Rumba catalana: recolzada al Parlament, menystinguda a les festes majors

Tot i que les discussions sobre on comença i acaba la rumba catalana són acalorades, a l’efecte de la candidatura de la Unesco el gènere pot lluir una perenne vitalitat, ja sigui en la seva forma més canònica o filtrada en propostes musicals mestisses. De fet, com apunta el ‘rumbòleg’ Txarly Brown, «ara la clau passa per barrejar», i allà és possible detectar senyals a l’aparador de la música comercial, sigui en la ‘Milionària’ de Rosalía o en les remenades electre-kitsch de Ladilla Russa amb la veu amiga de Lady Gipsy, que no és altra que Soraya, neta de La Selu, acompanyant de Peret en Eurovisió-74. Al mig de tot això, i de vegades sota radar, continua operant la rumba catalana de sempre, la del ventilador guitarrer i les palmes, sense gaire més. Grups sobretot gitanos que invoquen les essències del gènere tal com les van establir els pioners. Allà hi ha Arrels de Gràcia, combo que té en el seu historial un dels pocs ‘hits’ moderns de la rumba, ‘La moto’, i que, com tants d’altres, viu en bona part dels bolos en casaments, aniversari i convencions empresarials. D’aquest circuit es parla de vegades en to despectiu, però se’n pot viure. «Anem treballant, no ens queixem», aclareix el seu cantant, Jonathan Ximenis, que s’ha vist últimament animant amb el seu grup les festes d’aniversari de celebritats com Dulceida o Macarena Gómez. Esdeveniments privats Però sí que aflora una protesta: «Em sorprèn que ens truquin per a tants esdeveniments privats i que, en canvi, els ajuntaments no ens donin suport», fa notar Ximenis, que constata com la rumba té èxit allà on va. «Als bolos per a públic estranger, enganxa, i en els casaments, amb gent jove, igual. I quan hem tocat en una festa major, la gent no se n’ha anat», observa. Però això últim no abunda. «Ens costa arribar al públic que més ens agradaria atrapar, el més general». A Arrels de Gràcia hi ha un nebot net d’El Pescaílla, el percussionista Elías González. Així que estem davant d’una paradoxa cridanera: mentre que la rumba catalana és objecte de solemnes declaracions al Parlament o a l’Ajuntament de Barcelona, després, a l’hora de programar, els mateixos partits la menystenen en festes majors i esdeveniments públics. «A les institucions els costa programar rumba perquè buscaran les músiques que estan de moda», apunta Sam ‘Mosketón’ Gracía, director de l’Ecomuseu Urbà Gitano de Barcelona, al carrer de la Cera (i coproductor d’‘Això sí que és culpa de Colau’, cançó electoral de Barcelona en Comú per al 28M). Ara, a les festes majors i festivals, és l’hora de les músiques urbanes i de l’escuderia Eufòria. Mosketón reclama al consistori barceloní que, per la Mercè, no es limiti a programar un concert rumber, sinó que dediqui al gènere tot un escenari. «¿Per què no s’ha fet mai? Ho hem reclamat moltes vegades, i quan hi ha hagut una actuació de rumba catalana, ho ha petat». Acceptant el pop Arrels de Gràcia representen el fil conductor rumber a través de la comunitat gitana. Aquí hi ha també Sabor de Gràcia (amb Sicus Carbonell, vicepresident de la Plataforma per a la Defensa de la Rumba Catalana) i Muchacho & Los Sobrinos, grup aquest el líder del qual, el guitarrista Muchacho, ha sigut membre de La Troba Kung-Fú (amb l’indispensable Joan Garriga) i toca ara amb Macaco. Amb aquest últim grup «fa el ventilador en tots els temes, tot i que després el resultat ja no sigui rumba catalana», apunta Txarly Brown, per a qui ser o no ser rumber depèn tan sols de definir-se com a tal, i que veu just «acceptar pop com a animal de companyia». Allà, al cap i a la fi, situa el madrilenyíssim C. Tangana «la millor» expressió nova del gènere amb temes com ‘Los tontos’, gravat amb Kiko Veneno. A les mescles hi ha una bona part del present, que Txarly Brown (que va ser president de l’extinta Forcat, Foment de la Rumba Catalana), detecta en altres artistes de fora de Catalunya, com els del segell sevillà Dagrama, cas de La Cebolla. Les fusions, en la rumba, venen de lluny. Del bressol, en realitat. I en les últimes dues dècades s’han esvalotat amb la proximitat amb el pop, el flamenc, l’ska, el reggae, la cúmbia... Ja amb la generació d’Ojos de Brujo i Dusminguet, després amb Gertrudis, Dijous Paella i els molt heterodoxos Very Pomelo (amb Xarim Aresté). I d’allà, al ‘Gat rumbero’, de La Pegatina, i a ‘Una lluna a l’aigua’, de Txarango. «Però ni tan sols Peret va fer sempre rumba catalana. També va jugar amb altres músiques en temes com ‘Chavi’», relativitza Xavi Ciurans, cantant de Gertrudis, grup artífex de la popular ‘Samarreta’, que se sent lliure de casar el ventilador amb el pop, el house o la pinzellada balcànica. «Nosaltres no som de família gitana i no ens devem al gènere», assenyala, deixant anar una clau a partir de la qual s’ubiquen uns i altres. Tots acaben recordant que «la rumba sempre acaba tornant», més enllà dels cíclics vaivens de les modes, si bé Mosketón adverteix: «Cert, però els que sempre l’hem mantingut som els gitanos».

Rumba catalana: recolzada al Parlament, menystinguda a les festes majors

Els rumbers denuncien que els ajuntaments els ignoren i que prefereixen apostar pels «artistes de moda». En paral·lel, el gènere es mostra influent a través de la barreja amb el pop, l’electrònica o altres sons, de Rosalía a Ladilla Russa passant per C. Tangana

El més llegit