Torna el ‘best-seller’ carcerari que va escandalitzar l’Espanya del tardofranquisme

«Li serveixo amb safata de plata l’èxit per al pròxim Planeta». Això deia la nota que Inés Palou Ros va enviar a l’editor José Manuel Lara poc abans de llançar-se a la via del tren a Gelida un dia de setembre de 1975, mentre Franco agonitzava. La segona novel·la de Palou, ‘Operación Dulce’, era una de les que optaven al premi Planeta d’aquell any. En la votació final va quedar tercera, per darrere de ‘La gangrena’, de Mercedes Salisachs, i d’‘El pájaro africano’, de Víctor Alba. Tot i així, Lara va decidir publicar-la, esperonat pel reclam publicitari del dramàtic suïcidi de l’autora i a les bones vendes que havia tingut el primer llibre de Palou, un insòlit volum de memòries carceràries titulat ‘Carne apaleada’ que va escandalitzar l’Espanya de l’època, va ser oblidat amb el temps i acaba de ser recuperat per la intrèpida editorial Colectivo Bruxista. El que converteix ‘Carne apaleada’ en una novel·la única gairebé mig segle després de la seva aparició és la seva condició de retrat cru de la vida a les presons de dones durant el franquisme escrit en primera persona per una presa comuna. Més enllà de rebatejar-se en el llibre com a Berta Costaleda, Inés Palou amb prou feines es va molestar a camuflar que tot el que es relata a ‘Carne apaleada’ es correspon al mil·límetre amb el seu propi itinerari personal, des que el maig de 1968 va ingressar per primera vegada a la presó fins que, una vegada recobrada la llibertat, es va enfonsar sota el pes d’una relació catastròfica amb una dona molt més jove que havia conegut a la presó de Lleida. Flors a Alfons XIII Nascuda el 1923, Inés Palou pertanyia a una família distingida d’Agramunt. Amb set anys, va ser la nena escollida per entregar un ram de flors a Alfons XIII durant una visita del rei a la localitat (la foto va aparèixer a la portada de ‘La Vanguardia’). Més endavant, va estudiar Comerç i Peritatge Mercantil i va entrar a treballar en una fàbrica de farines. Una sèrie d’irregularitats en la comptabilitat de l’empresa van provocar una denúncia per desfalc i un litigi de set anys que van desembocar en la detenció, primer, i la condemna, després, de Palou per frau i apropiació indeguda. A ‘Carne apaleada’, l’autora inclou un passatge autoexculpatori referit a aquest primer delicte, del qual es declara innocent. Després en van venir d’altres –petites estafes, pagaments amb xecs sense fons...–, i allà sí que no té objecció a admetre la seva culpa, tot i que els atribueix a la transformació que va experimentar a la presó després de ser víctima d’una cadena d’humiliacions. «Hi ha qui digereix la tragèdia i la converteix en comèdia –escriu–. Però hi ha qui no aconsegueix vèncer la nova situació, no aconsegueix superar aquesta situació límit i trenca les barreres de la contenció. Llavors el delinqüent –que mai neix, sinó que es fa– comença a formar-se». Un món nou En el seu periple a la presó, Inés/Berta, una dona de mitjana edat i classe acomodada d’un poble de províncies, va recalant en diverses presons espanyoles i allà conviu amb assassines, prostitutes, atracadores, comunistes, lladres, drogoaddictes, adúlteres, ‘hippies’, avortadores, terroristes i dones condemnades per abandonament de la llar. Totes apareixen retratades a la novel·la amb una barreja d’afecte i perplexitat. Entre els murs de la presó es desplega davant els ulls de l’autora un món que el franquisme s’havia encarregat de mantenir ocult. El descobriment més determinant, en qualsevol cas, es diu Senta i és una dona rossa i prima de 25 anys, mare soltera, lesbiana, que compleix condemna per haver escanyat el seu amant. «Mai havia estimat ningú de manera absoluta. Ara sí. Ara notava que dins meu hi havia una tempesta, un vent irrespirable que em mouria a arrossegar tot el que s’oposés al seu pas». L’amor que Inés sent per Senta no només dinamita tot el seu sistema de valors anterior, sinó que posa potes enlaire també la seva vida futura. Allunyada de Senta, l’adaptació a la vida en llibertat és una quimera i l’autora es veu abocada a una espiral d’autodestrucció –«un continu inri de carn crucificada»– que acaba provocant el suïcidi del seu pare i un nou ingrés a la presó. «Vomitar la vergonya» Quan Inés Palou va escriure ‘Carne apaleada’, era una dona «sense nord ni calendari» consumida per una passió impossible. Va completar la novel·la en només 25 dies, agullonada per la promesa d’una bestreta que li havia fet José Manuel Lara. Segons va explicar en una entrevista a RNE, el propòsit d’aquestes memòries, a més de guanyar alguns diners, era «vomitar tota la vergonya interior per poder començar de zero». No ho va aconseguir. El seu segon llibre, ‘Operación Dulce’, narra la història d’un atracament a mà armada a partir del relat que li va fer una reclusa que havia conegut al penal de Carabanchel. Mai va quedar clar si Palou va presentar la novel·la al Planeta amb la pretensió de destinar els diners del premi a l’educació de la filla de Senta o a pagar advocats per intentar eludir una nova entrada a la presó. En qualsevol cas, ella no es va quedar a esperar la resolució del jurat. ‘Operación Dulce’ va tenir unes vendes molt decents, tot i que no va superar l’impacte de ‘Carne apaleada’. L’èxit d’aquesta última es va veure, a més, reeditat i magnificat gràcies a l’adaptació al cine que el 1978 va dirigir Javier Aguirre amb un fenomenal repartiment encapçalat per Esperanza Roy (Berta) i Bárbara Rey (Senta). Però l’ombra de la pel·lícula, que, com apunta Alejandro Alvarfer, editor de Colectivo Bruxista, «enfoca la història des del punt de vista ‘sexploitation’ propi de l’època del ‘destape’», va acabar eclipsant un llibre que «és molt més que això». Un testimoni vívid i revelador, en aquests dies de desmemoriament històric i exaltació del passat, que ha sigut rescatat en un moment inquietantment oportú.

El més llegit