Classe treballadora: de Chanel a Victoria Beckham, per Patrycia Centeno

Primer any de periodisme a l’Autònoma, classe d’història sobre conflictes internacionals. El professor pregunta a l’alumnat (uns 80 estudiants) qui es considera «classe treballadora». Només tres alumnes aixequen la mà (fa més de dues dècades dels fets, però no recordo cap puny alçat). Mentrestant, la majoria es miren entre ells dubtosos, confusos. Passats uns minuts de silenci incòmode, el professor aclareix: «Estimats, lamento informar-vos que el 98% proveniu de classe treballadora...». Aquest escena ha tornat a la meva memòria al visualitzar la ja viral seqüència domèstica inclosa en el documental de Netflix sobre David Beckham (només dura 20 segons, però és sublim). La dona de l’exfutbolista, Victoria, explica relaxada des del sofà de vellut color carbó d’un dels salons de casa seva com va conèixer el seu marit i al parlar dels seus orígens ella no dubta a autoclassificar-se com a «classe treballadora». Descalça, amb uns ‘jeans’ blau anyil i una elegantíssima camisa blanca, la dissenyadora sent de fons un retret: «Sigues sincera». No és la veu de la consciència (o sí, de la consciència de classe). Al girar la càmera, veiem que l’exigència prové del seu marit, que acaba de treure el cap per la porta i que no pararà fins a aconseguir el seu propòsit (que Victoria no menteixi). «¿Amb quin cotxe et portava el teu pare a l’escola?», pregunta David. Ella, sense modificar gens ni mica la seva postura de Spice pija (asseguda sobre una de les cames, amb els dos palmells de les mans apuntant cap al sostre amb aquest gest que diu «A veure, sispli, tio. Estic parlant, ¿saps?») comença a justificar-se: «A veure, el meu pare...». Però el seu marit es mostra implacable i la talla taxatiu: «¿Quin cotxe tenia el teu pare?». La dissenyadora ho intenta altra vegada al·legant que no és tan senzill com contestar a aquesta pregunta i que «depèn». Però Beckham insisteix i Victoria finalment es rendeix: «D’acord, el meu pare als 80 tenia un Rolls Royce». L’exfutbolista, satisfet, afegeix un «gràcies» i acaba tancant la porta. Més enllà del seu passat com a cantant amb les Spice Girls on es negava a somriure perquè «produeix arrugues»; Victoria Beckham és actualment una de les dissenyadores amb més èxit del món. Aquesta mateixa setmana presentava a París la seva col·lecció de primavera-estiu 2024 i tornava a deixar clara l’essència i la imatge de la seva marca (desfilada a la qual va assistir, per cert, Sanna Marin, l’ex primera ministra finlandesa socialista que estava encantada amb el vestidàs que li havien deixat i la cartera de luxe d’obsequi). Si han sentit parlar aquests mesos del «luxe silenciós», diguem que la seva firma de moda seria un dels grans referents (qualitat, patronatge, senzillesa, gris, negre, blanc, ‘camel’... en definitiva, l’alta sofisticació que fuig del marquisme dels nou-rics). I és curiós que algú com Victoria Beckham pretengui fer-se passar avui per classe obrera quan fins fa poc aquesta simple etiqueta podia tancar-te moltes portes (per no dir totes les possibilitats que conduïen a l’èxit econòmic i empresarial)... De fet, ni tan sols fa servir el suat eufemisme d’alienació capitalista pròpia dels treballadors perquè en el fons considerar-se «classe mitjana» és com quan algú et diu que és liberal per no reconèixer que és de dretes. El 1895, des d’un orfenat francès gòtic i lúgubre, una nena pobra anomenada Gabrielle es va inventar una vida en la qual la misèria, la gana, l’abandonament i la prostitució van desaparèixer de la seva vista. Des d’aleshores, amb el temps i segons amb qui parlés, la narració sobre la seva procedència suposadament elitista i de casa bona sempre variaria. Aquella nena es va jurar des de ben petita que aquells rics que la miraven per sobre de l’espatlla algun dia voldrien vestir com pobres, com ella (amb un senzill petite robe noire, un llaç negre i una brusa blanca). Així, l’ara coneguda mundialment com a Coco Chanel va perpetrar la seva venjança: en paraules de Paul Morand, va inventar «la pobresa per a milionaris» i es va convertir en la revolucionària d’esquerres més importanta de la història creant el camp de cultiu perfecte perquè avui Victoria Beckham desitgi fer-se passar per «very working class». N’aprens més sobre el poder pràctic i real del proletariat estudiant l’obra de Gabrielle Chanel que empollant ‘El Capital’. Perquè «hi ha qui pensa que el luxe és el contrari de ser pobre. No, és el contrari de la vulgaritat». Paraula de Chanel, amén.

El més llegit