L’hivern del 1948 jo m’havia instal•lat una temporada a Hollywood, per escriure sobre la seva fauna musical, i moltes nits baixava fins a Sunset Strip i entrava al Ciro’s per veure l’espectacle d’en Xavier Cugat. Em sabia les seves melodies i els acudits de memòria, res que em pogués sorprendre, però feia poc que s’havia casat amb la Lorraine Allen, el seu segon matrimoni, i m’encuriosia saber com ho portaven. Tots els periodistes sabíem que en Xavier era un gelós de campionat i la Lorraine, un peix que es porta l’oli. Una combinació explosiva. Teca de primera per als periodistes. Entrava al Ciro’s, doncs, saludava alguns coneguts i em situava estratègicament en algun punt on tingués una bona visió del local. La Lorraine hi era cada nit. Com que sobresortia en alçària i bellesa, no em costava identificar-la asseguda sola en una taula, o ballant per passar l’estona amb algun senyor distingit, i em fixava en els seus gestos i en la mirada d’en Cugie. Jo era l’espia que espiava l’espia. De tant en tant ella desapareixia uns minuts per anar al tocador a refer-se el maquillatge, o s’acostava a la barra i demanava una copa. Aleshores, com que el coneixia tan bé, m’era fàcil detectar en el rostre d’en Xavier una barreja d’orgull i de temor, una tensió que per dins li feia créixer els recels, però no se n’adonava ningú més. A part de la Lorraine, esclar, que semblava divertir-se amb la intriga. Per a ells cada vetllada al Ciro’s era com un aparador, un anunci de la química que volien exhibir com a matrimoni, i alhora cada titubeig d’ella quan un actor de renom li demanava per ballar, cada pipada del cigarret quan un milionari li donava foc, sacsejava imperceptiblement aquella relació. Llavors una nit vaig ser testimoni del primer cop que es va esquerdar seriosament.