Bob Dylan torna a Barcelona com l’últim rebel dels 60, per Jordi Bianciotto

Ara que els més veterans del rock s’ocupen de lluir i treure partit últim del seu llegat, mentre la salut ho permeti, a base de ‘greatest hits’ corejables per tots els públics, Bob Dylan emfatitza la seva radicalització. Cert, mai ha sigut la més previsible ni canònica de les llegendes, però els seus concerts actuals sorprenen per les seves formes alliberades del pes de la mitologia i de les demandes del mercat, i pel seu lliure albir: l’últim àlbum, ‘Rough and rowdy ways’ (2020), gairebé sencer; alguns ‘oldies’ no particularment famosos, interpretacions transformades. Dylan torna a Barcelona per oferir dos concerts al Liceu (divendres i dissabte), escenari que el va acollir el 2018. Acabats de complir els 82, ens ve a dir que la seva manera de disfrutar de la seva música consisteix a no divinitzar-la, trencant les jerarquies internes del seu cançoner i abordant-lo de maneres canviants, amb marge per a la improvisació. Peces de capçalera del calibre de ‘Like a rolling stone’, ‘Highway 61 revisited’, ‘The times they are a-changin’’, ‘Mr. Tambourine Man’, ‘Just like a woman’, ‘All along the watchtower’ i ‘Masters of war’, fins i tot la més universal, ‘Blowin’ in the wind’, van sonar en els concerts oferts per Dylan al nostre país en aquest segle XXI, però no es preveu que apuntin aquestes nits al Liceu. Sí que hi haurà alguns d’aquests rescats (reinventats) en aquest àlbum de ‘ramakes’ acabat de publicar, ‘Shadow kingdom’. El tema més popular del ‘setlist’ presumiblement sigui ‘I’ll be your baby tonight’, i en versió desconstruïda: piano, gir rock’n’roll i desenllaç de blues. Codis privats Això serà una altra cosa: un Dylan entregat a un viscós mosaic de músiques que potser poden ser mítiques tan sols per als més coneixedors, allà on se citen el primer rock’n’roll, la memòria del country i els patrons bluesístics (entre d’altres), en diàleg actiu amb el seu quintet de músics. Segueix allà el troncal Tony Garnier (sota), així com Donnie Herron (‘steel guitar’, violí i mandolina), i entren en escena tres noves figures, els guitarristes Bob Britt i Doug Lancio, i el bateria Jerry Pentecost. Dylan dirigeix amb els seus codis expressius privats, des de la seva plaça a càrrec del ‘baby Grand Piano’, més sumptuós que el teclat d’altres gires, i que toca dret en ocasions. Res de guitarra, i algun buf d’harmònica, potser. Prioritza una actitud que Nacho Para, músic i periodista, expert en Dylan, relaciona amb el sentit de la improvisació propi del jazz. «Hi ha molt d’això: passar d’un rock’n’roll pre ‘beatle’ al blues i, d’allà, a l’eco de The Carter Family, en una mateixa cançó. I desenvolupaments instrumentals en què Dylan participa activament, ben preparats i que s’allarguen més o menys a partir de les seves indicacions», explica, amb el record encara viu del recital d’aquest dimecres a Logronyo (també va assistir, dies enrere, al d’Alacant). Una nit «pletòrica», assegura, amb un Dylan relativament comunicatiu, «disfrutador», que va arribar a fer gestos de salutació al públic i que es va mostrar «molt bé de veu». I un dispositiu de bloqueig de mòbils (així serà també al Liceu) que, segons la seva opinió, «afavoreix l’espectacle, perquè el públic s’enfoca al que passa a l’escenari». Dylan podria fer com altres col·legues de la seva generació i espaiar més les seves gires, i confeccionar repertoris d’èxits tocats d’una manera fidel als discos originals, buscant els grans recintes. «La sensació és que la casa li cau a sobre. Aquesta no és només la seva professió, és la seva vida», observa Nacho Para. Com un trobador, viu associat dia a dia a les seves cançons, que en aquesta gira destil·len cavil·lacions sobre la mort i la transcendència. I si la naturalesa de la frase, tractant-se d’ell, no fos rematadament contradictòria, diríem que Dylan s’ha convertit en un símbol de com envellir molt lluny de la complaença.

El més llegit