Rodrigo Cuevas: «Tinc molts ‘haters’, però em sento entès i estimat»

A la portada de ‘Manual de romería’ hi apareix ell, Rodrigo Cuevas, amb la seva fina estampa, nu, centrant una escena pictòrica a l’oli (de Javier Ruiz Pérez) amb reminiscències goyesques. Composició decididament «eroticofestiva», se li suggereix. «¡És la definició exacta!», riu aquest cantant, compositor, ‘showman’ asturià, ¿el gran provocador? «Bé, és una provocació naïf, petita, juganera... És un nu com el d’un quadro clàssic», justifica amb somriure burleta. La conversa amb Cuevas sol deixar una estela de punts suspensius burletes, que treu ferro a les matèries més serioses i al drama. S’hi adiu, aquesta vegada, el to del seu nou disc, ‘Manual de romería’, que relleva el celebrat (però «introspectiu i fosc») ‘Manual de cortejo’ (2019) amb un repertori, com aquell, de peces pròpies i tradicionals, que resulta ser «més alegre, diürn i celebratiu». Si en aquell àlbum es va associar amb Raül Refree, aquí comparteix la producció amb el porto-riqueny Eduardo Cabra, ‘Visitante’, que va ser membre de Calle 13. «Volia portar la música tradicional asturiana a un punt més electrònic i ballable». Un llogarret de 15 habitants «‘En el mundo hay dos razones para cantar / puedes cantarle al amor o a la libertad / Por suerte a mí el amor siempre me acompaña / así que canto a los ríos y a la montaña’», canta gràcilment acompanyat d’arpegis de guitarra i sobre un ‘beat’ electrònic en el tema ‘Allá arribita’. Muntanyes i boscos «d’aire net» són «un símbol de llibertat» per a ell, que va néixer en una ciutat, Oviedo, però que, quan ha pogut, s’ha desplaçat a «poblets» com el llogarret de 15 habitants en el qual viu actualment, al Conceyu de Piloña. A ‘Manual de romería’ es respira el cant diàfan a la natura i a l’amistat, però també l’observació punxant: contra l’assetjament del diferent, per raça, sexe o religió (a ‘Dime, ramo verde,’) o la denúncia de la destrucció del medi ambient (a ‘Valse’). «Ara a Astúries hi ha molta plantació d’eucaliptus, per fer pasta de cel·lulosa, que deteriora molt el sòl i el desertitza», explica Rodrigo Cuevas, inclinat a pensar que «la cançó popular no pot ser plana, sempre busca punxar una mica i expressar un punt d’acidesa o de sornegueria». Un caribeny a Sanabria L’acompanyen veus venerables, caçades a les valls, com la de Nieves Rodríguez Cañón, a qui se sent dir una frase que fa pensar: «jo, com que canto malament...», diu com disculpant-se. «Això és el que pensen totes aquestes senyores, que canten malament. Perquè fins ara a qui cantava i tocava aquest instrument no se’l considerava per a res. La senyora de la pandereta era com qui explica acudits. Això ho tenen posat al cap», observa. Endinsar-se en aquest terreny degué ser un xoc per al caribeny Visitante. «¡Ho va ser! Vam anar a gravar a Zamora, a Sanabria, al desembre, i feia un fred...». Cuevas és un dels més de 4.200 signants del manifest per l’oficialitat de l’asturià, juntament amb molts altres artistes paisans i d’altres procedències, com Rozalén i Rigoberta Bandini. «Es reclama des del principi de la democràcia, i cada any se surt al carrer a lluitar per això», fa notar. Víctor Manuel, que Cuevas situa entre les seves primeres influències, assenyalava mesos enrere a aquest diari que no veia «autèntica demanda social» de l’oficialitat. «Quina pena que ho pensi. Jo li diria que no és tant una qüestió de demanda, com de drets». Rodrigo Cuevas s’ha convertit en una figura popular, generadora de passions enceses. «Tinc molts ‘haters’, mare meva, però alhora em sento molt entès i estimat. Sí que m’enfada una mica que els diaris no moderin els comentaris», apunta. A Catalunya, en particular, se sent «estrella», fa broma. «És dels llocs on me’n sento més. Potser perquè parlo català en els concerts». Tornarà en uns mesos, entrat el 2024, recordant-nos que, a més de cantar i crear músiques, l’entusiasma exhibir-se en escena i seduir el públic. «Soc molt cabaretera, no ho puc evitar».

El més llegit