¿Farà tatuatges Zara? Les contradiccions d’unes marques marginals convertides en massives

La seva mare, el seu pare i el seu padrastre van ser membres dels Panteres Negres i van patir persecució estatal per això. Ell va ser víctima de violència policial, va sobreviure a un tiroteig bergant i va morir com a conseqüència d’un altre. Res d’això ha impedit que les samarretes i les dessuadores de Tupac Shakur (1971-1996) llançades per les diferents marques del grup Inditex siguin un èxit. El fustigador ferroviari d’Óscar Puente portava una d’aquestes peces quan va parlar com un esbirro davant periodistes al sortir d’un jutjat, i no sembla que el gangsta rap i la vida als guetos negres dels Estats Units formin part dels seus interessos. És una nova demostració que el turbocapitalisme és capaç d’assimilar i monetitzar pràcticament qualsevol expressió cultural. ¿Veurem aviat a Zara estudis de tatuatge com a rematada del procés de popularització d’una pràctica abans ‘hardcore’? «És perfectament possible –diu Nadal Suau–. Que jo sàpiga, de moment no hi ha franquícies, però sí tatuadors ‘low cost’». L’Acadèmia Espanyola de Dermatologia calcula que una de cada tres persones d’entre 18 i 35 anys porta algun tatuatge. Nadal Suau (Palma, 1980) és el recent guanyador del Premi Anagrama d’Assaig amb ‘Curar la piel’, text en el qual reflexiona sobre el pròsper present del tatuatge en relació amb el seu passat marginal. Des de la seva experiència com a tatuat: 21 peces, i pujant. Gentrificació L’autor analitza què ha passat perquè una marca que significava, segons les seves paraules, «he tornat des d’un altre lloc», fos una incerta travessia marítima o la presó, amb totes les regions ‘outsiders’ que hi ha entre una i l’altra, s’hagi universalitzat. Dinàmiques com l’apropiació cultural i la gentrificació («‘la única fórmula válida para dignificar ‘lo’ humilde pasa por arrebatárselo a ‘los’ humildes’», escriu a ‘Curar la piel’) formen part de l’explicació. De totes dues es deriva desigualtat: els millors tatuadors i tatuatges són de difícil accés per a economies modestes. Les que comunament tenen, per coronar la jugada, els hereus sanguinis de les dinasties tatuades. Nadal Suau no s’escapoleix davant conflictes molt contemporanis. «A mi m’agrada tatuar-me, em fa sentir bé i m’ha permès aprendre moltes coses sobre mi i sobre l’estat actual del món –explica–. Però aquestes contradiccions cauen sobre mi de ple i he d’assumir-les amb humilitat. No són superables. O són superables amb l’autocrítica d’un llibre com ‘Curar la piel’, on defenso una determinada manera d’inserir les marques dins meu i de viure el fenomen». Més endavant anirem al mètode Nadal Suau. Passat malfactor Servando Rocha es capbussa en el passat del tatuatge a ‘Criminal’ (Editorial La Felguera). L’obra, subtitulada ‘Ángeles bellos, bárbaros tatuados. El tatuaje en España (1888-1993)’, està poblada per delinqüents, apatxes (subcultura facinerosa en tota regla que va sorgir al París de la ‘belle époque’), presidiaris, prostitutes, anarquistes, mariners, legionaris i quinquis. A ells estava reservat el tatuatge en un país sense la potent tradició britànica o francesa. És significatiu que bona part de la informació rescatada per Rocha procedeixi d’estudis medicolegals realitzats en presons i grups disciplinaris de l’Exèrcit, així com d’arxius policials. «El tatuat era un ésser esfereïdor», indica Rocha. I s’estenia a desxifrar-lo segons les idees del criminòleg italià Cesare Lombroso, per a qui determinats trets físics o fisonòmics, i el tatuatge era un d’ells, indicaven predisposició al delicte. «El tatuatge era un símbol de pertinença i compromís i alhora un estigma», considera Rocha. De pertinença no a un grup sinó a una persona en el cas d’algunes prostitutes: no era estrany que els proxenetes les assenyalessin amb les seves inicials. Poc va canviar fins a la dècada de 1980, quan va començar «l’apropiació de les esferes de perill que representava el tatuatge», en expressió de Rocha, per part d’algunes subcultures juvenils vinculades al rock i, sovint, les drogues. Formes de rebel·lia noves a Espanya després de 40 anys de catatonia franquista. Estudi i revista clau Alberto García-Alix, Premi Nacional de Fotografia, va obrir l’estudi de tatuatge El Martillo de Llucifer i va fundar la revista ‘El Canto de la Tripulación’ a Madrid el 1989. Al primer tatuava Mao, forjat en un local de Rota que freqüentaven sobretot militars de la base naval nord-americana de la localitat gaditana esmentada. A la segona es van publicar articles sobre la història i la cultura del tatuatge. Estudi i revista van ser clau perquè el tatuatge sortís de la cutreria en la qual havia viscut. García-Alix va veure fer tatuatges per primera vegada mentre feia el servei militar a la Brigada Paracaigudista el 1978. Amb la primitiva tècnica coneguda com a ‘palillero’. «M’atreia, però no volia això», explica. Un any després va conèixer un anglès que tenia pistola de tatuar i amb ell es va fer el seu primer tatuatge: una rosa amb el lema «Don’t follow me, I’m lost» (‘no em segueixis, estic perdut’; títol del llibre que recull la seva obra de 1976 a 1986). Quan va decidir deixar l’heroïna, el primer que va fer va ser eliminar aquesta frase del seu cos. «El tatuatge et representa, d’alguna manera se somatitza, és un imant –exposa–. Havia de treure-me’l per alliberar-me d’aquest dimoni». Alguna cosa sap del cos García-Alix, no debades ha sigut el seu principal camp de treball. El fotògraf té una visió intensa del tatuatge: «Una vegada trencada la virginitat de la pell, ets capaç de qualsevol cosa». I considera que el tatuatge del segle XXI rares vegades té aquest significat: «No m’interessa. No m’emociona. Sol ser només decoratiu». Dimensió col·lectiva Ara sí, el mètode Nadal Suau per negociar amb les contradiccions del tatuatge en l’actualitat. El crític literari presenta el tatuat com un curador de la seva pròpia pell, en el sentit de comissari artístic. «La idea de tatuar-te per convertir-te en més individu... Tot això relacionat amb l’autenticitat ja no m’ho crec –indica–. El que sí que intento és que les decisions que prenc com a persona tatuada tinguin una correspondència genuïna amb qui soc i el moment que em faig cada peça. Quan em vaig acostar al tatuatge segurament sí que pensava en termes de remarcar la meva individualitat. En canvi, m’he quedat amb una passió que és entre gremial i universal. El reconeixement de mi mateix en una dimensió col·lectiva ha acabat interessant-me molt més que l’esforç per dir com d’especial soc amb els meus tatuatges». Hi ajuda que els seus tatuatges siguin de l’escola tradicional americana, que «responen a una iconografia molt fixada en la memòria, amb un significat molt immediat». Perdurabilitat i dolor Ja poden els enemics del tatuatge burlar-se d’aquest gol com vulguin, i remarca Nadal Suau que ho fan amb «mala llet» sorprenent per tractar-se d’una pràctica suposadament normalitzada. ‘Moda’ és el dard preferit. Com a mínim, serà una moda amb dos elements diferencials: perdurabilitat i dolor. Respecte de la perdurabilitat, diu Nadal Suau: «Va en una línia totalment oposada a la d’uns temps que prediquen l’obsolescència no només estètica, sinó també dels vincles afectius i comunitaris. Davant un context cultural que ens diu que estiguem preparats per deixar enrere sense miraments qualsevol cosa que pugui ser un llaç i que si la realitat canvia doncs haurem de canviar amb ella, la idea de deixar marcat per sempre un signe és... contracultural. El que tu vulguis, el porta tothom, però en el fons el ritme artesà i lent del tatuatge és contracultural». I respecte del dolor, que pot ser molt agut en funció de zones i mides: «Tampoc és com que et tallin un braç amb una serra mecànica, però és allà i ens porta a un àmbit clarament ritual. En aquesta història gairebé em sembla més important l’acte que el resultat. El que és veritablement poderós és el moment de la decisió i el moment de la posada en pràctica». Nadal Suau no descarta fer-se un facial, l’última frontera del tatuatge. Tampoc decarta que el ‘boom’ remeti de tant veure els nens pares, professors, policies i altres figures d’autoritat tatuades.

¿Farà tatuatges Zara? Les contradiccions d’unes marques marginals convertides en massives

L’assaig ‘Curar la piel’ reflexiona sobre el pròsper present del tatuatge en relació amb el seu passat ‘outsider’, mentre ‘Criminal’ investiga el segle malfactor de la pràctica a Espanya

Un tatuat dels 80: «Tots els meus tatuatges junts signifiquen ‘no m’integraré’»

Tatuats per amor a l’art: els sis estils de tatuatge que més triomfen

Nadal Suau guanya el Premi Anagrama d’Assaig: quan tatuar-se és una festa

El més llegit