El règim dels aiatol·làs deixa la seva empremta en el festival de Berlín

Quan es va anunciar que els directors iranians Maryam Moghadam i Behtash Sanaeeha no podrien assistir en persona a la Berlinale per promocionar la presentació a concurs del seu nou llargmetratge, i que les autoritats del seu país no només els havien confiscat els passaports, sinó que a més tenien previst presentar càrrecs penals contra ells a causa de la pel·lícula, la notícia no va resultar especialment sorprenent. Al cap i a la fi, el govern de Teheran ha estat perseguint els artistes des de fa dècades –entre ells a dos cineastes guanyadors de l’Os d’Or a aquest festival, Jafar Panahi i Mohammad Rasoulof–, i aquest assetjament s’ha intensificat en els últims temps en represàlia per l’onada de protestes que va generar la mort de Mahsa Amini el setembre del 2022 a mans de la policia. La sorpresa, això sí, ve després. La protagonista de My favourite cake és una dona madura que ha viscut sola des que va enviduar fa dècades, i que un dia decideix sortir a la recerca de l’amor abans que sigui massa tard; amb tota gentilesa aconsegueix seduir un home que al seu dia va ser abandonat per la seva dona i el convida a passar la vetllada a casa seva; allà conversen, beuen més vi del compte, ballen amb passió i, embadalits per la companyia mútua, comencen a pensar en un futur compartit i, més immediatament, a passar la nit junts. Un règim contra la dona Considerant la violència amb què el règim teocràtic iranià combat l’autonomia i la sensualitat de la dona, té sentit que s’oposin a qualsevol ficció que promou aquest tipus de feminitat. El sorprenent és que s’hagin sentit amenaçats per una pel·lícula que en última instància –això és el més desconcertant– castiga amb crueltat la rebel·lia i les necessitats afectives dels seus personatges i que, potser a causa de la malaptesa dels seus directors més que en virtut d’una agenda ideològica determinada, acaba sintonitzant amb la trasbalsada idea oficial de moralitat que impera a l’Iran. Un tipus de sorpresa molt diferent, i molt més grat, és la que causa la segona de les pel·lícules aspirants a l’Os d’Or presentades avui A different man, en bona mesura per com se les arregla per convertir el que podria haver sigut una mera suma d’al·lusions a referents tan diversos com L’home elefant (1980), La mosca (1986), Vertigen (1958) i les pel·lícules escrites per Charlie Kaufman en una obra completament diferent, i distingible pel seu delirant enginy i la falta de presumptuositat de la qual fa gal·la mentre proposa reflexions profundes. La protagonitza un actor que té el rostre desfigurat i ple de tumors a causa d’una neurofibromatosi, i que culpa la seva aparença per la seva incapacitat per arribar a l’èxit; després de sotmetre’s a un tractament experimental que el converteix en un home bonic, no obstant, descobreix la terrible veritat: que malgrat la millora física continua havent de viure amb si mateix, i que no és una companyia per a res agradable. Mentre contempla el seu periple, el director nord-americà Adam Schimberg construeix un sofisticat entramat metatextual per qüestionar les idees de bellesa i normalitat que la societat actual promou i els nostres prejudicis sobre el paper que haurien d’exercir les persones que no s’hi ajusten, i per posar en dubte els mètodes als quals artistes com ell mateix recorren per explicar històries sobre persones que pateixen deformitats. I mentrestant fa que A different man canviï constantment de forma i es retorci i enrosqui sobre si mateixa, i que transiti hàbilment de la comèdia negra al cine de terror i del drama existencial a l’esperpent. Entre les pel·lícules presentades ahir a concurs al certamen alemany, cap arribava tan embolicada d’expectatives com el quart llargmetratge d’Alonso Ruizpalacios –confirmat com a nou talent del cine mexicà gràcies a títols com Museo (2018) y Una película de policías (2021)-, i això el converteix en la gran decepció de la jornada. Actualització de la cèlebre obra teatral publicada per Arnold Wexker el 1957, fingeix utilitzar el retrat del que passa en els fogons d’un restaurant de la novaiorquesa Times Square per meditar tant sobre el multiculturalisme del món modern com sobre l’explotació i el racisme inherents al capitalisme, però no cola. Ruizpalacios en tot moment demostra estar menys interessat en la vintena de personatges embotits a La cuina que en utilitzar-los per aclaparar-nos a base de trucs visuals, ocurrències de posada en escena, imponents coreografies, diàlegs trufats d’aforismes i altres exhibicions de virtuosisme cinematogràfic. ¿Serà que es va inspirar en el seu paisà Alejandro González Iñárritu a l’hora de fer-la.

El règim dels aiatol·làs deixa la seva empremta en el festival de Berlín

‘My favourite cake’ es va presentar ahir a la secció oficial, tot i que sense la presència dels seus directors, Maryam Moghadam i Behtash Sanaeeha, a qui van retirar el passaport.

El més llegit