Quan J. D. Salinger va inventar els Glass, la disfuncional família de genis que va protagonitzar –per torns– tots els seus relats, quan va crear Bessie i els Glass, els pares –un parell de comediants retirats, una versió menys ostentosament brillant de, posem, Midge Maisel, la protagonista de ‘La maravillosa señora Maisel’–, i els seus set germans, tots, sense excepció, dissortadament superdotats, estava creant un sucós arquetip, el de la família disfuncional nord-americana, que no ha fet més que créixer. Com si al mateix instant en què la família començava a elegir-se es considerés igualment insuficient, torçada, una mala idea des del principi que, no obstant, donava lloc a personatges memorables que de cap altra manera podrien haver existit.