Disney, un centenari entre turbulències: de la guerra de l’‘streaming’ als drets de Mickey Mouse

Una guerra oberta als tribunals amb un governador que li ha tret poder i privilegis i que posa els focus constantment en una cosa que és per a l’empresa com la kriptonita: polaritzant controvèrsia, i per a súmmum, de rerefons ideològic. Un pla de reducció en marxa que, per retallar d’aquí i d’allà 5.500 milions de dòlars, inclou 7.000 acomiadaments, més del 3% de la plantilla global. Sagnia de subscriptors en el seu servei de ‘streaming’ a Àsia, perquè el criquet també mou muntanyes. Vaga doble de guionistes i actors que sacseja una indústria audiovisual ja alterada. I a la cantonada l’horitzó de perdre els drets d’autor sobre la primera encarnació de Mickey Mouse. La llista dels reptes que enfronta Disney (oficialment The Walt Disney Company) ni tan sols és exhaustiva. Però dona una idea d’una targeta de felicitació que arriba bastant més plena de realitat que de somnis i fantasia per marcar el 100 aniversari de l’imperi, la primera pedra del qual va posar el 16 d’octubre de 1923 Walt Disney, quan als 21 anys va obrir amb el seu germà Roy el seu estudi d’animació a Califòrnia. Des d’aleshores Disney ha anat creixent i diversificant-se fins a consolidar-se com el segon conglomerat mediàtic més gran del món, un entramat amb un valor de mercat de 183.000 milions de dòlars que factura 84.000 a l’any, dels quals 3.300 representen beneficis. I per a Bob Iger, el conseller delegat que l’any passat va tornar a agafar un timó on seguirà almenys fins a finals del 2026, no ha de ser fàcil manejar aquest mastodont que actualment es divideix en tres àrees: negocis de cine i televisió, que inclouen set estudis de cine i televisions com l’ABC per a les quals realitza 150 programes; les ofertes esportives d’ESPN i la unitat de «parcs, experiències i productes», on es reuneixen (i la llista tampoc és exhaustiva) 12 parcs temàtics, desenes de complexos turístics, una línia de creuers amb cinc barcos i un parell de negocis de visitres guiades d’aventures, així com el negoci de llicències més gran del món, i una de les editorials infantils més grans. «Part de la societat» En el seu 100 aniversari, Disney és més que números. Després d’haver-se erigit en actor indiscutible de poder com a major exportador global de la versió idíl·lica de l’«American way of life» que fa temps que fa aigües segueix allà, alçat com a emblema del capitalisme (i de l’imperialisme) cultural. I també perviu com «un símbol que té significat per a moltes societats», segons assegura en una entrevista telefònica des de França Alexander Bohas, professor a l’Escola de Gestió de Negocis EESCA i autor del llibre 'La economía política de Disney'. «És part de la societat, ho vulguem o no». La segmentació d’aquestes societats, i la polarització disparada als Estats Units, emmarquen algunes de les turbulències que travessa el centenari Disney, que han deixat gairebé en un joc de nens controvèrsies d’abans. Perquè durant dècades va ser una empresa especialment qüestionada des de l’àmbit progressista, des de pel seu proselitisme del consumisme desmesurat que va esborrar les fronteres entre espectador i comprador fins com a motor de les forces d’homogeneïtzació o per la seva visió sanejada i pueril de la vida, els estereotips i missatges que enviava en qüestions com el gènere o la seva falta de diversitat (els parcs no van tenir empleats negres fins al 1963 i no va fer una princesa negra protagonista a les seves pel·lícules fins al 2009). Però així que s’anava modernitzant, en l’àmbit empresarial o en contingut, va ser el món conservador el que es va llançar a l’atac. A l’era de Michael Esiner (del 1984 al 2005) ja van començar a ploure crítiques des d’aquests sectors conservadors pel que veien com excessos de correcció política, «degeneració moral» i «promoció de l’homosexualitat» o d’«agendes ecofeministes que devaluen valors familiars». I ara que la dreta nord-americana s’ha sumit en una croada contra tot el que injurien com a ‘woke’, la batalla és guerra, encapçalada especialment pel governador de Florida i aspirant presidencial republicà Ron DeSantis, que va represaliar la companyia per haver qüestionat (després de reticències i finalment de manera lleu) la seva llei coneguda com a «no diguis gai» i, al retirar-li l’estatus especial fiscal que tenia a l’estat, ha donat peu a la lluita en els tribunals. El 2019 el professor d’economia de la Universitat d’UCLA Fred Zimmerman remarcava a la BBC que «les pel·lícules de Disney gairebé sempre presenten una batalla entre el bé i el mal» i assegurava que «un no pot evitar preguntar-se si aquesta visió ‘disneyficada’ del món com a batalla entre bons i dolents és una peça dels problemes actuals de polarització i exclusió social». Però sigui com sigui, el combat amenaça d’arrossegar Disney pel fang d’una campanya presidencial i ja passa factura. Reputació tocada i reptes econòmics Quan grups conservadors van acudir recentment a protestar a un dels parcs un executiu va enviar un missatge en què deia: «¡Oh déu meu! Mickey és tendència al costat d’esvàstiques». I en una enquesta recent sobre reputació d’Axios/Harris la casa del ratolí, que fins al 2021 era pràcticament neutra en termes de polarització, ara és la cinquena que més divideix els nord-americans. Disney ha baixat al lloc 77 des del set que ocupava fa sis anys.I el que més ha caigut, segons va explicar el director del sondeig, és «el seu valor intangible, la percepció de confiança ètica i el seu creixement», és a dir, la mesura de la rellevància i el potencial de futur que els enquestats veuen per a Disney en les seves vides. No li faltarà feina a Asaz Ayad, l’home a qui Iger ha anomenat primer conseller de marca, encarregat de «dirigir i elevar la marca globalment». Les turbulències en l’àmbit econòmic tampoc són terreny desconegut per a Disney, que ja va passar una crisi financera als anys 80 però després va viure una era de renaixement. L’adquisició així que començava a avançar el segle XXI de Pixar, Marvel i Lucasfilm, i l’entrada al món de l’‘streaming’ amb Disney+, han fet que segons l’opinió de Bohas hagi «renovat la seva fibra creativa». I l’economista també creu que «ha sigut el gran estudi que més ha sigut capaç de treure avantatge de l’última dècada». Però ranqueja la televisió, que ha sigut el seu motor d’ingressos de 30 anys, pels canvis d’hàbits dels usuaris, l’augment dels costos i la debilitat de la publicitat. Els resultats d’alguns títols recents com ‘Elemental’ o l’última entrega d’Indiana Jones han quedat molt lluny de les expectatives. Revessos com la pèrdua dels drets de criquet han colpejat les subscripcions a Àsia de Disney+, que globalment continua perdent diners. I les pujades de preus als parcs que va aprovar abans de ser rellevat per Iger Bob Chapek han contribuït a un descens en assistència. El primer Mickey Mouse, de domini públic A finals d’any, a més, el primer Mickey Mouse animat passarà a ser de domini públic. ‘Steamboat Willie’, el curt amb so de menys de vuit minuts que el 1928 va presentar al món la primera versió del ratolí dissenyat i animat per Ub Iwerks (en blanc i negre, de cua llarga, sense pupil·les i sense guants) perd el copyright. I tot i que el personatge que ha arribat a fer-se més famós que Santa Claus seguirà protegit per la marca registrada i agressivament i gelosament defensat per l’exèrcit d’advocats de Disney, el que ha passat amb Winnie de Pooh, que també va quedar lliure de copyright i es va utilitzar en una pel·lícula de ‘slasher’, segur que provoca malsons a més d’un executiu.

El més llegit