Poder, festes i privilegi: com Oxford es va convertir en una fàbrica de primers ministres d’Anglaterra

En la seva recent visita a Ucraïna, el nou ministre d’Exteriors del Regne Unit, David Cameron, va fer una breu referència al seu predecessor (com a ministre d’Exteriors) i successor (com a primer ministre) Boris Johnson, davant l’atònita mirada de Volodímir Zelenski. «He tingut alguns desacords amb el meu amic Boris Johnson, que conec des de fa 40 anys», va assegurar Cameron. El fet que dos personatges tan importants en la història recent de la política britànica es coneguin des de l’adolescència no és una mera coincidència al Regne Unit, on la gran majoria dels alts càrrecs del sector polític, mediàtic i financer han estudiat al mateix lloc: la Universitat d’Oxford. El pas per Oxford ha servit durant anys com un element fonamental per perpetuar en el poder els fills de les classes dominants al país. Dels 17 primers ministres que han governat des de 1940, 13 d’ells van estudiar en aquesta universitat, inclosos els cinc últims. El periodista Simon Kuper, coetani de Cameron i de Johnson a Oxford, centra gran part del seu últim llibre, ‘Amigocracia’ (Capitán Swing), a desgranar com la formació acadèmica dels dos líders –així com la de molts dels alts càrrecs dels recents Governs conservadors– ha configurat l’esdevenir polític del Regne Unit en els últims anys. Col·legi elitista Kuper presenta una universitat en la qual, als anys vuitanta, els professors alcohòlics i assetjadors campaven al seu aire i en la qual es valorava més l’origen social dels alumnes que els seus mèrits acadèmics. En aquest ambient, tant Cameron com Johnson partien amb avantatge pel seu passat a Eton, una de les escoles privades més elitistes del país. Allà van exercir l’art de l’oratòria, una qualitat més apreciada en els cercles d’Oxford que el mateix coneixement sobre el que es deia, una cosa que va impulsar personatges com Johnson o Jacob Rees-Mogg (exministre per al Brexit) en les seves carreres cap a l’èxit. Oxford va servir com un camp d’entrenament per a molts dels alts càrrecs més recents en el Partit Conservador, que sabien des de joves que tenien un buit reservat en les esferes de poder: des dels actuals ministres Michael Gove o Jeremy Hunt, fins als ja desterrats Dominic Cummings (exassessor de Johnson) i Matt Hancock (exministre de Sanitat durant la covid). Els clubs de debat com l’Oxford Union van servir per perfeccionar unes habilitats discursives adquirides des d’una edat primerenca, en les quals el menys important era la posició que es defensava. El club funcionava com una mena de reproducció maquiavèl·lica de la política: la forma estava per sobre del contingut i les punyalades per l’esquena estaven a l’ordre del dia. Dots comunicatius La pertinença a l’Oxford Union, reservada als alumnes més descarats i eloqüents, es combinava amb altres clubs elitistes com el Bullingdon –de l’existència del qual l’autor, de classe mitjana, només va arribar a saber després de finalitzar els seus estudis–, on imperava una certa sensació d’impunitat entre uns alumnes que se sentien destinats a moure els fils del país. «¿El missatge? ‘Les regles no s’apliquen a la nostra classe’. Al cap i a la fi, els membres del Bullingdon eren els que dictarien les lleis en el futur», assenyala Kuper. La combinació de la desimboltura i la confiança que atorga la pertinença a les elits, juntament amb la brillantor innata d’alguns dels seus alumnes en els seus dots comunicatius, els van obrir les portes a la política de bat a bat. «Cameron i Johnson havien sigut companys i coneixien molts dels seus nous col·legues de la Cambra dels Comuns de l’escola, d’Oxford, del periodisme i fins i tot d’haver sortit de festa amb amics en comú. La Cambra dels Comuns estava dissenyada per a homes de la seva classe», explica Kuper. Campanya pel Brexit L’autor assenyala que, quan Cameron va aconseguir el lideratge del Partit Conservador el 2005, Johnson es va posar furiós. «Li semblava un enderrocament de l’ordre natural. Cameron estava per sota d’ell a l’escola i a Oxford, i no havia guanyat gaires premis, mentre que ell havia sigut capità d’Eton i president de la [Oxford] Union», assenyala Kuper. Per això, quan anys després va cedir a les pressions per convocar el referèndum del Brexit, Johnson i companyia van veure l’oportunitat de recrear els jocs d’aliances i traïcions que havien après en la seva etapa universitària i van fer campanya a favor d’abandonar la Unió Europea, al contrari que Cameron. La jugada els va acabar sortint bé, almenys durant un temps. Però tant Cameron com Johnson van cometre el mateix error, que va provocar la seva sortida precipitada de Downing Street: tenir la falsa convicció que les seves habilitats retòriques els traurien de qualsevol conflicte i que la classe dominant els protegia l’esquena davant qualsevol decisió equivocada. La despreocupació amb la qual Cameron va convocar els referèndums d’Escòcia i del Brexit, així com la sensació d’impunitat de Johnson en la celebració de les seves repetides festes durant la pandèmia van ser conseqüència d’un model universitari que, durant anys, va protegir els privilegis d’uns quants i els va fer creure invencibles. Una cosa que, explica Kuper amb alleujament, ja està canviant en els principals centres de pensament del Regne Unit, inclosa la Universitat d’Oxford.

Poder, festes i privilegi: com Oxford es va convertir en una fàbrica de primers ministres d’Anglaterra

Dels 17 primers ministres que han governat des de la Segona Guerra Mundial, 13 d’ells van estudiar en aquesta universitat, inclosos els cinc últims. El periodista Simon Kuper, coetani de Cameron i de Johnson a Oxford, ho explica al seu últim llibre, ‘Amigocracia’

El més llegit