"Els interessos que van portar Franco a governar quatre dècades segueixen sent-hi"

Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), l’autor de La verdad sobre el caso Savolta, ha escrit ara, després de moltes obres en les quals s’ha deixat anar com un dels narradors més brillants de la llengua espanyola, una novel·la amb la lectura de la qual ni ell ni ningú pot parar de riure. Es tracta de Tres enigmas para la Organización (Seix Barral, com tots els seus llibres), que transcorre, com a gran part de la seva obra, a la ciutat on va néixer, i inclou riure i ràbia per igual, ja que arrenca del franquisme, època fosca de la qual prové l’Organització singular que li serveix de centre de la narració, i s’ocupa del que continua sent aquesta ciutat en la qual va néixer. Tant al llibre, del qual declara haver-se oblidat quan l’entrevistem a l’Hotel Alma de Barcelona, com a la vida real, en la conversa, ell mateix no va parar de riure de les ocurrències que animen un llibre hilarant gairebé sempre, però també ocupat de denunciar els vaivens culturals i polítics de Catalunya. El mateix inici de la novel·la, que té 407 pàgines, ja enuncia el caràcter que el llibre ha de tenir, fins al final, de manera que el riure (a l’entrevista també) resulta d’una extraordinària manera de burlar-se de les coses sumptuoses que també són de llauna. Tot just asseure’s a parlar amb el periodista, proveït de les nombroses capses de Nespresso amb què acaba de satisfer la temporada vinent d’un molt cafeter, ell declara que no sap quin llibre ha escrit. De fet li pregunta al periodista quin llibre ha escrit, i aquest li diu: "Vostè ha escrit almenys tres llibres. Un tracta del franquisme, un altre tracta d’aquest temps i n’hi ha un més que tracta de la vida quotidiana en una ciutat, que és aquesta en la qual vostè habita i escriu". "Sí, però mira, a mi em fa vergonya ara afrontar totes aquestes coses", confessa Mendoza. "I ho passo malament a les entrevistes perquè de sobte no tinc res a dir del llibre. En realitat el llibre va sortir sol. És un llibre fet per un altre. Jo havia decidit no escriure més, que hi ha un moment en què s’ha de parar... Hi ha gent que pensa ‘¡quina pena que no hagi parat ja, després del seu últim llibre, en lloc de posar-se amb aquest, que no només és dolent, sinó que ja és com els anteriors’... Vaig pensar tot això, i em vaig dir: ‘No, no escriuré més’. I l’endemà, ja veus, vaig pensar a què dedicaria els dies següents i em vaig posar a escriure a la babalà, a la babalà. I quan me’n vaig adonar estava ficat a la novel·la. I no sé què m’ha sortit". En tot cas, és com si fos un llibre fet per un altre. Tots aquests hi són molt presents. Van ser part de la meva educació sentimental i literària i mai els he abandonat. Mihura és un referent, injustament oblidat. Mortadel·lo ja em va agafar crescut. Jo soc de la generació anterior: Don Pío, el reporter Tribulete, Doña Urraca. Sempre s’acaba tornant al primer amor, com diu el tango. És un diagnòstic que no m’atreveixo a fer. La Barcelona que jo vaig descobrir, en la qual em vaig criar, ja és cosa del passat. Avui hi ha una altra Barcelona. Millor o pitjor no és un judici de valor que una persona pugui fer. Tot depèn del que un busqui i el que un sigui capaç d’aportar. Sé que hi ha gent nova, diferent, en barris nous. Jo prefereixo quedar-me a casa. Espero que del franquisme en quedi poc. Però alguna cosa en queda, sens dubte. La corrupció, suposo, tot i que no crec que això sigui herència del franquisme. Més aviat el franquisme és herència de la corrupció. I els vells interessos i els vells impulsos que van portar Franco al poder i a governar quatre dècades segueixen allà, clar. Una altra pregunta que no m’atreveixo a contestar. Sé el que sap tothom. No estic en contacte amb el món polític. El que va passar el 2017 és una mala reacció a un problema que és allà des de fa segles. Mal entès i mal gestionat per totes les parts interessades. En el seu moment va donar origen a una greu fractura social, molt patiment i molta energia malgastada. Vull creure que el temps ha suavitzat les arestes. L’humor és meu, sí. O jo soc seu. És el curs natural de la meva expressió literària. De vegades m’he proposat escriure en una altra clau i al cap de poc m’he trobat ficat en aquesta atmosfera d’humor. Suposo que deu ser la meva manera de veure les coses. Juan Marsé em va ensenyar moltes coses. Una manera de narrar que aquells anys no estava de moda, però era la que a mi m’agradava. Marsé tenia els mateixos referents que jo, i que molts de la meva generació: els còmics, les pel·lícules del cine de barri. Recordo haver comentat amb ell el nostre amor sense límits per Fu Manchú. També tenia una oïda molt fina per al llenguatge de la gent. Amb la manera de parlar de la gent del carrer podia explicar la història íntima d’aquesta gent. Sempre he intentat fer això. M’agraden les frases lapidàries i absurdes. En la meva formació literàriahi són molt presents els humoristes. Els de monòleg, micròfon en mà. Gila, Eugenio, Cassen. I els grans humoristes americans que vaig tenir la sort de veure a Nova York en l’època en què hi vaig viure. No ho sé. Només sé que la llauna és molt present. I és tan fàcil consumir menjar porqueria que cal fer un gran esforç per desenterrar un or que ningú valora. No vull caure en un discurs pessimista, però em temo que avui en l’educació (i no em refereixo només a les escoles i universitats) no fan diferències i es guien per la llei del mínim esforç. No m’agrada. La cridòria, l’insult i el descrèdit com a argument polític em produeixen urticària. No tant que l’utilitzin els polítics, sinó que l’utilitzin perquè això és el que els dona dividends. Perquè és el que la gent vol sentir. Si a tots ens rebentés aquesta actitud, els polítics en tindrien una altra. Qualsevol cosa menys la nostàlgia. El cap de l’Organització és home de tòpics i banalitats. Jo també, però menys. Les ciutats canvien. No com ens agradaria. La pela és la pela. Però jo he tret molt profit d’aquesta ciutat. Ara visc més retirat. En vindran d’altres que diran com és aquest moment.

El més llegit