Petroli, assassinats i un FBI en bolquers: la història real darrere de la nova obra mestra de Scorsese

El maig de 1921, Mollie Burkhart va ser citada al costat d’un barranc a la reserva dels Osage, la tribu indígena nord-americana a qui pertanyia. Un cadàver acabava d’aparèixer allà, i algú va suposar que ella podia identificar-lo. És clar que podia: la morta era la seva germana gran, Anna Brown, desapareguda des de feia una setmana; tenia un forat de bala al cap. No era el primer membre de la família que Mollie havia perdut recentment, i no seria l’últim. Al cap i a la fi, durant la primera meitat dels 20, desenes d’Osage van ser assassinats a sang freda, enverinats o executats, o simplement retirats de circulació. El misteri que inicialment va envoltar les seves morts va resultar ser una conspiració, que el periodista David Grann va investigar a ‘Los asesinos de la luna’: Petróleo, dinero, homicidio y la creación del FBI’, l’extraordinari llibre en què Martin Scorsese ha basat la seva nova pel·lícula, monumental. Protagonitzada pels dos actors fetitxe del director, Leonardo DiCaprio i Robert De Niro, ‘Los asesinos de la luna’ arriba als cines en els pròxims dies, mesos abans de començar a acumular nominacions a premis. Aquella no era la primera vegada que la tribu copava titulars de diaris; de fet, molt pocs anys enrere havien sigut notícia al convertir-se en la comunitat amb la renda per càpita més gran del món. La seva riquesa havia començat a forjar-se una mica abans quan, el 1871, van ser expulsats de les seves terres ancestrals i ressituats en una reserva a Oklahoma que, segons el llibre de Grann, els experts consideraven «rocosa, estèril i absolutament no apta per al cultiu». Dècades més tard, però, va resultar que aquelles terres s’estenien sobre alguns dels dipòsits de petroli més grans del país, i qui volgués extreure’l hauria de pagar els Osage per fer-ho, i molt. A principis del nou segle, els membres de la tribu es feien construir luxoses mansions de terracota, tenien xòfers i servents blancs, i enviaven els seus fills a les escoles privades més prestigioses. Inevitablement, l’olor dels bitllets va atraure nombrosos estafadors i empresaris corruptes, però el principal pla per robar els Osage va ser ordit pel govern dels Estats Units; des dels seus despatxos es va decretar que eren incapaços d’administrar els seus propis diners, i se’ls van assignar tutors que sobre el paper s’encarregarien de supervisar i autoritzar les seves despeses però que, a la pràctica, es van dedicar a estafar-los de diverses maneres. No va trigar a estendre’s per tot l’estat d’Oklahoma una enorme xarxa composta de jutges, advocats, empresaris i metges que s’omplien les butxaques del saqueig als Osage. La font de tota aquesta riquesa, això sí, no era tan fàcil de robar. Per canviar de mans, les terres riques en cru no podien comprar-se o vendre’s, tan sols heretar-se; en altres paraules, continuarien sent propietat dels Osage llevat que algú no pertanyent a la tribu aconseguís integrar-se a la línia successòria. I és en aquest punt on el que va passar a la Nació Osage es converteix en un dels episodis més perversos del genocidi dels indis nord-americans: per fer-se amb els drets d’explotació del terra, els homes i dones blancs havien de casar-se amb membres de la tribu i després esperar que el seu cònjuge morís.... o bé causar-ne la mort. I llavors, escriu Grann, «les persones més riques per càpita del món es van convertir en les més assassinades del món». En total, Mollie Burkhart va perdre en estranyes circumstàncies tant les seves tres germanes com la seva mare. Mentre les morts se succeïen al seu voltant va contractar detectius privats per resoldre-les, però passaven els anys i ni ells ni la policia local obtenien resultats, per ineptitud o corrupció. Va ser llavors, el 1925, quan J. Edgar Hoover va decidir que aquells crims podrien ser l’aparador ideal per a la nova agència policial de la qual era director, i que poc després passaria a ser coneguda com l’FBI; el que li interessava, doncs, no era buscar justícia sense fer una campanya d’imatge. Aleshores, la Mollie estava ja més morta que viva. Feia anys que era enverinada. La tragèdia personal de la Mollie i el paper que hi va poder exercir el seu marit, Ernest Burkhart, són l’eix vertebrador triat per Scorsese per a ‘Los asesinos de la luna’ –Lily Gladstone l’encarna a ella i DiCaprio l’encarna a ell; tots dos ofereixen un treball majúscul–; és una diferència notable respecte a l’original de Grann, essencialment una intriga procedimental centrada en la investigació de l’FBI i concretament en el procés que condueix el seu agent estel·lar, Tom White –interpretat a la pel·lícula per Jesse Plemons–, a descobrir «una orgia de suborns i explotació». Lluny de tractar la identitat dels perpetradors com un misteri, com sí que fa el llibre, la pel·lícula pràcticament la incorpora a la seva premissa. Tant l’un com l’altra coincideixen, això sí, que de cap manera va acabar fent-se justícia. Al final, uns quants homes van ser declarats culpables i empresonats, i Hoover va utilitzar aquest resultat per promocionar la primera gran victòria de la seva agència i garantir-se injeccions de fons amb què nodrir-la; aquest era el seu objectiu, i una vegada complert va donar el cas per tancat. Oficialment, la massacre dels Osage va donar 24 morts en cinc anys; les estimacions dels experts, però, parlen de centenars d’assassinats al llarg de dues dècades. «Gairebé tots els elements de la societat van ser còmplices d’un sistema criminal», escriu Grann. I la major part d’ells van escapar sense assumir responsabilitats, i amb tots els diners robats.

Petroli, assassinats i un FBI en bolquers: la història real darrere de la nova obra mestra de Scorsese

Radiografia de la taquilla espanyola: ¿pel·lícules amb nom o èxits comercials?

10 pel·lícules d’estrena en cines que no et pots perdre a l’octubre

El més llegit