A la Naya, per humanitzar-me, per Patrycia Centeno

A aquestes hores, ahir encara tenia el privilegi d’acariciar-te. Enfonsar els tous dels meus dits en el teu suau pelatge blanc per transmetre’t tota la calma i pau que la incommensurable pena em permetés. Semblava que em tornessis l’esforç llepant-me el braç (o com jo he catalogat sempre aquest gest «mmmm... quants petonets de la Naya!»). Et besava el front, la panxeta i les potetes perquè notessis que hi era (que hi seré sempre). Des que dilluns (mentre et sostenia entre els braços i recolzàvem els nostres fronts com tant ens agradava a les dues) ens van dir que era irreversible i imminent, no he parat de donar-te les gràcies per haver-me adoptat fa 13 anys. Repassava les mil i una aventures que hem viscut juntes. I tot i que hi has sigut en moments molt durs i complicats, tot al teu costat ho recordo com la manifestació d’amor més pura, profunda i sana del món. Crec que ho vaig sintetitzar perfectament quan et vaig dedicar el meu tercer llibre: «A la Naya, per humanitzar-me.» Ningú ha deixat tanta empremta en mi com tu ho has fet. Ahir al tornar a casa i començar a recollir les teves coses i arrupir-me a sobre del teu costat del sofà (pràcticament tot); vaig pensar que en la meva vida hi havia un abans i, potser, un després de la Naya (que encara no soc capaç d’imaginar i que de moment només està ple d’un buit gegant). La primera vegada que et vaig veure va ser en una terrasseta al Marais, París. Havíem viatjat per reclutar dissenyadors i col·leccions per a la 080. Recordo que estava començant a escriure els meus primers articles sobre política i moda (una cosa insòlita i incompresa en aquell moment); i que, com sempre, no sabia gaire bé cap on dirigir la meva carrera. Em van explicar que t’havien abandonat i buscaven una família que t’acollís. Eres una preciosa gossa labrador de color canyella, amb una cara que semblava dissenyada per interpretar una pel·li de dibuixos i caminaves com si ho fessis sobre talons (clin, clin, clin...). Com a bona francesa, et tornava boja el formatge (¡més fins i tot que el pernil que vas robar/vas devorar tot just arribar al país veí!). «No es podia ser més bonica», vaig pensar. Eres un cadell (només 9 mesos) però jo et veia enorme (també de mida). Vam obrir la porta del Volvo i vas pujar sense pensar-ho: ens havies elegit (adoptat i rescatat). Tota la vida m’havien agradat els animals, però mai havia compartit la vida amb cap. Així que quan la primera nit vas pujar al llit i et vaig notar entre les meves cames, vaig cridar com una estúpida. Et vaig demanar que no pugessis perquè m’aterria la idea, però a l’apagar el llum et tornaves a enfilar sigil·losament. Ric al pensar que a l’inici em rentava les mans cada vegada que t’acariciava. A poc a poc, em vas ensenyar a treure el meu costat animal (humà). I té el seu mèrit: vas escollir una humana introvertida, perfeccionista, poruga i escrupolosa. Els anys passaven i cada vegada estàvem més unides. A l’arribar els meus trenta, quan tots al meu voltant es casaven i tenien fills, va arribar també la típica pregunta: «¿i tu, no tens fills?». Responia que no, però que tenia una Naya. Realment no sé quin és la diferència, no he experimentat parir un cadell humà. Però la meva mare en va donar a llum quatre i això no ha evitat que tots ens adonéssim que la seva debilitat i màxima prioritat fóssiu el Pelayo i tu. Sabia quan estaves feliç, trista, ansiosa o tenies por d’entrar a la consulta de la veterinària. Com et preocupaves de tenir controlada la manada (tota persona que jo estimés) i com bordaves si detectaves perill. Si tu senties així tan profundament (més que moltíssimes persones que conec), ¿per què la resta d’animals no humans no havia de fer-ho? Vaig deixar de menjar carn i em vaig prometre defensar la veu de tots els animals (no només els de companyia) que no podien verbalitzar el maltractament que rebien. Connectant amb el món animal em vaig fer humana. Sense parlar Nosaltres dues ens enteníem sense parlar. Sabia que si et posaves a la porta era perquè volies sortir. Si recolzaves el cap a la meva cama, necessitaves manyagues o que t’ajudés a dormir (i era igual si estava seguint la investidura d’un president o si als dos minuts tenia un directe). Tu et tornaves boja per llepar-me les llàgrimes cada vegada que em sentia sola i perduda, t’enroscaves als meus peus mentre jo escrivia o et quedaves amb mi al llit quan tenia febre. Dormíem, menjàvem, caminàvem, ballàvem juntes.I va ser així com vaig entendre que per comunicar-se, per comunicar-se bé i entendre’s sense malentesos ni embolics, no feien falta paraules. Així que a més de per les seves robes, vaig començar a analitzar els polítics pels seus gestos. Va ser per tu que vaig comprendre el poder de la comunicació no parlada i és per tu pel que avui se’m reconeix professionalment. La meva mestra vas ser tu, Naya. Des d’ahir quan te’n vas anar que pràcticament no puc parlar, el plor abasta més que totes les paraules juntes. Per això, verbalitzar o escriure aquí un «he sigut tan feliç amb tu» o que ets «el més bonic del meu món» no tindrà més força que la nostra última mirada. Els teus ulls i els meus ho van dir tot. Fins aviat, vida meva.

El més llegit