El Quixot en clau pop

El Quixot és una font inesgotable que, pels segles dels segles, mai acaba de culminar el que ha de dir. Aquesta definició d’obra exemplar incombustible al temps i els significats que va donar Italo Calvino està en l’ADN de la col·lecció Clásicos Liberados (Blackie Books) que va ser tot un èxit en llibreries en la seva arrencada amb l’Odisea i ara, després de la Ilíada i el Génesis, posa el focus en el clàssic dels clàssics, les aventures del cavaller de la Trista Figura. El que ofereix el volum de gairebé 900 pàgines és l’obra per si mateixa, tot i que alleugerida en alguns punts gràcies a fragments resumits, en edició a cura de Gonzalo Pontón Gijón i Agustín Sánchez Aguilar. L’alliberament del text inclou tot un rosari de cites contemporànies firmades per Roberto Bolaño, Paul Auster, Orson Welles o Virginia Woolf, a més de codis QR que permeten entrar en àudios i vídeos de Rosalía, Rocío Durcal o Manolo Escobar i un curiós bonus track: l’adaptació a fotonovel·la de la pel·lícula, un Quijote somiat i poètic, que el rus Grigori Kózintsev va realitzar el 1957 en temps postestalinistes. Aquest ancoratge en l’actualitat s’apuntala en la idea que el llibre més venut de la història (més de 500 milions d’exemplars) impregna la nostra realitat, fins i tot sense haver-lo llegit. El que segueix són algunes idees que a través de les notes poden extrapolar-se d’aquesta novel·la que no cessa, ni tan sols en clau pop. La mare de totes les parelles No sabia Cervantes que amb el Quixot i Sancho estava obrint la porta a un trop narratiu que donaria molt joc: la tensió, sovint graciosa, que es crea quan dos personatges el més allunyats possible en caràcter, aspecte físic o posició social, es veuen obligats a buscar-se pallisses pel món. D’allà deriven les Buddy Movies dels 80, el Clown i l’Augusto, Robinson Crusoe i Divendres, Sherlock Holmes i Watson, Laurel i Hardy, Tintin i Hadock, C-3PO i R2D2 o Epi i Blas. L’enginyós gentilhome ha sigut font d’inspiració per a molts directors, però entre els diferents realitzats que han portat els seus greuges a la pantalla destaquen dos cineastes amb mala sort, Orson Welles i Terry Gilliam, que van veure com els projectes no van arribar a bon port. Gilliam va aconseguir acabar la pel·lícula amb els anys i Welles va morir i no va arribar a veure el muntatge final de la seva versió. Com a curiositat, Luis Buñuel va participar com a actor en la versió radiofònica que el 1965 va realitzar Ràdio Nacional d’Espanya. Amb el seu marcat accent aragonès va encarnar un fondista que intenta vendre peus de porc a Sancho Panza (Paco Rabal). En el seu camí, el cavaller i el seu escuder troben Marcela, una bonica dona a qui els seus companys acusen d’haver empès al suïcidi pels seus menyspreus. "Jo vaig néixer lliure" es defensa la dona, que alça la veu entre un grup d’homes per reivindicar el seu dret a decidir tot i que això suposi apartar-se del món i posar-se a fer de pastora. Vena còmica Al llarg dels anys, el Quixot va ser llegit primer com una divertida sàtira i a partir del segle XIX com una tragèdia. Virginia Woolf dubta si el mateix Cervantes va saber veure el significat seriós de la seva obra. Per a Margaret Atwood el Quixot es converteix en tot aquell que el llegeix: un ésser còmic, romàntic, naturalista, modern, surrealista i postmodern. Per apuntalar la seva vena còmica, en el Quixot alliberat s’afirma que l’episodi de la posada (que va imaginar castell) amb les seves caigudes i desacords de personatges a tota velocitat és un antecedent de l’slapstick de caigudes i pastissos del cinema mut que més tard recolliria Blake Edwards a La festa. L’esclavitud a Espanya com a tema continua sent un territori gairebé inexplorat bibliogràficament, tot i que fos un negoci que no va desaparèixer fins a 1863 als territoris d’ultramar. Per poc que t’acostis a la vida quotidiana, els africans van ser una realitat a Espanya com pot veure’s a la novel·la de Cervantes: a Sancho li prometen governar en el regne de Micomicón, a Etiòpia, i ell pensa a portar els seus vassalls a Espanya i vendre’ls per aconseguir un títol o una vida regalada. El 1565, com es recorda en el Quijote liberado hi havia a Sevilla 6.327 negres –sense comptar els lliberts i els mulats–, el 7% del total de la població espanyola. El dia que va ploure a la novel·la Al llarg de les dues parts de la novel·la només plou una sola vegada. Se suposa que la cosa passa a l’estiu i malgrat passar durant la denominada Petita Edat de Gel amb precipitacions i neu molt abundants, sembla que la sequera preocupava tant avui com ahir, com testifiquen les rogatives al capítol 52 de la primera part. Una cançó dels Coldplay, Don Quixote (You never get wet in Spanish rain), al·ludeix l’assumpte. Sancho només creu en el que veu, en canvi el de la Trista Figura s’entossudeix a creure que mags i encantadors manipulen la realitat convertint en ordinaris molins de vent els seus perillosos gegants. L’assumpte de com adquirim el coneixement s’ha convertit en clau dels diferents moviments filosòfics en una trajectòria que es remunta a la vella caverna de Plató on amb prou feines veiem ombres reflectides de la realitat. Amb el canvi del segle XX al XXI dues pel·lícules com El show de Truman o Matrix es van endinsar en el tema. Seqüela no oficial ¿Qui és l’autor del Quixot? Ara que ens delectem amb les metaficcions, un tipus de narrativa que explica al seu interior com es construeix aquesta ficció, no s’ha d’oblidar que en la lògica que planteja la novel·la, no és Cervantes qui escriu el text sinó un tal Cide Hamete Benengeli, un morisc que recull la història suposadament real del Quixot. En la segona part, es va encara més enllà fent que el Quixot, molt ofès, llegeixi una seqüela no oficial escrita per un tal Avellaneda i decideixi canviar la seva trajectòria acostant-se a Barcelona.

El Quixot en clau pop

Blackie Books inclou les aventures de l’enginyós gentilhome i el seu inseparable Sancho Panza a la seva col·lecció ‘Clásicos liberados’, una manera transgressora de llegir l’obra

El més llegit