"Les cartes entre Casares i Camus són un amor escrit a prova de terratrèmols"

Totes les cartes parlen d’amor. És una correspondència que dura molt i sempre ben amunt. No hi ha una relació amorosa que no sigui un miracle. Però de vegades s’explica com una cosa quotidiana, passa i se’n va, les persones s’estimen i s’acomiaden. Aquí, en aquesta relació, es produeixen diversos atzars. Hi ha una lectura d’una peça teatral de Picasso, va María i es troba amb Albert, aquest noi que està llegint d’una manera peculiar les acotacions de l’obra. Després es van veient i s’agraden. Inicien una relació que s’acaba quan ell li diu que ha de reunir-se amb la seva dona. Quatre anys després, el 1948, es troben casualment al bulevard Saint-Germain i d’allà neix la relació que duraria fins a la mort accidental de Camus. Va ser una relació difícil però molt profunda; en termes d’avui, es diria desigual, o almenys tòxica. Ella té altres relacions, però està sola, mentre que ell no renuncia a una estructura familiar ni a les amants que freqüenta. El que em sembla meravellós d’aquesta història és la inevitabilitat de la trobada, de la passió, la inevitabilitat de l’amor. Una unió a prova de bombes: es necessiten, es busquen, es desitgen, poden passar per moments foscos de retret, però són allà. Tenen una relació per damunt de tot. S’escriuen fins a tres cartes al dia. Un amor infrangible i fantàstic. Les coses fantàstiques en la vida moltes vegades es deuen al miracle o a l’atzar. Era un moment d’enorme incertesa a París, a Europa, i ells estan parlant d’amor. I ell està ficat en la Resistència, dirigeix un diari clandestí, al voltant s’està produint aquesta massacre general, i ells estan, a més, entregats a l’expressió més alta d’amor carnal, mental, espiritual. Però no només és una passió que salta sens dubte, que és brutal i primària, sinó que a més tenen un profund sentiment d’amor l’un a l’altre. Cada un és necessari a l’altre, i en aquest món de barbàrie construeixen realment un lloc d’amor. Al llibret que reflecteix les cartes [preparat per l’actriu Rosa Renom] de la seva adaptació al teatre vostès remarquen que aquesta relació comença just el 6 de juny de 1944, quan la guerra arriba al seu punt àlgid. Quan ells fan per primera vegada l’amor... El dia en què Europa s’està desfent, en què es produeix aquest avenç de les tropes aliades i s’està produint una massacre absoluta, al final de la qual aconsegueixen posar un pont de platja per avançar cap al continent, aquests dos éssers estan allà sublimant la història humana, fent l’amor. Vostè mateix neix a l’Uruguai quatre anys després que es produeixi aquesta escena... I aquí està, posant-los drets als teatres, als quals pertanyen, d’altra banda. ¿Què són per a vostè els dos personatges? Fixa’t que quan jo estava a punt de complir els 13 anys vaig escoltar a Ràdio Nacional d’Espanya la notícia de la mort de Camus. Ho recordo nítidament. La carretera recta, ensopega en un arbre, s’estavella, mor... No sabia bé qui era, però en els cercles teatrals de la meva família era un home que sonava, sobretot per Calígula, la seva obra teatral, i per la seva relació amb l’existencialisme i amb Jean-Paul Sartre. El vaig llegir després, L’estranger, Sísif, moltes més coses... Calígula va ser el meu enlluernament; l’he muntat en teatre, em continua fascinant, és un dels textos més lúcids del segle XX. Vaig seguir la seva carrera, la seva relació amb el Partit Comunista, les seves polèmiques amb Sartre, aquella frase seva: "Entre la revolució i la meva mare escullo la meva mare". Cal ser molt valent per dir això en aquell moment. Així que quan em va arribar la proposta de Rosa Renom de fer un muntatge amb aquestes cartes vaig acceptar de seguida. Quant a María Casares, el cas és molt diferent. A casa meva era un mite teatral, una actriu espanyola que va arribar a ser més francesa que els francesos, el seu nom m’arribava per tot arreu. Quan fèiem amb Núria Espert Doña Rosita la soltera a París la vam anar a veure en escena, era d’una personalitat fortíssima. A Barcelona, després, vam sopar junts, a la Barceloneta. Era una dona divertidíssima, amb una mirada penetrant, molt intel·ligent i molt passional, vaig tenir oportunitat de parlar amb ella en la distància curta. Era fascinant, la veu aspra, una fumadora sense parar, una actriu fora de sèrie i una dona molt potent. A les cartes no hi ha només paraules d’amor. Ella parla del seu pare, ell li parla de la seva mare... Ell venia de Maó, la terra de la seva mare, el seu pare era francès d’Algèria. Ella era filla del que va ser president del govern de la República espanyola... En la nostra adaptació de les cartes ella li diu que s’arruïnarà de donar tants diners als republicans espanyols. Però és cert: tots dos s’interessen mútuament pels parents que sobreviuen. I és interessant veure com parlen dels seus respectius mons, el teatre i la literatura. Ell li diu, des d’Alger, que li resulta més fàcil parlar amb la gent del teatre que amb els intel·lectuals. Els del teatre són més vius, espontanis, davant els intel·lectuals s’ha de fer perdonar. No n’hi ha en la correspondència cap arrogància. I podria haver-n’hi, certament, perquè són dos grans. Però van a la seva, tenen la necessitat de l’amor, es necessiten. Únicament parlen d’ells dos, d’aquest amor comú, i això els engrandeix d’alguna manera. Estic segur que quan es trobaven anaven directament a l’acció, mentre que les cartes eren les paraules, moltes vegades dites als nivells més íntims, d’una banda i de l’altra. Hi ha també moltes apel·lacions a la por, no només de la que produeix la guerra. Sinó a la possibilitat que es trenqui l’amor que viuen... Ell conserva la relació familiar, i és un home enamoradís. Ella està sola, més comprensible, ella el desitja, el troba a faltar, troba un buit físic i espiritual quan ell no hi és, i ella es queixa, ell posa excuses. Es diu que ell estava menys implicat, i jo hi estic en desacord. La correspondència entre María Casares i Albert Camus és un amor escrit a prova de terratrèmols. És possible que els que diguin que ell no estava implicat no hagin llegit les cartes... Sí, és molt possible. I pot ser que hi hagi gent que ha llegit les cartes i continuï pensant el mateix. Aquesta relació Casares-Camus es podria considerar una relació tòxica d’alguna manera. Però alhora com una relació que acaba sent singular, única, es converteix en la de dos personatges que expressen una enorme quantitat d’amor. Hi ha molt amor ficat allà, i a més d’una manera inalterable. Quan guanya el Nobel [1957] ella li crida, en un telegrama: "¡El premi Nobel! Quina festa, jove triomfador, quina festa!". El 30 de desembre de 1959, en la vigília de l’accident que li va costar la vida, ell li escriu a ella preparant el retrobament: "… Fins dimarts, que tornaré a començar... Ja no tindré raó per privar-me del teu riure, ni de les nostres vetllades, ni de la meva pàtria." Hi ha amor a totes les cartes. Es diu que en va escriure tres de semblants a dones diferents. Però això no treu a aquestes que va rebre María la qualitat d’amor profund que tenen totes les que tots dos es van escriure.

El més llegit