El miracle de sobreviure a la mort

"Si m’estavellés en un avió demà, començaria a menjar carn humana l’endemà", afirma rotund Gustavo Zerbino, uruguaià septuagenari, empresari farmacèutic i supervivent del desastre aeri conegut com la tragèdia dels Andes o el miracle dels Andes. El 13 d’octubre del 1972, un avió reservat pels jugadors del club de rugbi Old Christians -Zerbino era un d’ells– per viatjar amb amics i familiars entre Montevideo i Santiago de Xile es va estavellar contra una glacera a la serralada andina. Viatjaven a bord 45 persones, de les quals 12 van morir a causa de la col·lisió. En el moment del rescat, 72 dies després, en quedaven vives 16. La nova pel·lícula de J. A. Bayona, La sociedad de la nieve, recrea el cost físic i psicològic que van pagar diàriament els que es van mantenir atrapats a 4.000 metres d’altitud aquelles 10 setmanes, a mercè de temperatures de fins a 30 graus sota zero i de les allaus, sobrevivint gràcies a la protecció del fuselatge de l’avió, l’enginy i la imaginació, les pregàries a Déu i l’aliment que els van proporcionar els cossos dels morts, que eren els seus amics i, en ocasions, els seus propis parents. "No em penedeixo de res", insisteix Zerbino. "Per viure necessitàvem moure’ns, i per moure’ns necessitàvem energia. Al nostre voltant només hi havia mort, i ens vam alimentar dels cadàvers perquè eren les úniques proteïnes que vam trobar". La necessitat de recórrer a l’antropofàgia es va fer evident passades les primeres setmanes, quan el grup va saber a través d’una ràdio, que els equips de recerca s’havien suspès. "Pensar en el patiment que això havia d’haver causat a les nostres famílies a l’Uruguai va intensificar el nostre afany a continuar vius", recorda el farmacèutic. Explicar la veritat Després de llargues discussions, van prendre la decisió d’utilitzar els cossos dels passatgers morts, i també van segellar un pacte. "Vam autoritzar tots els altres que ens utilitzessin com a aliment si moríem, perquè tots volíem salvar vides, i perquè això permetria als supervivents dir-los als nostres éssers estimats quant els estimàvem". Quan van ser rescatats, poc abans de Nadal, se’ls va aconsellar que no expliquessin les dràstiques mesures a què havien hagut de recórrer per nodrir-se. "Ens hi vam negar, no volíem amagar-ho encara que això suposés confrontar tabús culturals, religiosos i biològics. Actualment, es fan milers de transfusions de sang per segon arreu del món; i són habituals els trasplantaments de pulmó, ronyons, retina, cor... El que vam fer no és gaire diferent d’això". Basada en el llibre homònim de Pablo Vierci, La sociedad de la nieve és la tercera ficció cinematogràfica que recrea el succés, després del llargmetratge mexicà Supervivientes de los Andes (1976) i la producció de Hollywood ¡Viuen! (1993), dirigida per Frank Marshall. Segons Zerbino, la pel·lícula de Bayona –representant espanyola en la pugna per l’Oscar i recentment nominada al Globus d’Or– és l’única que retrata amb fidelitat l’atmosfera d’unitat que es va establir a la muntanya. "El món sencer ens havia abandonat, i vam decidir construir una comunitat solidària en què les normes apareixien per si soles quan eren necessàries. Cuidàvem permanentment els uns dels altres, i estava prohibit queixar-se. Vam triar ser positius i celebrar cada dia més de vida. Jo vaig decidir desconnectar-me de la meva pròpia ment, que només em deia ‘no ho aconseguiràs, et moriràs’. La vaig engegar a dida". Aquells 72 dies van tenir un efecte profund en l’actitud posterior dels supervivents respecte a la vida i la mort. "L’experiència va ampliar la nostra capacitat de dolor, de tolerància, de paciència i d’amor incondicional fins a nivells inimaginables. Enfrontar-te a la mort d’aquesta manera a una edat tan jove, a la mort de gent tan propera a tu, inevitablement t’endureix". Fa anys que Zerbino viatja pel món per impartir xerrades i conferències motivacionals sobre assumptes com el lideratge i la gestió de l’adversitat. "Des que som petits se’ns ensenya a pensar en problemes més que en solucions, i a viure amb por constant del fracàs, i això ha de canviar. Fins i tot les vivències més negatives són un vehicle per al creixement i l’aprenentatge. L’accident dels Andes va ser una experiència més en la meva vida, una de tantes. Només recordo que soc un supervivent quan em truquen de mitjans de comunicació o faig xerrades. Soc una persona feliç, visc el present i el disfruto amb intensitat. La vida és massa curta, però no temo la mort". En tot aquest temps, afegeix, mai ha tingut cap objecció a l’hora de viatjar amb avió. "Hi pujo, m’assec, llegeixo, dormo una mica i, a l’arribar al meu destí, baixo. És un mitjà de transport molt segur. Recordo un viatge entre Europa i l’Uruguai durant el qual es va desencadenar una tempesta terrible. Mentre l’histerisme s’estenia entre els passatgers, jo em vaig posar els auriculars i vaig començar a escoltar música". n

El miracle de sobreviure a la mort

Gustavo Zerbino va ser un dels supervivents de l’accident aeri als Andes que relata ‘La sociedad de la nieve’, de J. A. Bayona.

El més llegit