Mor Joan B. Culla, el rigor i la passió, per Vicenç Villatoro

En la mort de Joan B. Culla i Clarà (Barcelona, 1952), dramàticament anunciada, dolorosament prematura, totes les veus han coincidit que ha estat una persona molt influent en la vida del país, intel·lectualment respectada i molt reconeguda i estimada. En aquesta constatació han participat persones que n’hem estat amigues i còmplices en molts debats, però també altres que hi han discrepat o s’hi han confrontat. El més rellevant és que aquesta consideració tan àmpliament favorable no la va aconseguir Joan B. Culla sent el portaveu de ningú més que del seu pensament i de les seves conviccions i sense exercir cap altre poder que el que li donaven les seves paraules. Joan B. Culla ha aconseguit ser conegut, reconegut, admirat, influent i estimat a través de l’exercici rigorós de la seva professió d’historiador i de professor i de l’expressió de les seves opinions sobre el present a través dels mitjans, com articulista o tertulià. La rellevància i la influència de Joan B. Culla neix precisament de la capacitat de sumar amb eficàcia perfils que rarament apareixen junts: historiador rigorós i tertulià compromès, professor didàctic i articulista contundent, savi erudit i al mateix temps polemista temible o divulgador eficaç. Hi ha persones que aconsegueixen, i és molt, sintetitzar conceptes com aquests, aparentment contradictoris, que podríem resumir en rigor i passió. La gran virtut de Joan B. Culla va ser no quedar-se a mig camí, sinó ser a la vegada les dues coses fins al fons. I ser-ho des de la coherència i la llibertat. Joan B. Culla va dir sempre allò que pensava, sense manies. I al mateix temps havia penat tot el que deia, res no era ressò ni repetició, encara menys consigna. Com a historiador, Joan B. Culla ens deixa publicacions d’un extraordinari rigor i precisió sobre els grans temes de la política catalana, espanyola i universal contemporània. La política l’apassionava. L’apassionava en la història: ho sabia tot, tot li podies consultar. I l’apassionava també en l’actualitat, la del present. En tenia opinions fermes, fonamentades en conviccions profundes. Ho era sens dubte el seu catalanisme vivencial, popular, heretat familiarment, solidíssim. Ho era també l’esperit democràtic, l’amor a la llibertat, el respecte a la civilitat, a l’ordre i a les formes. Ho era el seu europeisme, fill de la militància en la il·lustració occidental. Fer llibres de gran rigor sobre el passat i opinar sobre temes d’actualitat en els mitjans no eren dues coses desconnectades. Creia que no es pot entendre el present sense saber-ne les arrels històriques. Però entenia també que no et pots mirar la història com si n’estiguessis fora. Escrivia des d’aquestes conviccions. Però les conviccions no eren les que dictaven els seus llibres d’història. Com que era evident el seu catalanisme, molts es van sorprendre per la tesi sobre el republicanisme lerrouxista, escrita amb rigor i documentació i que no quadrava amb molts dels tòpics que han acompanyat aquest moviment. Era evident la seva simpatia pel poble jueu i la seva convicció en el dret d’Israel a existir, però la seva història d’'Israel, el somni i la tragèdia', no és ni un pamflet ni un llarg article d’opinió sinó un dels millors manuals escrits en qualsevol llengua sobre el conflicte del Pròxim Orient. El mateix es pot dir dels seus estudis sobre la dreta espanyola o sobre Esquerra Republicana o sobre un munt de qüestions a la vegada d’història i de política catalana i internacional. Molt sovint en un tàndem profitós amb el seu bon amic Borja de Riquer. Vivia les seves conviccions apassionadament, però les conviccions no ofegaven mai el rigor. I la voluntat de rigor no el convertia en un analista per sobre del bé i el mal. El rigor se li notava de seguida. La passió la dissimulava, però hi era. Sense necessitat de molts decibels. Complementària amb la fam de coneixement i l’erudició enciclopèdica. Per als que hem pogut ser al seu costat des de l’amistat i la complicitat, tractar Joan B. Culla ha estat un privilegi, perquè el podíem estimar i admirar a la vegada. I això no sempre passa. Estimar per la seva passió humana, per la seva netedat de pensament i d’obra. Admirar-lo pel seu rigor professional, perquè quan ell donava un argument, l’acompanyava la solidesa d’un pensament ordenat i informat. Quan a començament dels anys vuitanta, Max Cahner buscava persones llavors joves que renovessin el pensament catalanista, per fer-lo més competitiu en el món de l’acadèmia i dels mitjans de comunicació, els que ens hi vam trobar –llavors cada setmana dinàvem junts amb la Pilar Rahola i l’Albert Viladot– vam intuir una mena de lideratge moral en Joan B. Culla. En aquelles trobades dels anys vuitanta, en Joan va llançar la crida a practicar un catalanisme desacomplexat. Venint d’ell, era un mot d’ordre del tot creïble: perquè la saviesa, l’erudició, la transparència, el rigor i la passió d’una persona com ell superaven qualsevol temptació d’acomplexament. Joan B. Culla ha exercit les seves virtuts i les seves conviccions desacomplexadament durant tota la vida, fins a la mort que ens l’ha pres massa aviat.

El més llegit