Ocells, taurons i un poema de Mary Oliver

Jürgen i Thomas Roth van néixer a Bad Berlenurg, Alemanya. Són germans. Un és filòsof. L’altre, historiador. Als dos els agraden els ocells. I escriure sobre ells. Però no ho fan de manera corrent. El seu últim llibre, Crítica de las aves (publicat a Espanya per la sempre interessant editorial Cielo Eléctrico), és potser el llibre més obtusament genial i divertit de l’any. Té aspecte d’algun tipus de manual ornitològic però és, en realitat, una obra literària majúscula, en forma i fons. Un mirall en el qual mirar l’ésser humà a través de tot allò que hauríem d’odiar dels ocells. O, millor, de tot allò que els fa poderosament i abominablement humans. No, no és la classe de llibre que apareix a les llistes del millor de l’any, però hauria d’ocupar algun tipus de primer lloc. I per què? Perquè és un bon exemple d’allò que la literatura pot fer amb qualsevol cosa que toqui. Transformar-ho en una altra cosa. Ampliar-ho fins a acabar reflectint qualsevol que s’hi creui. Trencar amb tota idea del que està preconcebut i propulsar alguna cosa tan aparentment petita –o específica– com la vida, relatada, de pica-soques eurasiàtics, pardals i picots, com un exercici estètic i una reflexió filosòfica antropològica, però d’una antropologia que elimina la idea de l’humà com a centre, o converteix allò no humà en el centre. I ho fa tan lúdicament –es riu de tot i de tothom– que, per moments, sembla, en essència, un llibre humorístic en el qual és el lector que decideix a quina profunditat vol arribar, i pot arribar a ser molta. No passa res semblant a això amb la literatura fragmentària i addictiva de CJ Hauser, per més que a ella també li interessin els ocells. Perquè el seu cas és diferent i, no obstant, igualment fascinant. CJ Hauser viu a Hamilton, Nova York. Deu dies després de cancel·lar el seu casament –del qual va fugir emparant-se, ridículament, en una cosa que es va entestar a anomenar l’scullymulderisme, una interessant teoria sobre l’amor i la vida basada en Expediente X– es va embarcar en una expedició a l’estat de Texas per estudiar la grua cridanera. La grua cridanera és una espècie de cigonya altíssima. És, de fet, l’au més alta dels Estats Units. Mesura més d’un metre i mig. Però no era l’altura el que a Hauser li interessava de la grua, sinó la seva pròpia vida. Diana Nyad, la nedadora ferotge que tan espectacularment retrata Annette Bening a Nyad, la pel·lícula dirigida per Jimmy Chin i Elizabeth Chai Vasarhelyi, es va proposar nedar de Cuba a Florida quan tenia 28 anys i era una estrella mundial de la marató de natació en aigües obertes. Es va ficar en una gàbia, per evitar acabar menjat per algun dels 49 tipus de taurons que hi ha en aquestes aigües, i va emprendre la marxa. Havia d’estar nedant 60 hores. Sense parar. ¿Ho va aconseguir? No. I al cap de poc, va deixar de nedar i es va dedicar al periodisme esportiu. Es va convertir en comentarista. Un dia, estant amb la seva millor amiga –a la pel·lícula, una Jodie Foster radiantment comprensiva–, va decidir que havia de tornar a intentar-ho. Aleshores, tenia 61 anys. El que la va fer posar-se en marxa 30 anys després va ser la pregunta amb què Mary Oliver tanca el seu famós poema El día de verano. La pregunta és la següent: "Digues-me, ¿què penses fer amb la teva única, salvatge i preciosa vida?". Nyad va topar amb ella fullejant un dels llibres que va recollir de la residència al morir la seva mare. El que va començar sent un atac frontal a la seva mare –"¿De debò que ella va assenyalar aquesta pàgina? ¿Ella? ¿Que no va fer res amb la seva vida?"–, va acabar en una reflexió que la va portar a entendre per què no havia creuat nedant aquella part de l’oceà Pacífic –que ningú havia creuat abans ni ha creuat després– amb 28 anys. No tenia llavors consciència de la importància del que aquesta pregunta de Mary Oliver estava invocant. La manera en què CJ Hauser es persegueix a si mateixa, a allò que no volia deixar de ser i que va salvar in extremis –la dona que no es casaria i, per tant, no desapareixeria en una relació que no contenia la classe de fe cega que es tenen Mulder i Scully, la classe de fe cega que porta algú a córrer pel simple fet que l’altre corre, sabent que és exactament això el que ha de fer–, en un dels assajos de La novia grulla (Libros del Asteroide), té alguna cosa a veure amb la manera en què Nyad va començar a fer-ho als 61. Cap de les dues volia desaparèixer i, per sort, va ensopegar amb ella, un bot salvavides. La novia grulla tampoc és la classe de llibre que apareix a les llistes del millor de l’any, però, pel que s’ha dit, hauria d’ocupar algun tipus de primer lloc.

Ocells, taurons i un poema de Mary Oliver

Si alguna cosa tenen en comú la nedadora que tan bé interpreta Annette Bening a ‘Nyad’ i la pensadora CJ Hauser és que, en un determinat moment de la seva vida, es van perseguir a si mateixes per sobreviure, i ho van fer perquè un vers i Mulder i Scully els hi van demanar.

El més llegit