Una resplendor canària

Fernando Delgado, l’home que també semblava un nen, fill d’una època difícil, en què ser nen pobre era estar condemnat al no-res o al carrer, a Tenerife i a qualsevol lloc, ha mort a Faura, València, als 76 anys, després d’una carrera brillant als dos mons que va abraçar, el periodisme i la literatura. En aquest últim sector va ser premiat amb moltes distincions (com ara el premi Planeta) i, quant al periodisme, va ser celebrat com a columnista, potent, irònic, ple d’informació i d’intel·ligència, i també com el que potser se li coneix millor, els seus treballs com a personalitat de la televisió, al capdavant de les emissions dels caps de setmana de La 1 de TVE. En aquest últim cas, va incorporar amb enorme energia la presència dels llibres en el prime time i aquesta era una novetat que pocs abans van decidir abordar a aquelles hores i amb aquesta energia. Aquest últim episodi, la seva disponibilitat per donar curs a la cultura, literària, de tot tipus, en un mitjà tan esquiu a introduir lletres al món sobreabundant de notícies que és la televisió, defineix la manera de ser d’aquest periodista i escriptor que acaba d’abandonar aquest món. Va néixer a Santa Cruz de Tenerife, va estudiar allà, a la seva terra, ben aviat va despuntar en la poesia i en la paraula periodística, a través de Radio Juventud de Canarias i després a Radio Nacional de España, on va treballar per al servei exterior i on va arribar a ser, per dues vegades, director del mitjà. Era un radiofonista total, que mai deixava de banda cap dels instruments de l’ofici de comptar. Era didàctic i atent, no se li escapaven els adjectius de la vida ni els substantius propis del periodisme, que va cuidar com si amb aquests estigués també narrant poesia. Aquest esperit va cobrir també la seva manera de ser com el polemista que va ser, en privat i en públic, ja que era un conversador extraordinari i peripatètic. La seva presència en els mitjans públics va tenir la seva continuïtat en el seu treball al capdavant de Tele Expo, a l’Exposició Universal de Sevilla del 1992. El seu treball al capdavant d’A vivir que son dos días de la cadena SER, va conèixer diverses fites, com ara la incorporació del personatge Manolito Gafotas a l’hora del comiat de l’emissió dominical d’aquest programa... A la vida, al carrer, al seu poble, a qualsevol part, el Fernando Delgado de la televisió i la ràdio va deixar empremtes similars: la d’un home solidari, amistós, fora del comú en la seva manera d’interpretar la vida. Va escriure molts llibres. Alguns ens els va llegir (o ens els va dir) caminant pels carrers de Santa Cruz o de La Gomera o de Madrid. El seu marit, Pedro García Reyes, advocat, va ser el seu amor. Fernando se’n va anar a viure amb ell a Faura, a València, i allà es va comportar tant que va arribar a ser diputat a les Corts pel costat socialista entre el 2015 i el 2019. Va guanyar el premi Ondas mentre Planeta li donava el seu premi major per La mirada del otro. Aquests són alguns dels títols que ens va dir: Exterminio en Lastenia, Háblame de ti, Autobiografía del hijo, Ciertas personas, Escrito por Luzbel, Isla sin mar, Todos al infierno, De la radio a las letras i Me llamo Lucas y no soy un perro. Ara sembla que no hi és, però està en tots els records i també a tot arreu.

Una resplendor canària

Fernando Delgado. Escriptor i periodista (Santa Cruz, 1947-Faura, 2024). En la vida, al carrer, en qualsevol part va deixar empremtes similars: la d’un home fora del comú en la manera d’interpretar la vida.

El més llegit