El triomf de les noies dolentes: «M’agraden les dones que pequen, cauen i trien el camí de l’error»

La setmana passada va ser el dia de ‘Mean Girls’, ‘Chicas malas’ en la seva versió espanyola, i Paramount va decidir compartir a TikTok la pel·lícula trossejant els seus 97 minuts en 24 clips. TikTok té aquest estrany i poderosíssim do, el d’encapritxar-se de productes culturals d’altres temps (va passar amb ‘El jilguero’ de Donna Tartt i el ‘Rumours’ de Fletwood Mac) i regurgitar-los en forma de balls, muntatges, gags i comentaris fets per fans gairebé sempre molt més joves. L’estratègia s’emmarca dins de la promoció d’un nou musical que s’estrenarà a principis del 2024 escrit, igual que el guió de ‘Chicas malas’, per Tina Fey. La pel·lícula que fa 20 anys va catapultar les carreres de Lindsay Lohan, Rachel McAdams i Amanda Seyfried s’ha convertit amb el temps en una cinta de culte, un petit clàssic sobre la maldat de les reines de l’institut. A TikTok, el ‘hashtag’ #meangirls té 12.800 milions de visualitzacions, la prova que les noies dolentes mai passen de moda, fins i tot en aquests temps de sororitat. No és un cas aïllat. El recent Premi Lumen de novel·la, ‘Vladimir’, té un d’aquests arguments que poden resumir-se en una frase, com un pitch publicitari: «És com Lolita, però al revés». A la seva autora, l’argentina Leticia Martín, la història li va venir de primera mà, pel testimoni d’un noi que de molt jove havia mantingut relacions sexuals amb una dona molt més gran. Com Nabokov, Martín es va enfrontar a la maldat durant el procés d’escriptura i va arribar a diferents conclusions. Una és que la societat «ha perdonat i justificat més l’abús masculí al llarg dels mil·lennis». Una altra és que la maldat no és una característica estrictament masculina. «Ni la maldat ni qualsevol altra tipificació», apunta l’escriptora. «El gènere importa cada vegada menys per a un munt de coses. Potser en el futur no sapiguem el gènere de qui està davant nostre». «M’agraden les ficcions que encarnen dones no santes, no sacrificades», confessa l’argentina, «mares imperfectes, dones que pequen, cauen, trien el camí de l’error. M’agrada perquè de vegades penso que la veritable llibertat femenina serà assolida el dia que actuem amb la desimboltura que s’evita mostrar quan es construeix la dona de manera ideal», reflexiona. «No som muses, ni mera inspiració d’altres. Som les que agafem l’argila, la tela, el paper, les que fugim a noves vides, les que diem no al que s’espera de nosaltres, les que creem per fer una cosa millor que odiar o acceptar passivament. Perquè podem i triem poder fer-ho». La importància d’estar enfadada La protagonista de ‘Soy fan’ (Alpha Decay), el brutal debut literari de Sheena Patel, tampoc és precisament un model de virtut. És envejosa, irascible, capritxosa i cruel; enganya el seu nòvio i ‘stalkeja’ fins a nivells de dubtosa moralitat (i legalitat) les altres amants de l’home del qual està enamorada, un artista famós que la sotmet a un maltractament psicològic de manual. La novel·la és un retrat de les relacions tòxiques en un món enverinat pel narcisisme i les xarxes socials. També una furibunda crítica als prestigiosos cercles literaris i artístics, tan proclius a agitar la bandera del progrés, la rebel·lia i la inclusió mentre perpetuen les seves estructures de sempre, blanques i adinerades. Patel, a la qual la crítica ja ha emparentat amb Ottesa Moshfeg, confessa que la seva intenció era explorar «com tota la nostra societat està organitzada entorn de la cultura fan i una adulació gairebé irreflexiva». «Em frustra la manera en què se’ns dibuixen els personatges marrons», explica l’autora, de pare indi kenyà i mare mauritana, sovint se’ns representa amb nostàlgia o com a víctimes, i jo volia desafiar tot això. I afegeix: «És important estar enfadada, una emoció que sovint se’ns nega en la nostra vida. Volia que la meva protagonista fos entremaliada, irreverent i divertida. Volia, en definitiva, superar els límits d’allò acceptable», una cosa que té en comú amb la protagonista d’‘Un amor’ de Sara Mesa, que Isabel Coixet acaba d’adaptar al cine. Ficar-te al llit amb algú perquè t’arregli la teulada, ¿per què no? La boja, la psicòtica i la descarrilada Qui també sap molt sobre ‘males dones’ és la periodista Anna Bogutskaya, una madrilenya de pare rus resident a Londres que acaba de publicar ‘Unlikeable Female Characters’, on analitza nou trops diferents de la dona ‘desagradable’: la puta, la dolenta, l’emprenyada, la meuca, la boja, la psicòtica, la descarrilada, la despistada que està a les musaranyes i la rareta. «Vaig decidir escriure el meu llibre perquè em semblen fascinants no només els personatges, sinó la reacció del públic i la indústria cap a elles. M’interessa el complicat ball que existeix entre expectatives i reaccions a personatges femenins que no conformen un ideal manufacturat», explica. De totes les pel·lícules protagonitzades per malvades, ‘Tár’ de Todd Field, protagonitzada per una espectacular Cate Blanchett, és una de les que més va fer parlar l’any passat pel seu retrat d’una exitosa directora d’orquestra que comet abús de poder. Hi va haver qui va criticar que, amb les poques batutes femenines que hi ha i com de difícil ho tenen per arribar fins al nivell més alt en un món tan masculinitzat com el de la clàssica, precisament el retrat d’una que ho aconsegueix sigui el d’un monstre. «Em fascina ‘Tár’, perquè segueix els mateixos patrons de pel·lícules sobre genis maleïts i problemàtics, tots homes, és clar, però pel mer fet de ser Lydia Tár dona, ens planteja totes aquestes preguntes sobre com funciona el poder i quins permisos els donem a les persones que anomenem ‘genis’», opina Bogutskaya. «A ‘Tár’ veiem no només una història d’una abusadora, sinó el mite que es crea ella mateixa i que perpetua la indústria al seu voltant. Em sembla una pel·lícula i una interpretació meravellosa, amb espines, que explora el narcisisme industrial de l’artista». Bogutskaya aborda en el seu assaig com n’estem d’acostumats que personatges masculins que són autèntics psicòpates com Tony Soprano ens encisin, però amb elles, l’enamorament no és el mateix. «Aquestes sèries que tant adorem, com ‘Mad Men’ o ‘The Sopranos’, també tenien personatges femenins complicadíssims com Carmela Soprano, Betty Draper i Peggy Olsen... però al cap i a la fi són secundaris als protagonistes masculins, els ‘complicats’. I el públic reacciona de manera molt diferent a les seves fallades», apunta Bogutskaya. De ‘Hacks’ a ‘Fleabag’ o ‘Girls’, la ficció televisiva ha donat en els últims anys un grapat de protagonistes lliures de la tirania de ser pulcres, agradables i decoroses. «El principal que guanyem són bons personatges i bones històries. No ‘bons’ en cap sentit moral, sinó entretinguts, complicats, plens de paradoxes que després ens encanta debatre. No hi ha res més avorrit que estereotips de personatges perfectes, insípids de tan perfectes i morals que són».

El triomf de les noies dolentes: «M’agraden les dones que pequen, cauen i trien el camí de l’error»

Laura Calçada, sexe, drogues i ‘daddy issues’: «La monogàmia és com el No-Do»

Jon Fosse, el Nobel 2023 que farà entrar en trànsit als seus lectors

El més llegit