Albert Pla, en la seva millor versió: gresca i geni a l’Apolo

Llibres conspiradors, concerts en festivals, ‘performances’ amb més teatre i vídeo que cançons... i es perdia en la boirina el record de l’últim recital de l’Albert Pla cantautor en una sala de Barcelona. Fins aquest dissabte, que el seu catàleg de rimes sibil·lines va tornar a sonar a l’Apolo, i en una versió enriquida, amb ‘palmas’, ‘jaleo’ rumber i la seva fina estampa amb botes altes i túnica bíblica. Nit d’estrena per a l’Albert Pla and the Surprise Band, una nova formació amb què reviu els seus clàssics buscant un original equilibri entre la gràcia aflamencada i el ‘sample’, amb guitarres amb ventilador i ball ‘freestyle’. Un concert deliciós, pur Pla, igual però diferent, que va obrir ell en solitari cantant al grup pop més famós de Mallorca (amb un retoc líric afí al signe dels temps, modulant l’animalada: «Jo em vaig follar l’Antònia Font» és ara «jo vaig follar amb l’Antònia Font», que presumiblement no és el mateix). El ressò de ‘Veintegenarios’ La guitarra de Diego Cortés i l’electrònica (discreta) de Judit Farrés van establir després les bases, sacsejades per les veus i ‘palmas’ del trio La Prenda Roja, i completades amb l’efecte coreogràfic de Belén Martí Lluch. Un format en què vam veure Pla al seu aire, centrant primer la mirada en l’àlbum ‘Veintegenarios en Alburquerque’, que ha fet 25 anys. Brisa escatològica amb ‘Marcelino, arroyo del charco’ i el seu itinerari per lavabos, latrines i aigües fecals. Adorable temari al que Pla va tornar en la seva primigènia ‘La sequia’. Podem retreure-li l’absència de cançons noves, però, en fi, la nova aventura resulta imaginativa a costa de donar una altra empremta als ‘hits’ de la seva vida i en algunes peces extraviades. Vivaç picada d’ullet a José María Fonollosa amb la ranxera ‘Sufre como yo’ i una apropiació total de ‘Pepe Botika’, d’Extremoduro. I els ja contrastadíssims estirabots: l’eslògan «un polític mort és un polític menys», aclamat per l’audiència com a pòrtic de ‘La dejo o no la dejo’, cançó sobre la nòvia terrorista. Les noies de La Prenda Roja, colpejant una parada de cubs. I la ‘Carta al rey Melchor’, que Pla va cantar amb més ira que mofa, més punk que bufó. Versió teatralitzada al novembre Va ser un concert que va impugnar la idea de l’Albert Pla lineal, de registre curt o víctima del seu personatge. Una projecció refrescant del trobador i ‘showman’, de la recargolada ànima sensible i el nen gran: un ‘Soy rebelde’ angelical, amb clarinet i deriva ‘lolaila’; la mort, ballant una rumbeta a ‘La dama de la guadaña’, i la ‘road movie’ a tomba oberta anomenada ‘Juerga catalana’. I el passeig pel costat salvatge, de Lou Reed, que no falti. Augurem un feliç recorregut per a Pla i aquesta Surprise Band, que es guarda una carta per a l’11 de novembre, quan estreni al Temporada Alta una versió teatralitzada batejada com a ‘Rumbagenarios’.

El més llegit