‘El son etern’, de Raymond Chandler, el llibre que va dignificar la ‘pulp fiction’

Abans que pel·lícula icònica del cine negre, ‘El son etern’ va ser una extraordinària novel·la. Quan el director del film, Howard Hawks, es va enfrontar al guió, escrit ni més ni menys que per William Faulkner, tot un luxe, va intentar aclarir un dels múltiples dubtes que li plantejava aquella trama força inintel·ligible i va recórrer a les fonts. Va trucar a Raymond Chandler, l’autor, i va preguntar: «¿Qui carai va matar el xòfer?». Chandler no en tenia ni idea. No li importava gens ni mica. En les seves novel·les d’arguments desgavellats el menys important és la vella lògica dels fets en la qual totes les peces casen a la perfecció. El que importa és l’espessor dels personatges, la ironia soterrada i l’atmosfera d’un Los Angeles corrupte on el més fàcil és caure en una espiral de pornografia, crims i mala vida (aquí va obrir la porta a James Ellroy). Però sobretot el que compta és l’estil. Chandler, que va estudiar llatí i grec en un prestigiós ‘college’ britànic, utilitzava un estil elegant com no s’havia vist fins llavors en un gènere menyspreat en aquella època pels intel·lectuals. I, tot i que W. H. Auden va sortir en la seva defensa dient que les «poderoses i depriments» novel·les de Chandler «no s’han de llegir ni jutjar com a literatura d’evasió i sí com a obres d’art», ell, malgrat guanyar molts diners amb aquestes obres, sempre va creure que el que feia estava molt per sota de les seves aspiracions. El fet és que si el gènere té en el segle XXI una consideració més subtil i ajustada és perquè el nord-americà va obrir la porta a la seva complexitat amb aquesta novel·la. ‘El son etern’, l’eufemisme amb el qual els gàngsters es referien a la mort, potser no és ‘la’ millor novel·la de Chandler, aquest mèrit se’l disputa ‘El llarg adeu’ –una obra en la qual l’autor explora l’amistat masculina en tals termes que a més d’un l’ha fet dubtar de la presumida heterosexualitat de l’autor–, però sí que és una perfecta entrada al seu món. També presenta amb tots els seus trets distintius el seu carismàtic detectiu Philip Marlowe, «sec com un Martini sec, tan enginyós com Thurber i tan desencisat com Scott Fitzgerald», segons el descriu John Banville, que molts anys donaria nova vida al personatge amb ‘La rossa dels ulls negres’. Marlowe, que no en va comparteix cognom amb el poeta isabelí rival de Shakespeare, és del tot atípic en els patrons imperants llavors de la literatura pulp, un individu dur però sensible que juga als escacs, llegeix poesia i que, com el seu creador, és alcohòlic. Amb el rostre de Bogart L’investigador és convocat aquí a la casa del vell general Sternwood: la Carmen, la seva filla salvatge està rebent xantatge d’un llibreter de mala mort per haver posat despullada en unes fotos, però això, com s’ha dit, importa poc. Quan es va publicar la novel·la, el 1939, només va vendre uns 15.000 exemplars, una xifra ridícula tractant-se de literatura popular, però els números es van disparar gràcies a la pel·lícula i la carismàtica interpretació de Humphrey Bogart, que no era per a res la imatge mental que Chandler tenia del seu heroi, més semblant a Cary Grant. Avui el rostre de Bogart és absolutament indissociable de Marlowe i, tot i que molts actors s’han posat a les seves sabates, inclosos Robert Mitchum i l’any passat Liam Neeson, no han aconseguit desbancar-lo. Com tots els creadors amb la seva criatura, Chandler va acabar percebent el seu detectiu com un llast. «Començo a creure que estic lligat a aquest individu de per vida», va confessar aclaparat al seu editor. El fet és que l’aclaparament, l’angoixa, va ser la condició habitual de l’autor, que als 35 anys es va casar amb una atractiva dona, Cissy, 18 anys més gran que ell, i junts es van llançar a una carrera matrimonial contra el temps de més de tres dècades, en una dependència culpable que els impossibilitava la vida social, pels seus propis prejudicis, sempre pendents que els altres els jutgessin com a parella desigual i per la incapacitat pràctica de tots dos per a la vida quotidiana. Assumptes com organitzar un sopar amb amics, reservar bitllets per a un viatge o canviar un vidre trencat produïen en el matrimoni un veritable cataclisme. El fàcil és dir que en la ficció Marlowe, contrafigura de l’autor, s’encarregava de resoldre i posar llum al món caòtic que superava Chandler. Que el seu detectiu no aconseguís fer-ho del tot també expressa la duresa d’aquesta realitat i la precisió de l’art.

‘El son etern’, de Raymond Chandler, el llibre que va dignificar la ‘pulp fiction’

Vint novel·les negres per evadir-se aquest estiu

Quinze novetats del ‘cozy mistery’, el rostre més amable del crim

Toni Hill converteix un botxí de garrot en assassí en sèrie

El més llegit