casos, les entrevistes es van arribar a fer, però al jove periodista no el van acabar de convèncer les opinions d’un i l’altre i va decidir substituir-les per frases que reflectien la seva visió personal sobre el cine d’aquell temps. Bardem i Rovira Beleta van telefonar indignats a l’editor de Fotogramas, Antonio Nadal-Rodó, però la filla d’aquest i directora de la revista va mantenir al seu lloc Vila-Matas. "Vaig estar al límit del desastre i l’Elisenda em va salvar". Burgess i Castoriadis Anys més tard, quan ja havia publicat tres novel·les i havia començat a col·laborar a La Vanguardia, Vila-Matas va reprendre l’hàbit de la suplantació en ocasió d’una entrevista a l’escriptor anglès Anthony Burgess. "Al diari em van dir que havia d’entregar-la abans de les deu de la nit –relata– i em van suggerir que anés a la redacció a escriure-la a màquina per anar més ràpid". Però ell se sabia un mecanògraf lent, així que per assegurar-se de complir el termini va escriure tota l’entrevista abans d’anar a visitar el senyor Burgess al seu hotel. "L’home estava una mica atabalat després de respondre a tantes entrevistes, així que li vaig dir que no es preocupés, que jo ja portava la meva feta. I li va semblar molt bé". Poc després, va repetir l’estratègia amb el filòsof grecofrancès Cornelius Castoriadis, a qui va entrevistar sense enregistradora i creuat de braços. "Allà ja hi havia una cerca del risc. La descaradura era deliberada. Com deia Gombrowicz, en aquell moment jo no era ningú i podia permetre-m’ho tot". En el pròleg d’Ocho entrevistas inventadas, Mario Aznar sosté que en aquestes impostures periodístiques ressonen els orígens d’aquesta "veu pròpia i múltiple, disruptiva i fascinant" que ha presidit la posterior obra literària d’Enrique Vila-Matas. Una obra marcada pel transvasament d’identitats i la ficció com a joc. "Els primers que van dir que aquestes entrevistes eren el germen del que vaig fer després van ser els francesos, i em va molestar moltíssim –recorda l’escriptor barceloní–. Ara hi estic completament d’acord".

Vila-Matas, l’inventor d’entrevistes

De Marlon Brando a Patricia Highsmith, l’editorial H&O recupera en un llibre algunes de les impostures periodístiques juvenils de l’escriptor barceloní, germen de la seva posterior obra literària.

El més llegit