«Si em pregunten per Milei, jo els parlo de ‘Milei’ Cyrus»

L’innocent Land, transsumpte del mateix Fresán, és allà. Amb la seva infància a la capital argentina, fill de pares intel·lectuals, compromesos i bohemis. Amb la seva convulsa i molt lectora adolescència a Caracas, obligada per l’exili familiar. Per acabar, en un futur pròxim, en una possible Barcelona, la ciutat on va arribar fa 25 anys i on va néixer el seu fill Daniel. Ho explica a la seva manera digresiva, enfebrada, divertidíssima i malalta de literatura a El estilo de los elementos (Random House), on aconsegueix el difícil equilibri entre una forma proteica i avantguardista i una prosa que t’arrossega a la lectura al llarg de 700 pàgines. I sí, al final et quedes exhaust, però com diu Fresán: «Les millors experiències lectores són les que et deixen així». Odio la ficció que va amb la bandera per davant dient «soc veritable, soc testimonial». M’agrada aquest moviment més sinuós i reticent en algunes coses i més exhibicionista en d’altres. Aquí el model és la novel·lística autobiogràfica estil David Copperfield o A la recerca del temps perdut, autobiografies que no acaben de ser-ho. També, Martin Eden de Jack London i més pròximament les novel·les de Patrick Melrose d’Edward St. Aubyn o Los destrozos de Bret Easton Ellis. I sens dubte això no és autoficció. Acostumo a fer broma dient que és més aviat camió-ficció o tren-ficció, perquè té molts vagons, arrasa amb tot i descarrila. El que sembla real no ho és i després hi ha coses que es dirien inventades i van ser reals. A Land el fan fora de l’escola i durant dos anys fingeix que va a classe i els seus pares no se n’adonen. Molts amics m’han dit que això és inversemblant i, no obstant, va ser real. A mi em va passar. Si hagués volgut passar comptes, el llibre seria molt més dur perquè hi ha molt material real que he deixat fora. No és un llibre en contra dels pares sinó a favor dels fills, i no em refereixo al fill que vaig ser, sinó a favor del meu propi fill i de l’eventual fill del meu fill. A com lidiem amb les radiacions dels pares. No, finalment he aconseguit ser el que volia. No em sento perjudicat pel que van fer o no els meus pares amb tota la bona voluntat del món i amb totes les seves equivocacions, que són inevitables. El que explico no és un drama de John Cassavetes sinó una pel·lícula de Wes Anderson amb els seus colors, vestits i aquell bonic tall longitudinal d’una casa. És que la generació dels meus pares ho va tenir molt complicat perquè va trencar per complet amb la cultura dels seus respectius pares i van tenir una mena de mandat generacional cool que havien de canviar el món i això és molt fotut. Jo aquesta instrucció no la vaig rebre, a mi ningú em va demanar obrir pas a un món nou i utòpic, al contrari. Als nou anys, ho explico al llibre, ja m’adonava que Juan Domingo Perón era un farsant. Li deia a la meva mare, que era peronista d’esquerres, si no s’adonava que aquell militar era un jugador de pòquer que havia donat refugi a nazis. No hi havia per on agafar-lo. A més, m’agraden les coses ben escrites i als llibres polítics els personatges tendeixen a ser poc ocurrents i bastant grollers, i quant a la política argentina, molt més. Si em pregunten per Milei, jo els parlo de Milei Cyrus. Francament, no m’interessa. És una escriptora de gènere que va descobrir aquesta cosa genial de fer combregar el terror sobrenatural i el supranatural, que és l’argentí. A mi no m’interessa gaire la realitat. Soc un gran fan d’aquesta frase de Nabokov que diu «realitat és una paraula que s’hauria d’escriure entre cometes» i ho diu algú que tenia tots els ingredients a la seva vida per escriure-ho i fer-se la víctima. Estic segur que li haurien donat el Nobel si ho hagués fet, però no va caure en la trampa. Sí, pels jocs de paraules i les inversions. I l’anàfora, la repetició. Jo no sabia que això estava tipificat, me’n vaig assabentar fa poc, però és una cosa que em ve de les cançons, de A hard rain’s... de Dylan. Ja a les primeres pàgines defineix el seu lector ideal, el que es baralla amb el text. Si no és així aquest no és el seu llibre. Això ho vaig veure a les postil·les d’El nom de la rosa. Eco hi explica que les primeres pàgines de la novel·la, les de l’ascens al monestir, són lentes i tedioses i amb molt de llatí són perquè els lectors que aconsegueixin arribar a aquest cim s’hi quedin i puguin disfrutar de la festa. Em solen dir que els meus llibres són complexos i jo crec que llegir és complex. Llegir és una col·lecció de signes que entren pels ulls i s’armen al cap. No sabem bé com funciona, això. Les meves lectures més nutrícies van ser extenuants en el millor sentit de la paraula. Això diu el meu personatge. És un enigma des del principi dels temps. ¿Què va ser primer, el lector o l’escriptor? Jo dic que qui va veure uns signes en un mur i va dir «aquí hi diu això va ser un lector i un escriptor alhora». La veritat és que la lectura em produeix més plaer perquè hi ha escriptors moltíssim millors que jo, però jo escrivint m’ho passo molt bé. Uff. No em costa gens escriure però sí llegir i concentrar-me. És una cosa que vaig superant a poc a poc, però Faulkner, per exemple, encara em queda lluny. [Riu] Vaig emprar molt esforç en la lectura de les proves. Havia de convèncer-me a mi mateix que les estava escrivint de nou. Totes les novel·les sobre la memòria són de fantasmes, però aquí hi ha un moment concret en el qual Land veu a l’altre costat de la finestra gent festejant el Nadal i li pregunta després al porter i aquest li diu que el pis és buit. És una cosa que em va passar a mi. Estic convençut que hi ha gent que capta les energies del passat, com es produeix a La invención de Morel de Bioy Casares. En certa manera aquest llibre funciona també així, com una bretxa per contemplar el passat. Explica que la coberta l’ha fet el seu fill adolescent. I excel·lent. El seu pare, Juan Fresán, va ser un gran dissenyador gràfic.

El més llegit