La direcció novella

A mesura que en la cerimònia dels Goya anaven succeint-se les presentacions, els gags, les cançons, les fotografies en grup, les reivindicacions, els candidats i els premiats, La societat de la neu de J. A. Bayona acumulava un premi rere l’altre: efectes especials, vestuari, maquillatge i perruqueria, so, actor revelació, muntatge, fotografia, direcció artística, direcció de producció i música. Són els guardons que acostumen a dir-se, equivocadament, d’ordre tècnic, amb l’excepció del d’actor revelació guanyat una mica contra tot pronòstic. En moltes ocasions, en cerimònies cinematogràfiques d’aquestes característiques, el film que acumula aquests premis no acostuma a ser el que s’emporta el principal. Al tancament d’aquesta edició, tenint en compte que any rere any la cerimònia dels Goya s’allarga sempre més del previst, i amb farcit innecessari, encara no s’havien revelat els premis a la millor pel·lícula, direcció, guió i interpretació femenina i masculina. Veurem si aquest any es compleix l’estrany axioma, tenint en compte a més que la pel·lícula de J. A. Bayona és una de les cinc candidates que pugnaran per l’Oscar a la millor pel·lícula internacional d’aquí exactament un mes. No és sorpresa El que sí que és una certesa, i ja no resulta cap sorpresa, és que el premi Goya per a la millor direcció novella recaigui en una directora, Estibaliz Urresola Solaguren, responsable de 20.000 espècies d’abelles, fet que confirma la imparable aparició anual de dones cineastes: des del 2018 el premi Goya en aquesta categoria l’han guanyat Carla Simón (Estiu 1993), Arantxa Echevarría (Carmen y Lola), Belén Funes (La filla d’un lladre), Pilar Palomero (Les nenes), Clara Roquet (Libertad), Alauda Ruiz de Azúa (Cinco lobitos) i Urresola Solaguren, sense cap cineasta masculí que trenqui la sòlida cadena, cosa que també s’ha expandit als festivals internacionals amb recompenses per a Alcarràs, Creatura i O corn, entre d’altres. Els Goya van iniciar aquesta reveladora tendència.

El més llegit