L’any dels autodocumentals de famosos

¿Cal culpar el duc i la duquessa de Sussex d’una de les tendències més inquietants de l’audiovisual del 2023? L’any passat acaparaven mirades i titulars amb Enrique y Meghan, la docusèrie de Netflix en què ens explicaven en primera persona els detalls del seu idil·li, els seus triomfs individuals i com uns mitjans intrusius van mirar d’arruïnar tot això. Projecte amb el suport del prestigi de la directora Liz Garbus, dues vegades nominada a l’Oscar, entregada a una lluita una mica en va per situar aquesta història en un context històric i polític més ampli. Gairebé es podia parlar d’autoria compartida. En els últims mesos hem vist com Netflix redoblava la seva aposta per aquests documentals biogràfics cuinats en aliança amb els subjectes d’estudi, menys indagacions entre bambolines que autohomenatges supervisats per agències de PR. Amb format de llarg va arribar, a finals de gener, Pamela Anderson: Una historia de amor, resposta de l’actriu de Los vigilantes de la playa a Pam y Tommy, tot i que aquella sèrie no la deixés tan malparada. Uns mesos més tard va arribar Arnold (Schwarzenegger), seguida per (David) Beckham, Sly (Stallone) i Robbie Williams. Mentrestant, estrelles del pop com Taylor Swift i Beyoncé han triomfat en sales amb pel·lícules de gira que elles mateixes han produït i fins i tot dirigit, en el cas de la segona. Biografies autoritzades Tot i que vinguessin generalment catalogats com a documentals, aquests títols no tenen l’objectivitat periodística que solem (o volem) associar al gènere. Són més aviat l’equivalent en moviment d’aquestes biografies autoritzades en les quals s’han ellimat (o directament eliminat) els punts de fricció, aquests aspectes d’una vida i una obra que els artistes preferirien que oblidéssim. Els autodocumentals de Netflix s’assemblen en el seu ambient falsament distès, en l’intent clar i impostat de crear un aire de domesticitat. Les entrevistes no són en un plató amb fons abstracte, sinó a casa de les estrelles. Igual que amb tanta programació pandèmica o els tours per cases de famosos d’Architectural Digest, el divertiment pot estar a analitzar les decisions decoratives i de mobiliari. Per allò d’aparentar franquesa, Robbie Williams es passa la seva docusèrie en roba interior al llit de la seva mansió de Los Angeles. Mira imatges del seu jo passat en un laptop a què no ha tret la pols, igual que Charlie Puth no es va dignar a fer el llit per a l’especial musical contra el coronavirus One world: Together at home. Almenys Victoria Beckham reconeix l’artifici de tot això: la veiem cridant al seu adorable gos Olive a asseure’s amb ella: «Així semblaré maca». A què, curiosament, David contesta: «En necessitaràs més d’un. Hauries de portar els altres dos». Schwarzenegger exhibeix, per descomptat, la seva burra i el seu cavall nan. Imatge de Qatar El columnista televisiu Patrick Freyne, de The Irish Times, es preguntava fa poc si David Beckham no estaria potenciant tota aquesta estètica acollidora, càrdigans inclosos, només per contrarestar la fredor amb què es va rebre el seu acord milionari per convertir-se en imatge del Mundial de Qatar i, de passada, ser ambaixador turístic del país durant una dècada. Com el seu suposat embolic amb Rebecca Loos, és un assumpte que no s’aborda de cara a Beckham. Es pot arribar a entendre que un professional de qualsevol àmbit no vulgui parlar dels seus assumptes familiars, com Sylvester Stallone a Sly. Però és que l’antic Rocky Balboa tampoc vol parlar del seu passat softcore ni de certa seqüela funesta de Febre del dissabte nit (Staying alive) ni de la comèdia en què va gosar cantar country amb Dolly Parton (Rhinestone). En aquesta actuació només es toquen hits. Una mica més honest és Robbie Williams, entregat a un repàs una mica depriment d’addiccions, inseguretats, animositats: els sempiterns efectes de la fama. Però en aquest cas es troba a faltar la incorporació d’altres punts de vista; la corroboració o, millor encara, la refutació dels enunciats de l’estrella. Com va escriure Rachel Aroesti en la seva ressenya per a The Guardian, «és difícil connectar emocionalment amb algú si només estàs veient aquestes persones tota l’estona». I si aquestes persones són absurdament riques i inconscients de ser-ho, el procés de l’empatia es fa més costerut encara. L’èxit d’aquests productes no és estrany: malgrat que són les més tèbies, les biografies realment venudes solen ser les que porten la firma del protagonista. I molt en petit, de vegades citat com a col·laborador, l’escriptor (o escriptors) fantasma que ha donat forma al relat i depurat la prosa. Sense autocrítica Britney Spears ni tan sols donava els seus noms en La mujer que soy: «ja sabeu qui sou», es limitava a dir-los en els agraïments. Als nostres famosos favorits no els demanem, o això sembla, les veritables arrugues, les contradiccions, els moments baixos infligits per ells mateixos. A això es va atrevir l’artista indie rock Liz Phair amb les seves memòries Historias de terror: a parlar de les coses dolentes que va fer i del que hauria d’haver fet i no va fer. Però és una raresa entre un grapat de relats pulcres sense espai per a l’autèntica autocrítica. Els veritables déus no cobren per ser mers i interessants mortals. n

L’any dels autodocumentals de famosos

Després de l’èxit el 2022 d’‘Enrique y Meghan’, Netflix ha ofert en els últims mesos d’aquest any un grapat de documentals biogràfics creats en aliança amb el seu subjecte d’estudi.

El més llegit