Relleu generacional a la Tàpies i el Museu del Disseny: «A Barcelona hi ha una distància crònica entre la seva ambició i la realitat»

El Periódico reuneix el nou director del Museu del Disseny, José Luis de Vicente (Granada, 1973) i la futura nova directora de la Fundació Tàpies, Imma Prieto (Vilafranca del Penedès, 1976). Tots dos encarnen el relleu generacional que s’està produint en la cultura barcelonina. Els dos es tenien en el radar: tenen diversos amics en comú de l’escena artística que han freqüentat les últimes dues dècades, tots dos com a comissaris independents. Però fins ara mai s’havien assegut a parlar de la ciutat, els seus desafiaments, els seus deures i el seu potencial. ¿Se senten protagonistes d’un recanvi generacional? Imma Prieto: Crec que el que ens distingeix de la generació anterior és que nosaltres hem crescut amb un sistema museístic actiu i amb projectes curatorials, la generació dels 90 els va crear. També hi ha que un tret diferencial important: com hem accedit a la institució, és a dir, mitjançant concursos públics, mecanismes més democràtics. Tot i que sempre he pensat que els canvis depenen més de la persona que els impulsa que de l’edat. Ni abans tots els directors eren iguals ni ara tampoc. José Luis de Vicente: Jo vinc d’un espai que no ha estat legitimat institucionalment fins fa relativament poc. Som una institució jove en aquest sentit. Soc el primer director del Museu del Disseny que no ve de la pràctica de l’arquitectura, el disseny gràfic o de producte, sinó d’un context, el digital, com espai de pensament. Fa 20 anys que treballo en festivals com el Sónar, acostumat que el que es feia no tingués un espai institucional. És un canvi, en efecte. ¿Quin pes tindrà el públic en les seves decisions? I.P. Tots volem que tothom vingui a les nostres institucions. Però alerta, això no té res a veure amb el ‘mainstream’. La meva manera d’entendre la institució és estar al servei de la ciutadania, ser capaç de cartografiar què li interessa més, ser accessible. Crec que treballem per al total de la societat i que no és el mateix el públic acadèmic que un projecte amb un centre de gent gran, per exemple. J.L.d.V. A mi sempre m’ha agradat trobar la manera de fer accessibles els temes més complexos. M’interessa que hi hagi diferents escales, que si et vols submergir en la complexitat d’un conflicte ho puguis fer. Però no vull que el punt d’entrada sigui intimidatori. Hi ha certa percepció que les institucions culturals generen un llindar d’entrada difícil i exigent. Jo aspiro a desactivar aquesta intimidació. No vull que la gent vagi a morir en una cartel·la. Hem de traduir temes complexos en narratives comprensibles. I.P. No crec en la idea que l’única funció d’una institució és que hi passi tanta gent com sigui possible. Som un espai en què es creuen comunitats diferents amb necessitats diferents. La nostra funció és més la de bastir ponts, implicar, establir connexions, possibilitar projectes. J.L.d.V. Seguim en aquesta lògica de continuar mesurant l’èxit i el fracàs de les institucions segons la gent que entra per la porta d’un museu i en realitat, això té un rendiment social molt limitat. Seré una mica polèmic: algunes coses que anomenem museus en aquesta ciutat tenen més de gent que passa per la porta que de generar un rendiment social efectiu. Però les grans exposicions espectacle són una tendència arreu del món. J.L.d.V. Però hi ha matisos. Jo no tinc cap por de la cultura popular, que per a mi és un to, una veu i un registre perfectament vàlid. El problema és mesurar el paper d’una institució per la seva capacitat de generar aquests artefactes que acaben sent anàlegs a un gran esdeveniment esportiu o musical. I.P. Som institucions públiques i tenim missions que van més enllà de la producció de contingut. Barcelona té una peculiaritat: és una ciutat amb una infraestructura cultural bastant desenvolupada en proporció amb la seva població. Ha crescut molt, però no és una ciutat de megapúblic de consum cultural. No tenim un model de turisme cultural, tot i que hi ha hagut aquest desig. De vegades pensem que podem competir amb les grans capitals com París o Londres. Quan tinguem els mateixos recursos, en parlem. J.L.d.V. La paraula espectacular està molt proscrita i jo no hi tinc cap problema, però sí amb la seva instrumentalització. I.P. Jo estic en contra de les exposicions ‘blockbuster’. Perjudiquen enormement el teixit local. Si jo disposo d’un pressupost, s’ha de ser conscient què en fas, perquè una part són impostos de la ciutadania. Quan organitzes una exposició s’ha de tenir en compte comissaris, artistes, traductors, autors de textos... si jo compro una exposició, els meus diners se’n van fora i aquí no queda res. Els últims anys s’ha sentit molt allò que Barcelona ja no és el que era, ¿hi estan d’acord? J.L.d.V. A mi Barcelona m’excita molt. Aquí podem fer coses que no són tan fàcils en un altre lloc. Jo estic treballant amb el Centre de Supercomputació i amb l’Institut de Ciències del Mar, per exemple. El que li passa al nostre ecosistema cultural és que hi ha una distància crònica entre la seva ambició i la realitat. Serà difícil que trobis un gestor d’una institució d’aquí que et digui ‘estem raonablement bé’. La màquina està collada sempre a un nivell que crea tibantor, que de vegades ens fa patir. L’estat d’ànim en l’espai cultural té a veure amb aquesta mena de fatiga per certa precarietat estructural. I.P. Jo porto quatre anys fora com a directora d’Es Baluard, a Palma de Mallorca, i quan ets a la perifèria te n’adones del centralisme de Madrid. Amb companys que dirigeixen centres a València o Sevilla solem queixar-nos de la falta d’interès per part dels mitjans. No m’agrada comparar Barcelona i Madrid perquè cada ciutat té un ecosistema molt diferent. Les dues ciutats viuen el carrer, l’espai públic i l’oci d’una manera diferent. En relació amb el món de l’art crec que ara hi ha un bon moment a Barcelona i el seu entorn, iniciatives publiques i independents molt suggerents, com per exemple Cordova, Cruce o La Infinita. J.L.d.V. És absurd parlar d’èpoques daurades perquè la ciutat canvia. Igual que és absurd obviar el període del que ve Barcelona, políticament parlant. I.P. No soc politòloga, sociòloga ni antropòloga, tot i que m’interessa tot això, però està clar que el que ha passat els últims anys ha tingut conseqüències bones i dolentes. L’atenció de la gent no és il·limitada. Hem viscut amb una tensió espacial. La pandèmia ha generat un enorme cansament. Els anys entre el 2017 i el 2021 s’han fet llargs i han sigut complexos per a totes les institucions. Però crec que hi ha moltes ganes de treballar. S’han renovat les direccions del Macba, el Santa Mònica i la Fabra i Coats. ¿Quin paper tindran en el seu discurs la identitat, la igualtat i el clima? I.P. Per a mi parlar de medi ambient o migració no és una opció, aquesta disjuntiva ha quedat obsoleta. Els problemes hi són i s’han d’assumir. Cada institució té la seva identitat pròpia, però la responsabilitat social està implícita en qualsevol acció que surti avui d’un museu o una fundació. No és una opció, és una realitat. J.L.d.V. Per a mi el disseny avui és el desenvolupament d’estratègies de supervivència i de producció de mons. Necessitem nous imaginaris, no des d’una perspectiva filosòfica, sinó pràctica i real. Sabem que el lloc on anem serà diferent d’on venim. No és un parlar per parlar: els conflictes per l’aigua, l’energia i la logística de la computació tindran una força de transformació planetària salvatge. Pots estirar més la corda d’aquests conflictes, però el que no pots fer és dir: això no és important, no és rellevant. Deu anys de ‘la grapadora’ de Bohigas El Museu del Disseny farà una dècada el desembre del 2024 i fa uns mesos va estrenar nou director, José Luis de Vicente, l’efervescent ment que va idear el Sónar+D i comissari habitual del CCCB, entre moltes altres coses. El centre té entre els seus plans inaugurar un laboratori i una botiga, i quan s’acabin les obres de la plaça de les Glòries estrenarà una nova entrada connectada amb el metro, com el Louvre. De Vicente vol que el centre es converteixi en referència per als més de 10.000 estudiants de disseny de les 20 escoles que hi ha a Barcelona i que sigui molt més que un «hotel d’entitats». «Té un edifici del segle XIX però es va plantejar com un museu del XIX i això s’ha de canviar», assenyala. «El DHUB és un dels edificis més icònics de Barcelona, una infraestructura cultural de 30.000 m² que està situat en el gran nou centre simbòlic verd de la ciutat, on es creuen tres grans avingudes. Ens agradi o no, anem cap a un altre model de ciutat diferent», explica De Vicente sobre l’enorme edifici de Bohigas, que en aquests mesos de calor s’adhereix a la xarxa dels gairebé 200 refugis climàtics de Barcelona. Per a De Vicente, parlar de disseny al segle XXI és parlar dels grans conflictes del nostre temps, que són materials. «Hem de canviar com ens movem, què mengem, l’energia que utilitzem». I afegeix: «Està sent l’any de la intel·ligència artificial com a promesa i crec que encara s’ha estudiat poc en el discurs cultural com a força transformadora». D’això també se’n parlarà al Museu del Disseny.

Relleu generacional a la Tàpies i el Museu del Disseny: «A Barcelona hi ha una distància crònica entre la seva ambició i la realitat»

La selecció de ‘Literatura infantil’ d’Alejandro Zambra: set llibres clàssics per llegir als més petits abans d’anar-se’n al llit

Jacques Léonard, el fotògraf paio a qui va captivar una gitana de Montjuïc

El més llegit