Els Bram Stoker i la por del futur inexplicable, per Laura Fernández

L’Associació d’Escriptors de Terror dels Estats Units, la Horror Writers Association, distingeix anualment amb un premi a la millor novel·la de l’any, terroríficament parlant, és clar. El premi en qüestió es diu Bram Stokeren honor a l’autor de Dràcula. Tenen un Bram Stoker Chuck Palahniuk, Joyce Carol Oates, Jack Ketchum, Dean Koontz, Neil Gaiman i, per descomptat, Stephen King. El premi s’entrega des de 1987. I es pot guanyar per una novel·la, una col·lecció de contes, un guió, i fins i tot per trajectòria. Hi ha diferents categories. S’atorga a mitjans de juny –sí, s’acaba d'atorgar– durant la StokerCon a Pittsburgh, Pennsilvània, i, com tot premi a obra publicada, és un bon indicador de cap a on es dirigeix el premiat, en aquest cas, la literatura de terror. El que fa por aquest any té un caràcter marcadament inexplicable. Per començar, Cassandra Khaw, i el seu puríssim ‘new weird’ capaç d’invocar, alhora, Douglas Adams i H. P. Lovecraft, es van emportar l’estatueta per la seva primera col·lecció de contes, ‘Breakable Things’, una cosa així com ‘Coses trencables’. Khaw té 38 anys i escriu videojocs i jocs de taula. Va néixer a Malàisia. El 2019 va anar a Barcelona perquè Mai Més va publicar la seva fascinant ‘Persons non grata’. Vaig parlar amb ella en públic i després vam anar a sopar i vam parlar del seu detectiu, John Persons, una ànima antiga que resol casos relacionats amb monstres, i tot allò inexplicablement maligne –i còsmic– que enterboleix el món aparentment no màgic en què vivim. El cas de Gabino Iglesias és diferent. Gabino Iglesias és el guanyador en la categoria principal, la de millor novel·la. Iglesias és de Puerto Rico, però viu a Austin, Texas, i, com el protagonista de ‘The Devil Takes You Home’, la novel·la guanyadora –nominada també al Shirley Jackson–, va perdre la seva feina en infinitat d’ocasions. La desesperació del Mario, el seu protagonista, està inspirada en la por de perdre-ho tot amb què es viu en el sempre salvatge no únicament Oest dels Estats Units. L’ocupació macabra que el Mario accepta després de perdre la seva filla, la seva dona, la seva feina i la seva assegurança mèdica –no en aquest ordre– aterreix, sobretot, per allò en què el mateix Mario pot arribar a convertir-se. ¿No està el sistema tement-se a si mateix? ¿Temia Bram Stoker el sistema en el seu moment? Com relata Mariana Enríquez en un dels textos reunits a ‘El otro lado’ (Anagrama), Stoker ni tan sols semblava un escriptor de terror, en el sentit que era massa dins del sistema. L’escriptor va morir, per cert, cinc dies després que s’enfonsés el Titanic, el 20 d’abril de 1912. Tenia 65 anys i una encara poblada barba. L’autor de ‘Dràcula’ havia sigut ni més ni menys que representant d’actors. Actors de teatre. Mai va deixar d’exercir. Primer va ser crític. I un molt bon crític. Extremadament ben reconegut. Es va fer amic de l’actor Henry Irving després de fer-li una excel·lent crítica pel seu ‘Hamlet’. La seva vida era una vida enfeinada, i ell era un tipus en excés extravertit i gens fosc. I tot i això, es va obsessionar, com a lector, amb les novel·les d’Emily Gerard, i va decidir que podia mirar de seguir els seus passos. Gerard, una aristòcrata escocesa, que tant era amiga d’una princesa europea com de Mark Twain, va passar més temps del compte a Transsilvània, per culpa del seu marit, i la seva obra –publicava relats a ‘Blackwood’s Magazine’, i novel·les, i també assajos– es va veure influïda per la infinitat de llegendes del lloc. Va escriure llibres sobre les supersticions de Transsilvània en els quals va parlar àmpliament del concepte ‘nosferatu’ –va ser la primera a utilitzar la paraula–, el primitiu vampir, i ho va fer barrejant de tal manera realitat i ficció que fins i tot va triar per Stoker l’estil de la seva futura obra magna. Es diu que, durant l’època en què va escriure ‘Dràcula’, Stoker va formar part de la Golden Dawn, una ordre màgica ocultista, entre els membres de la qual figuraven famosos escriptors de l’època. Però són només rumors. I tot i això, l’interessant del moment és la necessitat de creure que tot, qualsevol cosa, podia ser cert. Que existia un altre món, i convivia amb el nostre, i era terrible, però també desitjable. Fa massa que el gènere no aspira a una cosa semblant. Es diria que perquè la irrealitat, d’alguna manera, s’ha imposat, i està desdibuixant-ho tot. Però la porta continua oberta. Hi continua, almenys, a les estatuetes dels Stoker, rèpliques diminutes de la mansió del Comte, amb la porta inevitable i afortunadament encara oberta.

Els Bram Stoker i la por del futur inexplicable, per Laura Fernández

Algunes revelacions sobre el creador de Dràcula

A Lovecraft, amb amor

El més llegit