Jordan Peele vol que llegeixis el terror que no has vist, per Laura Fernández

Zach Bryan té 27 anys i va néixer a Okinawa, Japó. L’any en què va néixer, 1996, els Lemonheads van publicar l’inadvertit i tristoi ‘Car button cloth’ i R.E.M., el seu famós ‘New adventures in hi-fi’. Bryan es va criar en un lloc anomenat Oologah, a Oklahoma. El seu pare era ‘marine’. Per això va néixer al Japó i va créixer als Estats Units. Ell també va ser ‘marine’ fins que la música va decidir que el trauria d’allà. Compon des dels 14 anys, i la seva ‘post alt’ americana depura, d’una manera torta, i encantadorament maleïda, el gènere que tan bé va reenfocar Ryan Adams el 2000 amb ‘Heartbreaker’. Bryan tenia quatre anys llavors. Avui, ja ha publicat quatre discos, alguns de més de 30 cançons. Com Adams en el seu moment, només que infinitament més lluny de qualsevol focus. Que els gèneres visibles –per a tot el gran públic que pugui tenir l’indie en qualsevol època– varien amb el temps és obvi, tot i que també ho és el fet que la idea d’una cosa única és avui lleugerament més esquiva que ho era l’any 2000. Bryan va començar a pujar la seva música a Youtube el 2017. Els seus amics el gravaven amb el telèfon mentre tocava. Fins que una de les seves cançons es va fer viral, i va sortir de la multitud, per caure en una altra multitud: la d’aquells als quals la popularitat virtual els concedeix un focus més potent, però encara envoltats de molts d’altres, i el prejudici de la procedència. Una cosa així com el que en una altra època va ser el ‘pulp’ literari. ¿O no li va passar una cosa semblant a Charles Beaumont, el prolífic autor d’alguns capítols de‘La dimensión desconocida’? Beaumont no va ser marine però sí soldat. Es va allistar a l’Exèrcit americà quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Havia nascut el 1929, l’any del crac, i deu el seu sobrenom –va néixer com a Charles Leroy Nutt– a una artista amb qui va col·laborar quan era molt jove. Ray Bradbury compta en el pròleg de ‘Tal vez soñar’ (El Paseo), col·lecció de relats acabada de publicar a Espanya –un inesperat best ‘of’– que un jove de 16 anys el va abordar el 1946 a la sortida d’una llibreria i li va començar a parlar de la seva col·lecció de còmics. Van acabar sent grandíssims amics, de la classe d’amics davant dels quals el món desapareix quan estan junts parlant de les seves coses, en el seu cas, gairebé sempre, d’altres planetes i estranyes criatures. El xaval era, és clar, Charles Beaumont. Alzheimer precoç De vida extremadament curta –als 34, i amb quatre fills, i centenars de milers d’encàrrecs, va començar a notar els símptomes del que llavors, l’any 1963, es considerava «una estranya malaltia del cervell»: era Alzheimer–, Beaumont va gaudir de la classe de fama de què gaudia tot escriptor ‘pulp’ digne d’aquet nom –una potser ingent col·lecció de lectors per als quals el teu nom era sinònim de cert tipus d’històries més que el teu nom, o el nom de qualsevol escriptor–, empesa per la seva condició de guionista de la instantània sèrie de culte ‘La dimensión desconocida’, un clàssic de la televisió dels anys 60. Impulsada, i alhora, enfosquida, ja que la fama de l’artefacte en qüestió li fa encara, en el dia d’avui, ombra. Ciència-ficció Passava amb els escriptors de ciència-ficció en aquella època –la de mitjans del segle passat– que eren algú, també, a qui s’assenyalava entre la multitud, però que al seu torn, acabava en una altra multitud en la qual el de menys era el nom i el de més, la història, o les històries. Alguns d’ells, com Bradbury, van aconseguir sortir endavant fins a sortir de l’anonimat massiu, i marcar, amb una obra –o dues, i a partir d’aquí, totes les altres– un definitiu punt i a part. Tots, però, no ho oblidem, eren, en la seva immensa i gairebé total majoria, homes blancs. Per això el que acaba de fer Jordan Peele –sí, el director de cine, el director de ‘Nop’ i ‘Déjame salir’– té un valor immens, i porta de tornada, d’una altra forma, aquesta multitud de noms sense nom. ‘About out there screaming’ –alguna cosa així com ‘Sobre els crits d’allà fora’– és el títol d’una antologia de relats de terror, un terror estranyament salvatge, i extravagant i poderosament polític, en les seves paraules, ‘black horror’, seleccionats pel popa negre del fantàstic cinematogràfic. Tots han sigut escrits per autors afroamericans, i no únicament exploren el terror sobrenatural sinó també el de la injustícia social, que, diuen, «té encantat el nostre país». Entre els noms, N. K. Jemisin, Nnedi Okorafor, Erin E. Adams, Violet Allen, Maurice Broaddus, Cadwell Turnbull i un petit etcètera decidit a escapar –alguns ja ho han fet– de l’allau de referents contemporanis, i a brillar, afortunadament, sota el focus que sosté Peele.

Jordan Peele vol que llegeixis el terror que no has vist, per Laura Fernández

L’escriptor com a peça de museu

Els Bram Stoker i la por del futur inexplicable

El més llegit