Little Richard, déu ‘queer’

El documental de Lisa Cortés Little Richard: I am everything, estrenat al festival In-Edit i que divendres va arribar a les sales de cine, posa l’accent en els factors queer i racial que, segons la tesi de la directora, van privar el cantant finat el 2020 de la corona de rei del rock and roll. Sense passar per alt les sagnants contradiccions del personatge. A partir de la pel·lícula i de la biografia autoritzada La explosiva historia de Little Richard (Penniman Books, 2008), escrita per Charles White i que llegir-la és com fumar-se un cartró de paquets de cigarrets sense filtre, es perfila a continuació un artista capital i abracadabrant. INFÀNCIA Richard Wayne Penniman (Macon, Geòrgia, 1932) va ser el tercer de 12 germans. Tenia una cama més curta que l’altra, motiu pel qual caminava amb passos petits irregulars, i el cap "enorme", segons la seva apreciació. Entre això i que preferia jugar a nines que a tirar pedres, l’anomenaven "avortament", "porc", "marica", "nena"... Va tenir primerenques relacions sexuals amb dones i homes, de vegades a canvi de diners, en general sòrdides. El seu pare, que era el primer a recriminar-li el seu efeminament, va ser assassinat a trets el 1952 al Tip In Inn, el bar que regentava. El pare també era diaca d’una església i paleta, i venia whisky il·legal. FIRES I VARIETATS Little Richard va començar a cantar professionalment el 1949 com a reclam per al Doctor Nubilo, un vident. Poc després es va embarcar en l’espectacle itinerant de Doc Hudson, que venia ungüent de serp. D’allà va passar l’orquestra de B. Brown i, després, a diversos xous ambulants de varietats en els quals actuava transvestit. Princesa Lavonne va ser un dels seus noms artístics. Com a membre de la revista Broadway Follies va accedir al circuit del sud de clubs, cines i teatres. El 1951 va publicar el seu primer single, amb Taxi blues i Every hour (RCA). MENTORS Billy Wright va ser decisiu per a Little Richard. Tant pel "seu estil de cantar blues, amb crits propis de la música gòspel", a dir del pupil, com per la seva estètica: robes llampants, cabell permanentat en un imponent pompadour i maquillatge. A través de Wright va aconseguir l’esmentada primera gravació. A tocar el piano li va ensenyar Esquerita, que vestia de manera encara més cridanera i lluïa un pompadour encara més imponent que Wright. El va conèixer al restaurant obert tota la nit de l’estació d’autobusos Greyhound de Macon, que Little Richard freqüentava "a la recerca de sexe, és clar", segons les seves paraules. D’ara endavant, utilitzaria l’exageració musical, visual i verbal com a capa protectora que li permetia fer el que li donava la gana en un món hostil amb els rars, una mica a la manera dels bufons. ‘TUTTI FRUTTI’ Cançó publicada pel segell Specialty l’octubre del 1955. La lletra original contenia referències evidents al sexe anal. Va arribar al número 2 en la llista nord-americana d’èxits de rhythm and blues i al número 21 en la d’èxits pop. El selvàtic crit inicial ("A-wop-bop-a-loo-mop-a-lop-bam-boom!") és un conjur que enclou el significat del primeríssim rock and roll: bogeria, desenfrenament, alliberament, joia, enginy. A causa del seu impacte, potser és Tutti frutti la partida de naixement més clara del rock and roll. La seguirien Long tall Sally, Rip it up, The girl can’t help it, Lucille, Keep a-knockin, Good golly Miss Molly... ESPOLI CULTURAL Elvis Presley, Bill Haley, Buddy Holly i altres rockers van gravar ben aviat versions de cançons de Little Richard, de vegades amb més èxit que ell. No el molestava: tot i que blancs, eren dels seus. Però sí que el va indignar que la lectura de Tutti frutti del sosaina de Pat Boone superés en els charts la seva. Amb motiu: més que una versió, és una emasculació. DÉU La seva família va formar part d’esglésies metodistes, baptistes i pentecostals, i algun parent va ser predicador. Des de petit va cantar gòspel. El 1957, de gira per Austràlia, va interpretar un agitat viatge amb avió i una bola de foc al cel (li van dir que era el llançament de l’Sputnik 1, però ni cas) com a senyals divins i va decidir abandonar la música secular. Va ingressar a la Universitat Oakwood, un centre de l’Església Adventista del Setè Dia a Huntsville, Alabama, per cursar estudis bíblics. Va resar, va predicar, va gravar discos religiosos i es va casar amb Ernestine Campbell. "Vaig ser un marit terrible. No em casaria amb algú com jo mateix ni que tingués diamants en lloc d’ungles i robins als ulls". El matrimoni va ser un fracàs, igual que el pas per Oakwood: un fitxatge com Little Richard era un caramel, però el seu Cadillac groc, la seva fama, la seva indisciplina i un flirteig homosexual amb un altre alumne van ser massa per a la institució. Durant la resta de la seva carrera alternaria la prèdica i el rock and roll, fins que al final es va apanyar per conciliar-ne una i altra. REINA D’INGLATERRA Don Arden, un home dur del negoci musical britànic, tan dur que els seus mètodes s’acostaven al gansterismo, va convèncer Little Richard el 1962 que s’enrolés en una gira anglesa amb Sam Cooke, Jet Harris, Sounds Incorporated i Gene Vincent. El cantant va viatjar amb la intenció d’oferir un espectacle de cançons religioses. Així va ser en la primera vetllada. Per a estupefacció del públic, ja que Arden havia publicitat les actuacions de Little Richard com la seva tornada al rock and roll. Les pressions i la competència amb Cooke van fer efecte i a partir del segon bolo les actuacions van ser apoteòsiques, amb trucs com fer-se el mort per ressuscitar com un llampec. Brian Epstein, representant dels Beatles, se les va enginyar perquè afegís dues dates al tour a l’àrea de Liverpool amb el grup com a teloner principal. El quartet menjava de la seva mà, sobretot Paul McCartney. Little Richard es va emportar els futurs Fab Four a una tanda extra de concerts en clubs d’Hamburg. El 1963 va tornar a Anglaterra com a part d’un cartell atòmic, amb els Everly Brothers, Bo Diddley i els Rolling Stones. "Chuck Berry és el meu favorit de sempre, juntament amb Bo, però cap d’ells superava Richard a l’escenari". Paraula de Mick Jagger. TRILOGIA EN REPRISE La contracultura de la dècada del 1960 va perjudicar els artistes de blues, rhythm and blues i rock and roll anteriors, per molt que amb ells hagués començat tot. Del primer a l’últim, eren relíquies al començar els 70. Això no significa que no fessin bons discos. Little Richard, per exemple, va gravar una trilogia formidable amb material nou per a la llavors molt rellevant marca Reprise: The rill thing (1970), King of rock and roll (1971) i The second coming (1972). SEXUALITAT El conflicte que la seva educació religiosa i l’homofòbia general, d’una banda, i la seva homosexualitat, de l’altra, li generaven va arribar al zenit, almenys en públic, en una entrevista en el programa televisiu de David Letterman el 1982. Després de presumir que va ser un dels primers gais a sortir de l’armari, va dir que ja no era gai perquè "Déu va crear Adam per estar amb Eva, no amb Steve". No era una de les seves agudeses, sinó un eslògan favorit de la dreta cristiana nord-americana, en auge sota la presidència de Ronald Reagan. Molt autoodi, aquesta victòria conservadora sobre els homosexuals. DRETS D’AUTOR El 1984, Little Richard va reclamar judicialment una milionada a Specialty i a les editorials musicals Venice i ATV en concepte de drets d’autor no satisfets des que va abandonar la discogràfica per entregar-se a Déu per primera vegada. Podem donar per descomptat que tots els artistes dels inicis de la música popular moderna van ser estafats per la indústria, sobretot els negres, però Little Richard va ser pioner a posar el crit al cel. La demanda es va resoldre fora dels tribunals: Michael Jackson, propietari d’ATV, hauria afluixat la mosca.

Little Richard, déu ‘queer’

Perfil d’un artista capital i abracadabrant amb motiu de l’estrena a les sales del documental ‘I am everything’, que reivindica l’autor de ‘Tutti frutti’ com a rei sense corona del rock and roll.

El més llegit