Mira els cartells, per Patrycia Centeno

Tinc la sensació que va ser ahir quan analitzava els cartells electorals del 28M... I així és: no han passat ni dos mesos i ja tenim a sobre una nova campanya, la de les generals. Sorprenentment, la pressa (el poc temps que han tingut els partits per preparar l’estratègia comunicativa de cara al 23J) ha donat com a resultat cartells directes que són d’agrair. PSOE. «Endavant», anuncia el cartell dels socialistes. Aquest progrés a què animen el percebem en la fletxeta i també en el seu candidat que mira cap a la seva esquerra (futur) amb el cap i la barbeta lleugerament aixecats (esperança). No obstant, una aviat se n’adona que més que al demà, Sánchez allarga el braç per fer-se un ‘selfie’ (jo). I tot i que el retrat inclogui quatre dones joves (pretenent introduir així també un discurs visual feminista i incloure el vot jove), l’encara president està més pendent de la càmera que del votant i la seva espatlla i braç exclouen qui el contempli. Ja veuen, Narcís davant el reflex de l’aigua. Amb la seva camisa denim preferida (teixit resistent associat a la classe obrera) i la màniga arremangada (de senyor actiu sofisticat perquè si hagués volgut incidir en la classe treballadora l’hagués arremangat per sobre del colze); Sánchez somriu. Però insisteixo, el gest optimista és cap a la lent del telèfon mòbil que el captura; no cap al futur. PP. A diferència dels cartells de l’última campanya electoral a les generals, els principals candidats han prescindit de la corbata. Tan pesadeta que es va posar la dreta al seu dia amb l’obligatorietat de complir un suposat decòrum estilístic masculí; quan es tracta de demanar el vot i resultar pròxims perden ràpid les manies. Potser, fins i tot, sigui excessiva la relaxació de les formes indumentàries. Perquè una cosa és retratar-se amb una senzilla i sofisticada camisa blanca i una altra, descordar-se més d’un botó del coll com si fóssim al xiringuito de la platja... Alberto Núñez Feijóo mira serè amb les seves ulleres cap endavant (present), el problema és que al seu presumpte soci de govern l’excita tornar cap al passat. El fons és borrós (la gent sembla que va quedar molt lluny) i només es destaquen els colors de dues ‘rojigualdas’. ¡Espanya, cony! VOX. Verd corporatiu de fons i com a únic reclam visual el seu líder: Santiago Abascal. No només la seva mirada, també la seva barba ja una mica blanca sembla apuntar a la seva dreta (el passat). I no somriu, desafia. Camisa blanca sota la caçadora blau maó. José Antonio Primo de Rivera va ser explícit sobre com hauria de vestir la Falange: camisa blau anyil (color de les granotes i bates obreres) arremangada fins al colze i coll obert (com feien els treballadors). A posteriori, afegir la boina vermella carlina va ser cosa de Franco que una tarda es va posar «creatiu»… L’eslògan pot semblar bàsic, però és tan senzill com directe i efectiu: «Vota vox». Sempre els ha funcionat, ¿per què canviar-lo? Però per si no és del tot convincent afegeixen: «El que importa». Si és que semblem tontos... SUMAR. És l’única candidata dona amb possibilitats reals d’entrar en el govern de la Moncloa i és d’agrair que arrisqui i no aposti per la foto clàssica de tots els homes polítics. He llegit un parell d’analistes comentar que ensenya la mà perquè és un símbol obrer... Bé, això seria la mà oberta o el puny i, en tot cas, mostraria el dret (el dels comunistes). El que fa amb la mà a la barbeta és un gest de reflexió o avaluació. Tot i que el seu cos estigui en primer terme (present), aixeca la vista (que els arbres no t’impedeixin veure el bosc) amb el seu característic somriure als ulls (il·lusió, optimisme...). El fons, també desenfocat, sembla un exterior ple de natura (calma i missatge subliminar en defensa del medi ambient). La melena rosa emmetxada (angelical) perfectament remoguda (lliure) amb un vestit blanc (transparència) amb brocats i farbalà al pit (tendresa o infantilisme, el que prefereixin) i que tanca a les espatlles amb dos llaços (feminitat, innocència, vulnerabilitat, fragilitat... ). Arracades senzilles, anell i polsera daurats (clàssics). I així Yolanda Díaz, a diferència de Pablo Iglesias o Irene Montero, pot dir dolçament que és roja sense que vostè s’espanti.

Mira els cartells, per Patrycia Centeno

Harry Styles, bones vibracions i cançons amb ‘sex appeal’ a l’Estadi Olímpic

La debacle de Ticketmaster amb Taylor Swift impulsa canvis legislatius als EUA

El més llegit