"Em poso furiós si sento que no compleixo les expectatives"

Adam Driver interpreta Enzo Ferrari en els dies en què el magnat automobilístic es va enfrontar a problemes matrimonials, la mort del seu fill, el risc d’anar a la fallida i la seva part de responsabilitat en una tragèdia esportiva que va acabar causant la mort d’11 persones. L’únic que en coneixia eren alguns dels cotxes més icònics. Vaig descobrir la marca de nen, gràcies a l’impressionant Ferrari Testarossa blanc de la sèrie Corrupción en Miami, de la qual el meu pare era seguidor incondicional. Des d’aleshores, la paraula Ferrari va significar una cosa molt concreta per a mi: obres d’art que es poden conduir, i que no tenen res a veure amb el tipus de cotxe que la majoria dels mortals es poden permetre. A l’hora de construir el personatge, fins a cert punt és inevitable inspirar-se en els trets físics de la persona real en què es basa, i, per tant, es corre el risc de convertir la interpretació en un mer acte d’imitació. Durant el rodatge de Ferrari jo em passava dues hores diàries assegut davant d’un mirall mentre em maquillaven, i una hora més desmaquillant-me. El gran repte va ser evitar que les pròtesis i els cosmètics cridessin massa l’atenció sobre si mateixos i enfosquissin la humanitat del personatge. A mi tots em resulten complicadíssims i, per dir la veritat, no faig aquest tipus de distincions. La interpretació és un procés estranyíssim. Durant el rodatge un està envoltat de gent, i tot i així se sent completament sol, aïllat. I tot i que tu sentis que ho estàs donant tot en una escena, pot ser que res del que mires de comunicar resulti visible des de fora o que, tot i que per si sola l’escena funcioni de meravella, potser no encaixa a la resta de la pel·lícula. Sí, molt, constantment, perquè demostra que, com a actor, no tens cap control. I això és terrible, perquè alhora saps que, una vegada acabada, la pel·lícula existirà per sempre, i que tu t’hi mantindràs associat de per vida. Per això és tan important estar en sintonia amb els directors amb qui treballes. I crec que Michael [Mann] i jo som molt semblants en diversos aspectes. Els dos som molt perfeccionistes i creem expectatives molt altes sobre la nostra feina, i ens sentim realment furiosos quan sentim que aquestes expectatives no s’han complert. Exacte. I el cert és que de vegades, quan estic treballant, em passo els dies sentint que tot el meu esforç no serveix de res, que he fracassat. És important mantenir certa pau interior, no deixar que aquesta inseguretat et consumeixi. No vull fer la sensació que em passo el dia pensant en la meva feina, però el cert és que actuar m’obsessiona. Sento que tot el que soc l’hi dec a la interpretació. La meva família. El meu estil de vida. Tot. Al principi de la meva carrera ho feia, però no vaig trigar a comprendre que em resultava insuportable. És molt estrany veure’s a un mateix en pantalla, i adonar-se que el que creies estar fent mentre interpretaves el personatge no era realment el que estaves fent. En qualsevol cas, últimament m’he obligat a tornar a començar a veure les pel·lícules que estreno, perquè crec que no fer-ho és una falta de respecte a la resta de persones que hi han treballat. A mesura que em faig gran, vaig canviant la meva percepció del que és important i el que no ho és tant. Quan et converteixes en la persona al voltant de la qual gira el rodatge d’una pel·lícula, part de la teva responsabilitat és assegurar-te que la moral de l’equip es mantingui alta, i que tothom se sent còmode treballant amb tu. Has de mantenir les teves ansietats a ratlla i no contagiar-les. I no pots quedar-te en un racó fins que et toca recitar els teus diàlegs i després tocar el dos. Has de ser un líder. Jo sento una responsabilitat afegida al donar vida a un personatge d’una cultura diferent de la meva. Em cuido molt de ser respectuós amb aquesta.

El més llegit