"A Grècia hi ha una guerra civil en marxa tot el temps"

En el llibre més punyent de la seva vida, el primer que va escriure quan era un jove acabat d’exiliar a Suècia, l’escriptor grec Theodor Kallifatides (Molaoi, 1938) relata la invasió nazi al seu país a partir de metàfores que resumeixen un desastre que va portar la seva generació, la dels seus pares i la història del seu propi país a una melancolia que encara avui fereix la memòria dels que la van patir. Aquesta commoció està en altres llibres seus, com Lo pasado no es un sueño, Amor y morriña, Un nuevo país al otro lado de mi ventana i té la seva explicació més lúcida, més íntima, en el primer dels que va veure la llum en espanyol i en català, Una altra vida, encara, publicat el 2019 per Galaxia Gutenberg. Un nuevo país al otro lado de la ventana, un dels seus llibres més recents, acaba de ser elogiat pel líder independentista català Carles Puigdemont com a emblema possible de les seves pròpies ansietats de llibertat per al seu propi país, Catalunya. El director d’aquesta editorial, Joan Tarrida, va anunciar aquest dijous a Estocolm que Galaxia Gutenberg tindrà els drets mundials dels llibres d’aquest autor premiat a Espanya per la seva obra i editat arreu del món. Després de Pagesos i senyors presentat aquesta última setmana a Estocolm, seran publicats en espanyol El arado y la espada (al maig) i Una paz cruel (a l’octubre). L’autor grec es va reunir aquest dijous amb periodistes espanyols per explicar l’arrel d’aquest llibre, traduït del suec per Carmen Montes Cano i Eva Gamundi Alcaide. Aquest diari va tenir l’oportunitat de conversar amb ell sobre aquesta obra que fins i tot no coneixen els grecs, en la qual ha abocat tota la ràbia, i la nostàlgia, d’aquells anys durs i plomissos. És veritat. La primera vegada que vaig tenir la idea d’escriure’l va ser un dia molt especial i el recordo com si fos ahir. Era al carrer, a Atenes, passejant. Va començar a ploure i vaig trobar refugi en un cine. Estava allà esperant que parés la pluja i de sobte tenia el llibre sencer al cap. Em vaig dir a mi mateix "algun dia l’he d’escriure", però no ho vaig fer. Van passar els anys, vaig venir a Suècia, vaig canviar de vida i de sobte, a l’estiu, va arribar el dia en què vaig començar a escriure’l. Vam tenir el nostre primer fill i jo escrivia dia i nit, no podia parar. Es despertava el nen, l’hi donava a la Gunila, ella li donava menjar, ell es quedava mirant el que jo feia. Havia treballat tan intensament que no podia dormir ni menjar. Ella va trucar al metge i aquest em va donar unes pastilles per dormir. Quan el vaig acabar, quin alleujament haver-lo fet. Sabia que tenir molt més per escriure, però estava esgotat. Havia de descansar. Tot el relacionat amb aquest llibre va ser molt especial. Van passar els mesos, va sortir el llibre, estàvem viatjant de nou a l’estiu de Gotam i li vaig dir a la Gunila: avui és el primer dia del llibre, a veure si n’escriuen alguna cosa. Vaig comprar el diari. Hi havia un article enorme: "El nou creador ha arribat". I punt, així va ser. Va ser molt molt especial aquest llibre en la meva vida. Després vaig continuar escrivint el segon i el tercer volum, perquè tot ho tenia al cap. I si ho recorda, d’això ja en vam parlar perquè vostè em va preguntar pel seu amic... Exacte, jo l’havia llegit molt en aquella època. M’interessava la situació al seu país, la violència, m’impressionaven molt ell i el seu llibre. No sé si em va influir, això mai se sap. Et creus que tot el que escrius és teu, però recordava molt vívidament les escenes dels joves oficials i de l’escola militar en aquell llibre de Vargas Llosa. Exactament. Així que... Així va ser... Havia escrit una novel·la curta que encara no està publicada a Espanya, anomenada Los extranjeros que havia tingut èxit, però un èxit sorpresa: algú arribava a Suècia i escrivia bé un llibre en l’idioma suec, més que pel llibre per si mateix. Però en va vendre bastant i van fer una pel·lícula. Després d’això sempre vaig tenir la sensació que havia de sobreviure al llibre. N’he escrit molts després que han anat bé, però mai tan bé com aquest. El que més recordo és la sensació de la immensitat de l’ànima humana. No parlem dels nazis per un moment, sinó només del poble: ho teníem tot. Els traïdors, els assassins, el tonto, el sant del poble, gent molt decent, gent no tan decent... Era un poblet, però era un univers. La gent en un moment era maca i amigable i l’endemà es barallaven o fins i tot mataven algú. El mateix va passar amb els alemanys. Miraves aquests joves ben vestits, ben plantats, rossos, semblaven àngels, però alhora eren monstres. Estaven al matí al cafè explicant acudits i l’endemà se n’anaven al poble del costat i el cremaven. Em deia: "¡Com pot Déu viure amb això! Si som la seva creació, llavors aquests monstres també ho són...". El llibre era un tribut sobretot al meu pare, que va patir molt amb l’ocupació alemanya. Tota la meva família va patir, però el meu pare gairebé el maten d’una pallissa. I jo en aquest llibre volia explicar-ho tot. Les conseqüències a Grècia continuen existint avui. Tot i que no tenim una guerra civil tenim fanatisme polític, tenim el mateix catàleg de persones: els d’esquerres i els de dretes. No són capaços de parlar uns amb els altres, ni tan sols avui. Això passa enla societat sencera, dels treballadors als escriptors. Recordo Odysséas Elýtis, que va guanyar el Nobel... A mi no m’agradava la seva poesia, però del mateix període i de la mateixa època hi havia un altre poeta, Iannis Ritzos, que era d’esquerres, al qual no se’l considerava un digne representant. De les situacions més baixes en la societat a les més altes hi ha aquesta distinció entre l’esquerra i la dreta, les víctimes i els altres, i avui probablement és evident perquè, entremig, com molts altres països europeus, tenen una cosa nova de què preocupar-se: la immigració. Veiem de nou com de diferent que és l’actitud de les dues meitats de la societat grega respecte de la immigració. Els esquerrans intenten ajudar la gent, els de dretes intenten fer-los fora fora del país. Diré que hi ha una guerra civil en marxa tot el temps, més o menys intensa. Crec que sí. Però fins i tot avui crec que es manté una sospita sobre els alemanys a Grècia. La gent va patir tant que no se’n pot oblidar. Penses que amb el temps això se n’anirà, i crec que els joves no se senten així, però per a la meva generació i algunes de posteriors a la meva, no. Els alemanys eren enemics. Tots els seus llibres, fins i tot el més popular Una altra vida, encara expliquen els seus sentiments en aquella època. És hora de deixar això enrere, però la situació és difícil no només perquè avui tenim enormes problemes econòmics, sinó perquè hi ha un milió d’immigrants sense registrar a més dels dos milions registrats. Grècia és un país pobre. I paga totes les conseqüències de la globalització, cada vegada més les grans empreses dicten com viure. Abans tenies una petita botiga on comprar el menjar més barat, ara cal anar a les grans cadenes... Crec que estaria disposat a estrènyer la mà del fill d’aquell que va pegar el meu pare. Però no sé si ell ho faria. I després d’allò va venir la nostra guerra civil, que va fer que tot fos encara pitjor. Vostès en van tenir una a Espanya. Tan dolenta com qualsevol guerra. Però la grega... Va ser un lloc en el qual els americans van provar armes noves, van cremar muntanyes senceres i pobles amb napalm. I després Grècia era una ruïna. ¿Com es pretenia que la gent s’oblidés de tot això? És una pregunta clau perquè estic disposat a estrènyer la mà amb el passat i seguir endavant. Però no és fàcil. I el fet que deixés el meu país, i aquesta no era una elecció lliure, no podia continuar vivint allà, això ha infectat la meva vida tan profundament que en algun lloc, en la profunditat de la meva ànima, segueixo enfadat, perquè no vaig abandonar el meu país, és que em van fer fora. Sí, va ser un èxode enorme. El mateix any que me’n vaig anar jo van sortir 300.000 joves. I abans se’n van anar per la pobresa, com a Espanya o a Suècia. El que ha passat avui és que no només els pobres abandonen Grècia, també els educats, perquè aquí no troben feina.. Per descomptat està, ho sento, perquè van dir el mateix en altres ocasions. Per exemple si el rei venia a veure un poble deien ja ve, ja ve. Doncs ara venen ells. Ho sento i ho recordo i és molt estrany, però algunes coses no les oblides. O no sé com es poden oblidar, és impossible. Recordo el dia quan els alemanys van penjar unes persones al poble. Una de les dones va sentir que penjarien els seus marits. Van començar a cridar. I recordo com si fos ahir el crit de la dona, els ocells dels arbres es van espantar i van sortir volant, centenars d’ocells, com si la veu de la dona els perseguís. Això es quedarà amb mi fins que em mori. Tinc bona memòria. Potser, per què no. Hi ha d’haver una raó per la qual un nen ho recorda tot i un altre no recorda res. Probablement la por fos una de les raons. Però també escriure, la forma més alta de llibertat. I quan escric això em fa recordar. Escrivint m’allibero del dolor del passat, però he de recordar-lo. Així que va de la mà, necessites memòria per escriure, i per alliberar-te del dolor del passat. Sí, i també mostra com vull escriure. Que et toqui immediatament. No llegeixes un llibre i després te’n vas a casa i ho penses: vull que el llibre et toqui amb violència en el moment de llegir-lo. Tothom, i vull dir tothom, ha de deixar un testimoni sobre el seu temps en aquest món. Algun tipus de testament. Cal trencar el silenci. No és necessari escriure llibres, o poemes o música, no fa falta fer art, cuidar la teva pròpia casa també és testimoni del teu temps al món. I no fer-ho, el seu contrari, és guardar silenci. No deixar senyals d’haver viscut en aquest planeta. Una mica. L’amor no canvia perquè escriguem llibres. I al final sempre és la realitat la que preval. Avui tenim una situació en la qual tots estem preocupats pel que passarà demà. Alleuja el dolor una estona, però no l’elimina, és impossible. Però l’única manera que tinc que la vida sigui una mica més fàcil és escriure sobre ella. No tinc cap altre mitjà. Alhora, si tens nets has de ser optimista, he de creure que superarem aquestes crisis perquè tenim nets.

El més llegit