En algun moment de la nostra joventut tots hem sigut Arthur Rimbaud. Convençuts que és possible destruir el món que ens ha tocat viure, que cal dinamitar les regles que ens van llegar els grans i que l’extravagància més desinhibida i sincera pot ser un estil de vida. Això és el que transmeten els poemes del gran nen prodigi de les lletres franceses que va passar pel panorama poètic del seu temps com una exhalació. Un jove poeta provincià de 17 anys que arriba a París el 1871 per reduir a cendres l’estil formalista que imperava i perquè dos anys després el seu nom quedés diluït en el silenci com un terròs de sucre en el cafè. Al jove poeta li va suposar poc més de dos anys de vida pública a cop d’escàndols, pels seus costums bohemis i la seva homosexualitat exhibicionista, per convertir-se en un mite fundacional de la poesia moderna. Una estrella fugaç que amb 20 anys no va tornar a escriure una línia, es va oblidar dels seus versos, va viatjar pel món, va ser traficant d’armes i va morir sense saber que era Rimbaud. Ni que el seu únic llibre autopublicat en vida, Una temporada en el infierno, es convertiria en la bíblia d’un nou model d’escriptor encara per venir.