Avui hi ha maneres per mirar de calibrar el poder de convocatòria d’un artista i és cert que ja no solen veure’s punxades tan estrepitoses com les d’altres temps. El gran Bo Diddley, tocant davant tot just 500 fans al Palau d’Esports (1984). Janet Jackson (1994) o Genesis (1998), amb uns quants milers acomodats en un extrem del Palau Sant Jordi, que es va fer també immens per a aquell invent anomenat Frock’n’roll, amb Bono al capdavant (2001): quan vaig obrir el sobre amb la meva acreditació, em vaig trobar a dins sis invitacions, sis, presagi de la catàstrofe que s’acostava.
La caixa de ressonància
¿Com sap un promotor si el seu concert omplirà o punxarà?
Malgrat la sensació popular que la indústria juga sempre a cop segur, i tot i que ara s’afini més que abans, la possibilitat d’agafar-se els dits continua existint, com il·lustren concerts recents les xifres d’assistència dels quals han sigut inferiors a les esperades, de Malú a The Who, passant per Primavera Sound Madrid.
El més llegit
- Enquesta prohibida de les eleccions a Catalunya: últim sondeig
- El Barça celebra el títol de Lliga davant la insolència de Laporta i Rocha
- La cançó d’Israel tensa el festival d’Eurovisió i en desboca la politització
- Victòria Frederica, no et queixis tant
- Catalunya registra un albirament històric d’aurores boreals