L’extraordinari crit de l’existència

A questa crònica no és més que la constatació d’un crit que reclama la seva existència i que cristal·litza en la música d’un xaval, un entre tants, que s’entossudeix, insubmís, rebel i de vegades amb el focus a sobre per funàmbul de la correcció, que l’eco del seu bramul se senti sempre una mica més enllà. I contra tot pronòstic i contra tot, així neixen molts d’aquests gols, Morad va demostrar ahir a la nit, en la primera de les seves tres nits al Sant Jordi Club amb 4.600 assistents (molts d’ells molt joves), que el bram arriba i enderroca murs que semblaven infranquejables per a aquells que poc tenen escrit a les caselles que van per davant d’avui al calendari. El raper de l’Hospitalet va recordar amb Aguantando al cap de poc de començar –abans van passar com a teloners alguns dels seus col·legues que han sorgit en l’ecosistema MDLR, com Delajowy– allò que "el gueto no ha sortit mai de mi", marcat de per vida per totes aquestes històries de foscor de carrer que expliquen la seva existència, i ara també el seu èxit. Morad, que ve de fer una gira extraordinària per Europa, es presentava ja amb el títol de "reinserit", de què ell mateix presumeix en el seu primer disc, ahir a la nit llargament exposat sobre l’escenari. Va sortir a lluir-lo a "Barcelona, casa meva", visiblement connectat amb el públic, agraint els primeres hurres amb suaus copets amb la mà al pit, un dia portant un xandall. Morad va mostrar d’alguna manera a l’escenari aquest trànsit que suaument ha fet la seva carrera, de les cròniques dels marges i crides intimidatòries a la lleialtat (Un amigo me falló) als relats de l’assalt a l’èxit sense oblidar el seu passat, amb les ensopegades que existeixen i exposa, per exemple, a la gegant Soñar. Va passar el del barri de la Florida, ja amb 24 anys i al que se li entenen històries romàntiques, per cançons més encaramel·lades –una d’aquestes va ser el seu primer gran èxit, A escondidas– com Dominicana, però ell mateix va canviar de nou ràpidament –espectacle de constants anades i vingudes i, sens dubte, d’una mida d’acord amb la seva figura, pels visuals i per l’ara ja imprescindible càmera sobre l’escenari– per reivindicar l’autenticitat amb temes com Bobo, Yo no voy [de mafiós] o Motorola, icona de subsol. Com a exemple dels girs de guió, sempre presents en els finals, va destacar una versió acústica i molt sentida de Mama me dice, i l’aparició de l’esmunyedís Beny Jr (No estuviste en lo malo, Sigue), amic amb qui ha aconseguit complir els seus somnis. "Espero que compliu els vostres", havia dit Morad minuts abans. Perquè la seva figura també és aquí per recordar que el seu és un crit extraordinari.

El més llegit