¿Quines són les 10 millors pel·lícules de terror dirigides per dones?

A les portes d’una nova edició del festival de cine fantàstic de Sitges (que comença dijous), els crítics i experts d’EL PERIÓDICO han participat en una votació per triar les 10 millors pel·lícules de terror dirigides per dones. Un primer cop d’ull a la llista completa dona una constatació: abunden els títols facturats en les dues últimes dècades i no apareix gairebé cap pel·lícula anterior a 1980. Entre les 10 primeres, la més antiga és de 1987 (i la seva autora, Mary Lambert, estarà aquests dies a Sitges). Això demostra la puixança de la presència femenina en un gènere en el qual les directores han quedat excloses durant dècades. Des del 2021, el festival de Sitges impulsa Woman in Fan, un programa de beques i activitats específiques destinades a donar visibilitat a les dones que treballen en el gènere fantàstic. Aquest rànquing, elaborat amb els vots de Quim Casas, Desirée de Fez, Laura Fernández, Juan Manuel Freire, Julián García, Elena Hevia, Nando Salvà i Rafael Tapounet, respon a aquest mateix propòsit. ‘Prevenge’ (Alice Lowe, 2016) 15 punts Una dona embarassada de set mesos es converteix en una assassina en sèrie seguint els dictats del nadó que porta a dins. Sota la seva aparença absurda, la premissa argumental del debut rere la cpamera d’Alice Lowe (que també firma el guió i interpreta la protagonista) serveix de base a una comèdia macabra i sagnant que apunyala amb acarnissament tots els tòpics associats a la gestació i la maternitat. Una història de venjança prenatal carregada de crítica social i banyada en un humor negre típicament britànic que difícilment podia haver firmat un home. ‘Jennifer’s body’ (Karyn Kusama, 2009) 16 punts Bona part de la crítica no va saber veure en el seu dia més enllà de la seva superfície de comèdia de terror adolescent amb una guapa animadora que una força malèfica converteix en devoradora d’homes (literalment). Però la pel·lícula dirigida per Kusama a partir d’un enginyós guió de Diablo Cody és tan plena de troballes visuals i resulta tan precisa en els seus incisius apunts crítics (com aquest grup indie disposat a sacrificar una verge per arribar a l’èxit) que despatxar-la com un simple entreteniment tonto sembla una mostra de miopia o de mandra. ‘American Psycho’ (Mary Harron, 2000) 17 punts Que fos una dona l’encarregada de portar al cine el controvertit ‘best-seller’ de Bret Easton Ellis sobre un ‘broker’ de Wall Street tan obsessionat amb la seva pròpia imatge com amb l’exercici de la violència extrema va aportar a la història una nova visió que permetia exposar el narcisisme, la misogínia i la banalitat del protagonista sense caure en cap moment en la glorificació o l’equívoc. Harron barreja amb encert la comèdia negra, el retrat costumista, la sàtira social i el terror per compondre una crítica demolidora d’una societat fascinada per l’aparença i l’ostentació. ‘Cementerio viviente’ (Mary Lambert, 1989) 21 punts Quan adaptar Stephen King era un exercici arriscat que t’exposava sí o sí a les ires dels fans de l’escriptor de Maine (no es va salvar ni Kubrick), Mary Lambert es va atrevir amb una de les més aterridores novel·les de l’autor i en va sortir raonablement victoriosa. La van ajudar en el seu afany un profund coneixement de l’obra de King, un talent notable a l’hora de recrear l’atmosfera lúgubre i decadent que envolta tota la història, un bon ull per triar el repartiment (¡Fred Gwynne!) i les cançons dels Ramones. L’èxit del film va animar Lambert a dirigir una segona part molt més guillada. ‘La invitació’ (Karyn Kusama, 2015) 26 punts Una reunió d’antics amics que es retroben després que una tragèdia personal els distanciés temps enrere deriva en un tiberi d’horror i paranoia. Al capdavant d’uns actors en estat de gràcia (la composició de John Carroll Lynch és esgarrifosa), Kusama maneja amb intel·ligència els ingredients d’un ‘thriller’ negríssim que es va cuinant a foc lent davant el neguit creixent de l’espectador per explotar en un gir final que expandeix la bogeria domèstica que acabem de presenciar a tota una societat malalta de narcisisme. Va guanyar el premi a la millor pel·lícula a Sitges 2015. ‘Una noia torna a casa sola de nit’ (Ana Lily Amirpour, 2014) 32 punts Història d’‘amor fou’ i al·legat feminista a parts iguals, el «primer ‘spaghetti western’ de vampirs iranià» –així es va publicitar la pel·lícula– està rodat a Califòrnia i resulta molt més pròxim en estètica i intencions al cine de Jim Jarmusch que al de Sergio Leone. En una ciutat espectral que sembla existir enlloc, una vampiressa amb xador aficionada a l’‘skate’ i a l’electro-pop (hipnòtica Sheila Vand) es creua al camí d’un atribolat James Dean persa el pare heroïnòman del qual agonitza i d’un camell misogin i maltractador. Hi haurà sang (en contrastadíssim blanc i negre, això sí). ‘Babadook’ (Jennifer Kent, 2014) 38 punts Aclamada pel mateix William Friedkin, l’‘opera prima’ de Jennifer Kent fa un intel·ligent gir al tòpic del monstre que sotja a l’armari al fer que els traumes no resolts d’una mare i un fill marcats per la mort del pare s’encarnin en un ens malèvol que converteix les seves vides en un malson. Amb una hàbil posada en escena altament eficaç a l’hora de generar tensió en espais tancats, la cineasta australiana s’atreveix a desactivar l’ancestral idealització que ha fet el cine de la maternitat per presentar-la com a font de neurosi i de terror. ‘Crudo’ (Julia Ducournau, 2016) 47 punts En essència, el debut en format llarg de Ducournau és un ‘coming of age’ de manual en el qual una jove que acaba d’abandonar el niu per primera vegada explora els límits de la seva nova llibertat renunciant a la virtut i abraçant els seus instints més primaris. La noia es diu Justine, per si feien falta més pistes sobre la seva naturalesa sadiana. Passa que en aquesta ocasió la virtut que rebutja la protagonista és el vegetarianisme estricte i el lloc al qual la condueixen els seus instints és l’antropofàgia, cosa que converteix un pertorbador drama psicològic d’ambient universitari en un holocaust caníbal. ‘Trouble every day’ (Claire Denis, 2001) 49 punts Sexe, canibalisme i ‘mad doctors’. Considerada un dels pilars fundacionals del que després es va dir ‘nou extremisme francès’, la pel·lícula de Claire Denis roba el títol a una cançó de Frank Zappa per proposar una exploració visceral (en sentit metafòric però també literal) de l’horror que sotja darrere els impulsos incontrolables. Vincent Gallo i Béatrice Dalle interpreten dos éssers consumits per una malaltia que els condemna a devorar els seus semblants i la directora parisenca retrata la seva espiral (auto)destructiva amb una mirada gèlida, sensual, fosca i brutalment explícita. ‘Los viajeros de la noche’ (Kathryn Bigelow, 1987) 60 punts Noi coneix noia i aquesta el presenta a la seva família, a la qual l’adjectiu disfuncional els queda una mica curt. En el seu segon llargmetratge com a directora (el primer que firma en solitari), Bigelow empelta amb gran estil una trama vampírica en una atmosfera de ‘western’ contemporani i el resultat és una pel·lícula romàntica, violenta, divertida, poètica i sexi, generosa en personatges ultracarismàtics (amb menció especial per als que interpreten Lance Henriksen i el sobreactuadíssim Bill Paxton) i beneïda amb uns magnífics efectes especials i una memorable música de Tangerine Dream.

¿Quines són les 10 millors pel·lícules de terror dirigides per dones?

A les portes del Festival de Sitges, els crítics i experts d’EL PERIÓDICO trien els 10 títols més destacats del gènere amb una directora al capdavant

20 pel·lícules (i algunes sèries) que no t’hauries de perdre al Festival de Sitges 2023

Compte enrere per al terror i el fantàstic de Sitges, que portarà l’últim de Miyazaki, Bayona i Lanthimos

El més llegit