JL Martín: «Van segrestar ‘El Jueves’ al migdia i a la nit hi havia manifestacions demanant la república»

JL Martín (Barcelona, 1953), membre fundador d’‘El Jueves’ el 1977 i coeditor de la publicació durant més de 30 anys des de 1982, repassa a ‘Desmemorias de una revista satírica’ (Libros Cúpula) la trajectòria d’una capçalera fonamental i que encara segueix al mercat, tot i que el creador de Dios (bé, de la sèrie ‘¡Dios Mío’!) ja no hi té res a veure. Gairebé ho agraeix. Martín no escriu ni una coma sobre ‘El Jueves’ actual, però sí que la idea que l’era de l’humor gràfic salvatge és història travessa el llibre. «Nosaltres treballàvem en circuit tancat, o sigui, per als lectors de la revista –diu l’autor–. Els únics elements externs eren els fiscals i els jutges de les possibles denúncies, que tampoc ens importaven massa. Això es trenca amb internet, quan comences a treballar perquè et vegi tothom, opini tothom i pressioni tothom, perquè amb la cultura de l’ofensa superlativa qualsevol col·lectiu pot sentir-se ofès per qualsevol cosa que hagis fet. Ha crescut molt l’autocensura perquè hi ha molts més condicionants». Monopoli Durant uns 25 anys ‘El Jueves’ va tenir «gairebé el monopoli» a Espanya de l’humor sense condicions. «Ningú s’atrevia a fer el que fèiem nosaltres –presumeix no sense motius Martín–. Els empresaris de Mallorca regalaven un iot a Joan Carles I com si el convidessin a un vermut i només els idiotes d’‘El Jueves’ fèiem conya amb això». Fins a 750.000 lectors setmanals li va reportar a la revista ser atrevida. Martín considera el cim de l’impacte popular d’‘El Jueves’ la portada del número 1.573, del juliol del 2007, amb el llavors príncep Felip descobrint el treball, obra de Guillermo Torres (dibuix) i Manel Fontdevila (idea). En efecte, l’edició que va ser objecte d’un esperpèntic segrest per ordre judicial. «Així que la gent es va anar atrevint a dir coses, ens vam sentir obligats a anar una mica més lluny –explica el dibuixant de ‘Quico, el progre’ a les pàgines d’EL PERIÓDICO. En aquesta tapa vam traspassar totes les línies. Va ser el gran ‘catacrac’. Van segrestar la revista un divendres al migdia i a la nit hi havia manifestacions demanant la república». Martín té aquest episodi de censura com una medalla. «El segrest no només va ser ridícul sinó també contraproduent per als interessos que el van motivar –assenyala–. Vam viure molts anys protegits pel ‘principi Streisand’ [segons el qual és fàcil que la censura es torni en contra del censor]. Publicàvem coses impublicables però el poder polític, econòmic, clergue, militar, etcètera no s’atrevia a ficar-hi mà perquè significaria que en comptes d’assabentar-se els nostres lectors del que havíem fet se n’assabentaria tot el país». L’espanyol mitjà El judici a l’Audiència Nacional va recordar a Martín el passat i, vist en perspectiva, li va anticipar el present. «El fiscal va argumentar que havia sigut una ofensa per a l’espanyol mitjà. Em va encantar aquesta frase. ¿Vostè ho ha comprovat? Va ser com tornar als vells temps. Quan anàvem a judici en el 77, el 78, el 79, el 80 o el 81 l’acusació sempre era que havíem fet mofa i befa de la religió catòlica dels espanyols o que havíem escandalitzat la moral dels espanyols. Ara passa el mateix a les xarxes socials. Si un grup d’advocats cristians o d’LGTBI se sent ofès, resulta que has ofès tots els cristians i tots els LGTBI». Dos moments amargs. El primer: el 2012 ‘El Jueves’ va ser denunciat per una associació islàmica a casua de la portada amb el títol «Però... ¿algú sap com és Mahoma?» «Estem tots amb l’eslògan ‘Je suis Charlie [Hebdo], ‘El Jueves’ té un problema per la mateixa raó i es fa un silenci absolut des dels mons de la política, el periodisme i el còmic –exposa Martín–. Sempre ens havia agradat el paper de pirates solitaris, però no entrar dins de l’arc de la solidaritat em va enutjar i em va semblar injust». I el segon moment amarg: el 2014 RBA va intervenir per primera vegada en ‘El Jueves’, però en gran. El «paraigua editorial» de la revista va censurar una portada firmada per Manel Fontdevila i la Redacció sobre l’abdicació del Rei. Va seguir una cascada de renúncies de membres de la plantilla i col·laboradors. «Estaven en el seu dret però penso que va ser un error –valora Martín–. Si uns treballadors tenen un problema amb l’empresari, no crec que la solució sigui sortir corrents. Davant una acció inadequada, et plantes, fas una vaga, protestes, parles per intentar que no torni a passar mai més...» Va ser el principi del final de Martín a ‘El Jueves’. Fórmula màgica Martín dibuixa amb ordinador sota una pàgina original de Mortadel·lo i Filemó dels primers anys 60 dedicada per Francisco Ibáñez. José Ilario, el primer editor d’‘El Jueves’, va idear la revista com «un ‘Polzet’ per a adults», amb referència al còmic de l’editorial Bruguera que havia albergat Mortadel·lo i Filemó i tants altres personatges suposadament infantils. Va ser la combinació d’«actualitat i personatges» la fórmula màgica d’‘El Jueves’, opina Martín. Si una setmana l’actualitat flaquejava, allà hi havia els personatges amb qui el lector s’anava encaterinant. Defensor «radical» de la llibertat d’expressió, Martín celebra que existeixi una publicació «feta per bascos i que es distribueix en bars» anomenada ‘TMEO’. Un baluard de l’«humor extrem».

El més llegit