L’espia oblidada que Hitler va decapitar

«Alemanya està vivint hores molt fosques. Tots perceben l’amenaça, però molts amaguen el cap a la sorra», escrivia la nord-americana Mildred Harnack a la seva mare el 1932 des del Berlín al qual s’havia mudat amb el seu marit alemany, l’Arvid. Una dècada després, Hitler en persona ordenava que se li tallés el cap. Acusada d’«alta traïció», va ser executada a la guillotina el 16 de febrer del 1943, a la presó de Plötzensee, després de mesos de tortures. Els seus delictes: participar en una xarxa de resistència contra el nazisme, ajudar a escapar jueus, planejar sabotatges i espiar per als aliats i els soviètics durant la Segona Guerra Mundial. La figura de Harnack s’havia mantingut pràcticament oblidada fins que l’escriptora canadenca Rebecca Donner (Vancouver, 1971) va començar a investigar el silenciat passat familiar i estirar el fil de la història de qui va ser la germana de la seva besàvia. De la seva aclaparadora investigació, a través de cartes, testimonis i documents d’arxius russos, alemanys, britànics i nord-americans, sorgeix ‘La frecuente oscuridad de nuestros días’ (Libros del Asteroide/Ara Llibres), una contundent i premiada «novel·la sense ficció», assumeix l’autora, que és alhora una contextualitzada crònica de l’ascens i consolidació del nazisme. El títol evoca un vers de Goethe que Mildred Harnack va traduir a l’anglès i va escriure a llapis en un llibre mentre vivia els seus últims minuts en una humida cel·la, encadenada, demacrada i devastada per la tuberculosi que va contraure a la presó. Aquell exemplar se’l va emportar clandestinament el capellà que la va visitar abans que li rapessin el cabell, li examinessin la boca a la recerca d’empastaments d’or i la calcessin amb esclops de fusta per pujar al cadafal. El Partit Nazi i el Ku Klux Klan Nascuda el 1902 en el si d’una família humil de Milwaukee, la Mildred cursava un postgrau a la Universitat de Wisconsin quan va conèixer l’estudiant alemany Arvid Harnack. Aviat es van casar i el 1929 se’n van anar a viure a una Alemanya on van ser testimonis de l’auge de popularitat de Hitler. Ella, que va llegir ‘Mein Kampf’, va escriure a la seva mare preocupada perquè ni alemanys ni nord-americans entenguessin com de «perillós que era el futur Führer» i constatant que el Partit Nazi «es creu moralment superior i, com el Ku Klux Klan, porta a terme una campanya d’odi contra els jueus». Donner recorda com el 1928 el Partit Nazi va obtenir menys del 3% de vots en les eleccions al Reichstag, i aconseguia el 1930 el 18%, i el 37% el 1932, amb una propaganda que prometia a pobres i aturats d’un país en crisi «feina, llibertat i pa» sota l’esvàstica. Llibres «desviats, impurs» Traductora i professora de literatura nord-americana a la Universitat de Berlín, va ser acomiadada el 1932. Les seves opinions polítiques no agradaven: un alumne donaria fe en el seu diari de com un dia els va llançar la provocadora pregunta ‘¿Hitler hauria de ser canceller?’, cosa que va aconseguir el 1933. Ara bé, els seus estudiants li van brindar un emocionat comiat, dempeus i cobrint-li la taula de flors. L’any següent, els nazis cremarien en una plaça pròxima 25.000 llibres d’autors considerats «desviats, impurs i antialemanys», com ara tots els que la Mildred havia recomanat als seus alumnes. Des de finals del 1932, junt amb el seu marit, que va aconseguir feina en el Ministeri d’Economia (cosa que li va donar accés a documents estratègics), va començar a mantenir reunions clandestines i a organitzar una xarxa de resistència, el Cercle (que els nazis van anomenar Orquestra Roja), que el 1940 s’havia convertit en el grup antinazi més gran de Berlín. El 1933, els nazis van fomentar les delacions i van donar curs a les detencions il·legals d’opositors d’esquerra, comunistes, socialdemòcrates i d’altres i va enviar més de 120.000 presos polítics al primer camp de concentració que va crear Hitler: Dachau. Donner, autora de la novel·la ‘Sunset Terrace’ i del còmic ‘Burnout’, va sentir per primera vegada el nom de Mildred quan tenia 9 anys en una visita a la seva besàvia. Aquesta li va mesurar l’alçada a la paret de la cuina, on hi havia altres marques, una d’aquestes «molt feble i fina», que li va cridar l’atenció. Entre enfadada i molesta, la seva besàvia li va confessar que havia sigut de la seva germana. Anys després descobriria que li guardava rancor per haver-se’n anat a Alemanya i haver-se implicat en el que creia «una conspiració comunista» que podia perjudicar la família. D’aquí venia el silenci i l’oblit. L’àvia de Donner seria crucial a trencar-lo. Quan l’autora tenia 16 anys li va revelar la veritat, li va donar unes cartes de la Mildred que guardava amagades i li va parlar d’un xaval d’11 anys, el Don, que va fer de correu per a la seva tia espia. Donner va trobar a Califòrnia aquell noi, Donald Heath Jr., quan ja era un avi de qui va obtenir els quaderns que explicaven la seva història, que l’escriptora recorre en paral·lel en el seu llibre. El senyor era fill d’un diplomàtic nord-americà de l’ambaixada dels EUA a Berlín que va estar sota els auspicis de la futura CIA. El jove, que en unes fotos dispara una escopeta d’aire comprimit imaginant que ho feia amb balins de veritat contra Goebbels i Hitler, rebia classes de la Mildred, que era a més amiga de la seva mare, Louise Heath. Però a la seva motxilla blava sabia que ocultava missatges i informació confidencial del nazisme entre la xarxa de resistència i els seus pares, dirigits als aliats. Mentrestant, Moscou va contactar amb l’Arvid, al qual la intel·ligència russa va donar el nom en clau de cors, per obtenir la col·laboració del Cercle contra els nazis. Cas «altament confidencial» Aquest va ser un dels motius pels quals, després de la guerra, la Contraintel·ligència nord-americana, amb l’objecte dels nous vents que bufaven cap a la guerra freda, va ocultar la investigació del cas, qualificant-lo d’«altament confidencial». També va influir, explica Donner, que alguns nazis que es van lliurar de ser jutjats després de ser reclutats pels aliats perquè els ajudessin contra el comunisme havien estat implicats en l’arrest i execució de la Mildred i van mentir assegurant que havia format part d’una gran xarxa d’espies comunista que continuava viva als Estats Units. Malgrat això, les filtracions van arribar a la premsa i ‘The New York Times’ i ‘The Washington Post’ van recordar el paper de la Mildred davant la tortura i en la resistència antinazi. Un sàdic torturador de la Gestapo El matrimoni Harnack va ser detingut a Lituània el 1942, mentre intentava escapar al sospitar que estaven en el punt de mira de la Gestapo. Diversos testimonis revelen que ella va caure en mans de Walter Habecker, torturador conegut pel seu sadisme, però només li va fer confessar mentides. Els detinguts del Cercle van ser sotmesos a un consell de guerra del Reich en què el fiscal, anomenat ‘el coniller de Hitler’, havia sigut elegit per un dels seus lloctinents, Hermann Göring. Tots els resistents, entre ells l’Arvid, van ser condemnats a mort i executats; menys la Mildred, que va rebre una pena de sis anys de treballs forçats en un camp de concentració. Però al Führer el va enutjar la lleu condemna i va encarregar a Göring «cauteritzar l’abscés»: va revocar la sentència i va ordenar la seva decapitació.

L’espia oblidada que Hitler va decapitar

Els suïcidis en massa del nazisme en les raneres del Tercer Reich

Hitler: el moment en què va passar de bufó a Führer

Els magnats sense escrúpols que van finançar Hitler

El més llegit