L’estiu en què els artistes han alçat la veu: queixes per les primeres files als festivals

Les primeres files dels concerts i festivals mastodòntics solen ser els metres quadrats més cars. Fa anys que a algú li va passar pel cap això de compartimentar els espais i vendre les entrades per seccions. Avui dia és habitual veure en grans esdeveniments conceptes com ‘front stage’ i ‘golden ring’ per referir-se als bitllets més exclusius d’un espectacle. Tot això, és clar, també a preu exclusiu o, amb sort (i sovint amb molts ‘followers’), per invitació. Són molts els festivals de música que comercialitzen aquest tipus d’entrades ‘premium’ que permeten al comprador viure l’esdeveniment des d’una posició de privilegi. A principis d’aquest estiu, en ple apogeu dels festivals, l’artista granadí Dellafuente deia a Twitter: «Estaria bé replantejar-se els ‘front stage’ en els xous, crec que es poden donar altres beneficis a la gent que vulgui pagar més que no sigui ser a la primera fila, que és on realment haurien de ser els que estan a 100 metres». Alguns companys del gremi van respondre a això a través de les xarxes socials, com Recycled J amb un breu «amén». Dellafuente, raper amb discurs de classe criat a Granada, ha estat aquest estiu immers en una gira de concerts que ha anat de festival en festival després d’un temps apartat dels escenaris. A Barcelona va actuar al juny en el Share Festival, al parc del Fòrum, que tenia un espai que ocupava gent amb entrada vip. Tres altres grans festivals més de la capital catalana, el Primavera Sound, el Sónar i el Cruïlla, no tenen ara aquesta separació davant els escenaris, tot i que sí que venen tiquets ‘premium’ amb què s’inclou, per exemple, barres o espais exclusius, entre d’altres. No obstant, amb aquests passis permeten veure els xous en plataformes elevades (¿metàfora potser de l’ascensor social?) des de les quals es poden veure els concerts, ja sigui als laterals o, com en el cas d’alguns escenaris del Sónar, al final de l’espai. El Primavera Sound, que anteriorment sí que tenia zona VIP davant els grans escenaris, va rectificar perquè sovint es trobava que en els concerts ‘menys populars’ aquest espai era buit o mig buit i els fans de veritat de la banda en qüestió eren 20 o 30 metres més lluny del que havien de ser. La imatge era lletja. L’heterodòxia i el respecte Però aquest estiu els artistes han alçat la veu també per actituds que es produeixen en aquestes grans concentracions de públic, sovint heterodox i anomenat per la presència d’algun cap de cartell. A mitjans de juny la integrant del grup Ginebras Sandra Sabater va fer un text en què explicava la seva experiència al festival O son do Camiño, que se celebra a Santiago de Compostel·la. «Les primeres files estaven copades de grups asseguts a terra reservant espai per veure un artista que actuava després. Alguns estaven drets, amb cara de cul, badallant i fins i tot vacil·lant. Gent, es veu absolutament tot des d’allà a dalt, fins i tot els ‘paluegos’, no és conya», deia la guitarrista. Sabater es queixava que «aquestes persones no deixaven disfrutar els que sí que eren allà per escoltar-nos», és a dir, fans de la banda i curiosos. «És molest, és irrespectuós i és de tenir bastant mala educació», sentenciava. La situació no és nova i molts artistes comenten en privat la dura papereta que tenen quan els programen abans d’un cap de cartell de festival. D’altres, no obstant, ho veuen com una oportunitat: tindran segurament més públic davant d’ells del que tindrien en un altre horari. Sabater proposava una cosa senzilla: que la gent es mogui cap enrere i després recuperar el lloc. Senzill i complicat alhora, sembla. La integrant de Ginebras defensava en el seu text el paper i l’experiència dels festivals, llocs, segons ella, per «compartir, descobrir, celebrar». «Si vols veure un artista en concret, compra’t una entrada per anar a veure’l a la seva gira, però no taquis l’experiència de cap altra persona amb la teva seguda i falta de respecte», concloïa. Molts altres artistes van aplaudir públicament Sabater, com el raper Rayden, que va escriure a Twitter: «Això ho vaig viure jo l’any passat en un festival. Els festivals que volen enganxar el públic jove, s’estan omplint de persones que només escolten el Top 50 de Spotify i es pensen que si llancen l’artista o grup que toca amb la seva banda tocarà el seu artista favorit abans». Entrat ja l’estiu Bad Gyal, poc sospitosa de no moure masses allà per on passa, va protagonitzar i va pronunciar des de l’escenari al festival Boombastic d’Alacant un discurs semblant al de Sabater. «Als festivals em sento una mica estranya, hi ha gent aquí davant amb una cara d’observar, jutjar, de no estar disfrutant... Jo recomano que, si sou aquí, intenteu passar-ho bé, intentes disfrutar, deixar el judici... Els que ja em coneixeu i m’estimeu sabeu això de l’autotune, això de la faldeta curta, sabeu que moc el cul... Que els que estigueu aquí, ho disfruteu, i si no us agrada... Jo que sé... És enorme el festival», va exclamar. I, malgrat la incomoditat manifesta, va seguir la festa. I també la roda dels macrofestivals.

L’estiu en què els artistes han alçat la veu: queixes per les primeres files als festivals

MULTIMÈDIA | Bad Gyal, referent cultural de la generació X

El més llegit