Sideral: fracàs escolar i carisma

L’últim dels 3.000 exemplars de la primera edició de ‘Sideral. Estrella fugada’ (Contra) es va vendre fa poc temps, aquest 2023. La coincidència de l’extinció de la tirada inicial amb el desè aniversari de la publicació del llibre va animar l’editorial a llançar-ne una segona edició. Sense oblidar que 3.000 exemplars venuts d’una biografia novel·lesca sobre un petit heroi de l’‘underground’ barceloní de la segona meitat dels anys 90 són 3.000 exemplars venuts, per molt que potser l’editorial i l’autor fantasiegessin al seu moment amb xifres més altes. Aleix Vergés Tramullas, fill dels metges Alfonso Vergés i Chisca Tramullas, va néixer a Barcelona el 1973 i va morir a la mateixa ciutat el 2006. Héctor Castells va ser molt amic seu des de la preadolescència i va exercir puntualment de mànager o almenys buscabolos per a Vergés, Sideral, pel seu àlies a la cabina. No és que es distanciessin a partir de cert moment, sinó que les seves vides es van separar. Quan va morir el seu amic, al cap de Castells «va néixer un personatge literari», diu l’autor de ‘Sideral. Estrella fugada’. No obstant, va necessitar set anys de dol i la invitació de Contra abans de posar fil a l’agulla. El resultat va ser i continua sent especial. Sota la premissa de reflectir la «personalitat» de Sideral, l’existència del qual va ser «un caos absolut a molta velocitat on realitat i ficció es confonien contínuament», Castells va optar per escriure un text «visceral» en el qual va combinar «literatura i vida». De vegades això surt bé, i és el cas. Desastre acadèmic Vergés va ser un desastre acadèmic en escoles prestigioses de la zona alta de Barcelona. Els seus pares van intentar trobar el centre adequat per al noi, però res millorava amb els canvis. Imaginin el que passa a l’educació pública amb qualsevol alumne que surt de la franja estàndard que el sistema educatiu és capaç de manejar. Castells dona bastant per fet que Vergés patia un trastorn límit de la personalitat, si bé admet que va topar de cara contra «un mur» una vegada i una altra a l’intentar desxifrar si Vergés va néixer o si es va fer conflictiu. Del que no té dubte és que una família en la qual hi havia exigència per destacar, tot i que es mostrés amb maneres progressistes, no li va fer bé. Aquesta família, a més, «va adoptar una mica» Castells en un moment complicat de la seva vida. Castells no es dedica a mossegar una mà que li va donar menjar, però tampoc hi tanca files. «Crec que l’Aleix va descobrir el plaer de negar absolutament el que s’esperava d’ell i alhora demostrar que podia ser un número u per una altra via», avalua l’autor. Vedet No tant amb el grup Peanut Pie com amb el seu àlies de ‘dj’, Sideral, Vergés va ser la vedet de la Barcelona postolímpica, facció pop. Explotaven les revistes gratuïtes de tendències, explotava la cultura de club, i Sideral les magnetitzava totes dues. Era alt, ossat i atractiu, i el que li faltava de tècnica amb els plats ho suplia amb gust i gosadia. Per una vegada podem parlar de carisma. «Podia fer-te sentir a la cimera i al moment següent, destrossar-te», assenyala Castells. I afegeix: «Mai he conegut ningú amb tantes pors i violència interior i alhora ganes i capacitat de ser encantador». No li agradava gens que se li acostés gent mentre punxava, però la gent no parava de fer-ho. ‘Sideral. Estrella fugada’ descriu un moment de Barcelona en què tot és pur i entusiasta i alhora s’està gestant l’embrió de la superpotència musical actual. «Gabi Ruiz seria Darth Vader –compara Castells–. I el Sónar seria Luke Skywalker». El Sónar apostaria pel factor creatiu, mentre que el Primavera Sound, codirigit per Gabi Ruiz, apostaria pel factor econòmic, pensa Castells. De totes maneres, Sideral s’entenia molt bé amb Ruiz, remarca l’escriptor. Jove i prou Castells no parla metafòricament quan diu que Aleix «mai va tenir una projecció de si mateix més enllà de la joventut». Eren recurrents en ell les frases com «moriré jove, no arribaré als 40 anys ni de conya». La mort del seu amic, però, va agafar per sorpresa Castells: «Pensava que el moment més perillós ja havia passat». Els atacs de pànic i la «relació tòxica amb tot l’univers». Però no havien passat, no. ‘Sideral. Estrella fugada’ brinda una mirada complexa sobre «l’última superestrella de les cabines de Barcelona», en paraules de Castells. I la primera que va donar aura pop a la figura del discjòquei. Cap problema té el seu biògraf a reconèixer que segurament va ser una joguina trencada d’una època molt concreta. Tot i que potser venia trencat de fàbrica, afegeix.

El més llegit