La tornada al col·le: ¿uniforme sí o no?

La prohibició de la túnica islàmica als centres educatius francesos està provocant absentisme escolar. El primer dia de classe, 298 alumnes van anar amb abaia a l’escola, però 67 es van negar a treure-se-la perquè no volien faltar a les seves creences (o buscar-se un problema a casa). Tot i que el govern gal assegura estar tranquil perquè aquestes nenes hauran de tornar a les aules en els pròxims dies (l’escolarització és obligatòria per a tots els menors); el ministre d’Educació ha anunciat que aquesta tardor provarà d’implementar l’uniforme escolar per mirar de garantir una educació laica (llegeixi’s: resoldre el masclisme que envolta la vestimenta femenina musulmana). Tant la dreta com la ultradreta francesa defensen la recuperació de l’uniforme escolar perquè «allunya la pressió dels islamistes». Però sabent que l’esquerra actual sol ser tímida amb la seva posició davant el masclisme indumentari musulmà; la mateixa Marine Le Pen, en un discurs davant l’Assemblea, es va servir d’un altre argument molt més seductor per intentar convèncer els progres: «Per eliminar les diferències socials (...), els nens han d’estar protegits de les temptacions que efectuen sobre ells les marques». La majoria podem estar d’acord que si totes les criatures porten sabata negra de cordó, el nen@ que no tingui l’últim model de les vambes de moda perquè a casa seva no se’l puguin o vulguin permetre no tindrà més problema. No obstant, ¿fins quan negar-los la realitat? És a dir, ¿fins quan podrem convèncer-los que les desigualtats socials no existeixen? Perquè aniran tots igual, però a la sortida del recinte escolar a uns els recolliran els seus pares amb un Renault desgavellat i a d’altres amb un Mercedes. I tot i que tots acabessin vestint igual, uns seran alts i els altres baixos. Uns tindran els cabells rossos i els altres castanys o seran pèl-rojos; ulls blaus o marrons. Uns seran introvertits i els altres extravertits; tindran un pare i una mare o dues mares... Fins i tot a la mateixa escola, ¿s’establirà un uniforme sense diferències de gènere? Fins ara la igualtat indumentària passa perquè el vestuari es masculinitzi. És a dir, un gènere preval sobre l’altre: les nenes passen a portar pantalons com els nens. Ningú es planteja que siguin els nens que portin faldilla o que cada alumn@ decideixi amb quina peça del mateix uniforme (independentment de si es cataloga de femenina o masculina) es troba més cómod@. Tan bon punt es vagin desenvolupant, quan a les nenes els comencin a sortir pits i la seva cintura i malucs ja no siguin rectes, ¿hauran de continuar portant el model de suèter, camisa o polo que ja no s’adapta a la seva constitució? Les diferències existeixen i ens fan únics. En comptes de demonitzar-les, valdria la pena educar-nos des de ben petits sobre com ens enriqueixen (una cosa que de passada disminuiria el terrible problema de l’assetjament escolar...). Quan plantejo aquest complex debat en algun màster de moda o protocol, a l’inici tots els alumnes tenen sempre una postura a favor o en contra molt marcada. En general, la visió davant l’obligatorietat d’un uniforme sempre ve determinada per una mala o bona experiència amb aquest. També pot donar-se una altra postura: la dels que vam estudiar a l’escola pública i «envejàvem» la faldilleta prisada i les mitges de les de col·le de pagament a l’estil ‘Gossip Girl’ (més aviat crec que anhelàvem els avantatges que suposàvem que els que portaven uniforme tindrien tota la vida sobre nosaltres). No obstant, quan els partidaris acaben esgotats davant els desavantatges d’uniformar un nen, sempre acaben fent servir l’argument que acaba sent una arma de doble tall (i que decanta la balança per unanimitat cap al no). «L’uniforme és molt pràctic, així no has de pensar», afirmen. I sí, però compte amb la mandra de pensar... Els uniformes equivalen a una mateixa idea. De fet, la uniformitat estètica (què pensar i sentir) és la primera cosa que s’imposa en qualsevol dictadura (sigui d’esquerres o de dretes). Des dels gihadistes fins als camps de concentració nazis, passant per la República Popular de la Xina o l’actual Corea del Nord. És cert que en alguns oficis com el de la policia, els bombers o els sanitaris resulta essencial per identificar-se ràpidament, però l’estil és la personalitat i d’aquí el perill d’implantar una mateixa indumentària sobre tots els nen@s en un entorn educatiu que hauria de ser de llibertat, desenvolupament i experimentació sobre què i com volen ser. És l’eterna pregunta: ¿‘egalité’ (uniforme) o ‘liberté’ (també estilística)?

El més llegit